Páginas

miércoles, 29 de abril de 2009

Blocs i blocaires!

Ja fa molt de temps que hi penso en aquesta entrada, però sempre hi havia una altra cosa que fer, o simplement m'hi ficava dins d'aquest mon dels blocs i no ho deia en veu alta. Sí, perquè vull parlar d'aquest bloc, dels vostres blocs, de tots els blocs. Quan parlem d'ells, parlem de persones. Si ens interessa el que llegim, ens interessa ni que sigui una mínima part de la persona que ho redacta dia a dia. Tracti del tema que es tracti, o sigui la cançó que sigui la que trobem i escoltem dins del bloc, el que fem és conèixer una part de la persona que n'hi ha al darrere. Quan s'aconsegueix arribar mitjançant lletres, música, imatges, als lectors, significa que ens unim a ells. Aquesta finestra és un cúmul de sensacions, explicacions, opinions, debats, sentiments, empipaments també, pot ser tot, perquè surt de dintre nostre. Pot ser una mirada, pot ser una caiguda, pot ser una notícia, pot ser fins i tot un color, pot ser un mirall, pot ser aprenentatge, pot ser reflexions, pot ser coneixement, humor, lluita, alegria, de vegades arriba a ser-hi només una web, però aquí estem tots a la mateixa alçada, tots tenim que dir la nostra, mirem per nosaltres, ens comportem de manera individualista, cercant dins del nostre cap, del nostre cor, o ni que sigui cercant al nostre voltant, però amb la intenció d'unir-nos al món d'una manera equilibrada. Sabent que les nostres lletres van dirigides al col·lectiu. Aquí es pot escollir. Aquí trobem sinceritat. Perquè fins el que vol enganyar ens és sincer perquè ens diu que és un mentider.

Amics, és increïble, aquesta finestra em permet agafar afecte a d'altres persones perquè ens comuniquem. Aquesta finestra ha fet possible que em comuniqui amb els amics dels meus amics. I també que els meus amics, alguns que ni tan sols s'han dirigit mai la paraula, hagin tingut complicitat ni que sigui només en un tema en concret. Ens podem comunicar amb gent que es troba a molts quilòmetres de nosaltres. Gent nova. O gent que hi era abans.

Aquesta finestra ens permet ser, quan escrivim (destaco quan escrivim, perquè és molt millor tractar amb la gent, però quan escrivim...) ser una mica més humans.

Aquesta finestra ha fet que pugui comunicar-me amb mi mateixa.

Salut!


P.D: Rafi, ahir em vaig oblidar de fer-ho. Ho sento. Per cert, hauries de pensar en fer un croquis per totes les relacions blocaires que hem compartit, com el croquis de n'Alex, n'Emma i nosaltres. =) T'estim feo.

lunes, 27 de abril de 2009

LIFE

Playing For Change: Peace Through Music


Per favor, mireu el vídeo. Estic convençuda que amb el vídeo que tinc amb el títol del bloc i aquest, encara que sigui només per un instant, sereu més feliços:

Descontrol

És tard, i què? Necessit aquests minuts en què no faig res més que pensar. Tan sols reflexiono. Ja res té sentit. El descontrol ha superat aparences i horaris. Avança un futur mediocre, en què bàsicament arribar-hi significarà tornar enrere una altra vegada. El descontrol va ser un experiment de la meva inconsciència, mentre que la consciència li deia llibertat. La llibertat esdevé descontrol quan en realitat no estàs fent tot allò que vols, sinó més bé deixar de fer tot el que no vols, i que malauradament són coses que s'han de fer. Per tant, s'arriba a la conclusió que continues al mateix punt però amb tot el teu voltant fora de si, amb tot el teu voltant fora de l'abast de les teves mans: la teva realitat descontrolada.

sábado, 25 de abril de 2009

Homosexuals i transsexuals durant el franquisme

El libro “Homosexuales y Transexuales. Los otros represariados y discriminados del franquismo, desde la memoria histórica” fue presentado el pasado martes en el Ayuntamiento de Barcelona, en el marco de una iniciativa que busca iluminar con testimonios los padecimientos que miles de miembros del colectivo LGTB sufrieron durante décadas.

El presidente del 
Grup d´Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG), José Benito Eres resumió el clima de la época al declarar que “los homosexuales eran peligrosos sociales para el Estado, pecadores para la Iglesia, enfermos para la medicina y escoria para la ciudadanía".

La obra, 
coordinada por Eres y Carlos Villagrasa, profesor de derecho civil de la Universitat de Barcelona, ha sido elaborada a partir de aportaciones académicas y profesionales e incluye las vivencias de las víctimas. Fue presentado en el altillo del Cafè de l'Òpera, antiguo punto de encuentro clandestino. "En España se ha dado poca importancia a la persecución de los homosexuales", afirmó Villagrasa. El colectivo lamenta que hasta el momento "solo existan un par de documentales, dos historias noveladas y algunos estudios académicos". "Todavía no hemos roto el silencio", dijo Eres.

Uno de los capítulos más destacados es el del historiador Víctor Manuel Bedoya, quien ha logrado
 acceder a los archivos policiales, judiciales y penitenciarios catalanes de la época y está estudiando los mecanismos represivos ejercidos contra los homosexuales. El libro también habla de la invisibilidad de las mujeres lesbianas durante ese periodo y analiza las conexiones del franquismo y el nazismo. En España se abrieron 50.000 expedientes y 5.000 fichas policiales a personas por su orientación sexual y, según Eres, hay documentos que acreditan que a algunos arrestados se les practicaron electrochoques y se les hicieron lobotomías como terapia psiquiátrica.

La obra tiene además el mérito de que por primera vez se ponen elementos en común entre el franquismo y el nazismo (a cargo de Jean Le Bitox). También, por primera vez se habla de la mujer lesbiana bajo el franquismo (a cargo de Thais morales y Raquel Platero). 

"
Franco murió en 1975, pero ha dejado reminiscencias en nuestra cultura. Actualmente las religiones se han unido en una cruzada contra la homosexualidad. La función de este libro es recordar esta persecución que aún no ha acabado", concluyó Villagrasa.


Original de Universo Gay

viernes, 24 de abril de 2009

L'himne a l'amor

L'hymne à l'amour_ by Edith Piaf




Fantàstica Edith Piaf!!!

jueves, 23 de abril de 2009

Sant Jordi 09

Escriure ja forma part de mi. Duc fent-lo des que tinc ús de raó, i no serà avui quan decideixi deixar de fer-ho. Ni demà. Sempre m'acompanyen bolígraf i paper, sigui on sigui, a l'hora que sigui. Perquè qualsevol cosa pot inspirar al que escriu.
Normalment escric prosa. Tinc centenars de relats breus, alguns tenen més anys que jo mateixa. Alguna vegada, i segons el dia i la idea, i també la forma en què ho vull transmetre, he acudit a la poesia. Però de manera molt puntual. I sobretot tinc molts primers capítols i cap continuació d'ells, excepte d'un, que vaig poder acabar el segon. Tinc un projecte en marxa amb moltes idees, però sense temps i, a més, sincerament, sense la inspiració necessària per a transmetre-ho tal i com ho vull fer.

Enguany, però, m'he presentat al concurs literari del meu institut amb poesia. Senzillament, vaig intentar triar entre alguns relats que ja tenia fets, i ningú em va convèncer (i això que són meus), i vaig optar per escriure un, que finalment no vaig saber acabar. Així, d'última hora, vaig escollir un poema que havia escrit recentment i d'altre que, si no m'equivoc, en té uns 3 anys. Amb ells he guanyat el 2n premi de poesia:

Sexe
Van jugar a ser foc
i plegades crearen l'incendi.
Es van donar les mansAfegir un vídeoAfegir un vídeo
i també els cossos,
els llavis eren el vent que encén,
i els dits passejaven entre les flames.
Les ombres dibuixaven passió
els tocaments plaer.
Calidesa femenina,
subtil intuïció,
i d'entre el sexe tendre
fugaç unió,
doncs dins del llit són una
i fora d'ell són dos.
Bogeria física
fredor sentimental,
que dins la ignorància que es regalen,
trobem sexe animal.
Dalt, jo amb el premi avui mateix.
A sota, el premi d'enguany amb d'altres.
Bestioles
Senzillament
m'encantes.
De forma buida,
de contingut ple
i de significat realista.
És poesia perquè estàs immersa en el pronom i en el verb.
Encantadora d'animal amb raó,
que la tornes inútil,
ens deixes nus i plens d'animalesa.
A què tens por? Em diuen.
Tinc por de tu.
Por que siguis més gran que la meva vida.
Por que la meva pell caigui al terra en veure't.
Por que els meus ulls siguin transparents
i et diguin el que jo no et dic.
Por que els meus cabells s'estarrufin
en sentir-te callar.
Por que la il·lògica no em deixi contenir-me a tu.
Por que demà et vegi
i exhali el darrer sospir.
Tinc amagats els hàlits que delatarien que ja estic encantada per tu...

Espero que us agradin!


Com sempre, durant l'acte la càmera l'he tinguda en marxa. Com que jo feia les fotos i els vídeos, quan he sortit jo no he pogut gravar-me, però li he donat la càmera al meu gran amic Paco!, que sincerament ha fet dues senyores -desastre- fotos, i si no jutgeu:

[La primera més o manco, però la segona... (sort tinc que així no es veu molt bé la cara, perquè en gran...)]

Però jo a ell sí que l'he gravat, perquè ha guanyat el 1er premi de relat breu en llengua castellana, i he de dir que ha estat el més aplaudit de tots els guanyadors. Jo vaig tenir el privilegi de llegir el seu relat, i sincerament que no el guanyés, el premi, hagués estat sospitós (oi que sí, Paco? Certes persones, un enhorabona de compromís, ejem ejem...;-)) perquè realment és un relat al·lucinant (quan el senyor es decideixi a penjar-lo, l'enllaçaré aquí mateix |ja ho ha publicat xD|). Mentrestant, vos deixo amb el seu moment:

ENHORABONA COMPANY!
video
P.D: Paco hem d'anar ja! a pel diners, que l'economia no està molt bé. En realitat això és l'important, oi que sí? jajaja!


Sant Jordi pot ser un homenatge al llibre, però es tracta de llegir durant tot l'any. Jo tinc una muntanya de llibres pendents que poc a poc aniré llegint.
També, he de recordar els llibres que ens han regalat amb el concurs. Enguany, a jo, perquè em sembla que a d'altres companys els han regalat uns altres, tinc dos títols: Mirades de fang, de Enrico Mora i Malo; i Poemes en gris, de Manel Marí. I en tinc llegits tots, excepte un, dels que em van regalar d'altres anys, i destaco que el títol del meu bloc prové d'un vers d'un dels llibres que em regalaren l'any passat: La mar negada, de Cristina Salom i Ferrer.















I finalment, ja que som al dia del llibre, vos vull recomanar el llibre que m'estic llegint (entre d'altres, la veritat) i del que estic totalment enganxada i que acabaré de seguida: Veronika decide morir, de Paulo Coelho. (Que per cert, he de donar les gràcies a qui m'ho ha deixat perquè és boníssim. Segurament me'l compri, perquè és digne de tenir-lo a ca meva).


FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!!!

martes, 21 de abril de 2009

Disfressa de persona

Miro el verd que penja de les reixes. Està borrós. I està borrosa la meva mirada. Nuesa, l'aigua balla al meu cos mentre intento aclarir el límit que separa els colors dels objectes que n'hi ha rere la finestra. Però continuo aquí, intentant desxifrar el meu futur i cridant que ja me'n vaig. Però és un crit que no s'escolta; de seguida tornaré a disfressar-me de persona i deixaré el despullament cridaner que m'ha omplert de llibertat.

Un bon descobriment

Quisiera pregonar lo que te quiero a voces sordas de teclado, quisiera gritar este vacío de no tocarte, quisiera llorar las noches que me gustaría que estuvieses por aquí, pero me quedo con el consuelo de que sé que cobraré todos los intereses, de que saldaré esta deuda en algún momento, mientras tanto pago aduana al cruzar algún mensaje a tu móvil, pago el impuesto revolucionario por haberte conocido, pero me siento especial por sentir bajo mi piel lo que me trasmites y eso me hace ser algo más que un personaje anónimo destacado entre tanto sentimiento por atar...


Saray Pavón


*He arribat a ella pel vídeo semanal d'en Rafi_ http://justrafi.blogspot.com

lunes, 20 de abril de 2009

Opus Dei i homosexualitat

M'he quedat sense paraules. És indignant. I encara avui dia n'hi ha sectors que pensen igual, siguin o no religiosos. Llegir el següent article, val la pena per a adonar-se que cal continuar lluitant perquè ens tractin com a persones.

Sobrecogedor testimonio de Fernando un joven homosexual del Colegio Torrevelo, del Opus Dei

Varias veces se me ha pasado por la cabeza escribir una carta para este blog, pero pienso que igual no interesa lo que voy a escribir y lo dejo. Últimamente, se han publicado varias noticias sobre miembros y simpatizantes del Opus Dei y me apetecía contar cómo crecí en una familia que pertenece a esa organización. Como veréis más adelante, el modelo de familia que algunos defienden como el ideal para los niños no lo fue en mi caso. También he escrito esta carta porque acabo de cumplir 25 años y quería dar las gracias a las personas que han contribuido a que esté viviendo un momento muy feliz en mi vida. Espero que si algún chaval lo está pasando mal, al leer esta carta se sienta más fuerte y con esperanza de vivir un futuro mejor.

Nací en la primavera de 1984 en una familia tradicional y muy religiosa (a Rouco se le caería la baba). Mi padre era el hombre más feliz del mundo porque Dios había escuchado sus oraciones y le había regalado un hijo varón. Aunque a algunos les pueda parecer extraño, para mis padres, yo era un regalo de Dios. Cuando tenía 4 meses, mis padres viajaron al Vaticano para que Juan Pablo II me bendijese. El Papa me cogió en sus brazos y me bendijo. Todavía ahora, cuando voy a casa de mi madre y veo la foto, no puedo evitar sonreír al ver al Papa con un bebé mariquita en sus brazos. Mis padres eran miembros del Opus Dei y querían evitar a toda costa que “la sociedad moderna y decadente” corrompiese mi vida.

Durante los primeros años de mi vida, era un niño feliz y sentía una admiración sin límites hacia mi padre. Éramos inseparables y hacía todo lo posible para complacerle y que se sintiese orgulloso de su hijo. Mis padres me inscribieron en el colegio Torrevelo (un centro del Opus Dei en Santander) y estaban encantados porque era uno de los alumnos más brillantes. Dios estaba omnipresente en el hogar en que pasé mi infancia y adolescencia. Crecí muy aislado de la sociedad. Todas las actividades extraescolares en las que participé eran organizadas por grupos vinculados al Opus Dei. Los niños no podíamos ver la tele ni jugar con videojuegos. A muchos os podrá parecer muy raro, pero como casi todos los niños con los que me relacionaba vivían en las mismas condiciones, a mi me parecía normal. (segueix...)

Fugiria ara mateix

Fugiria ara mateix. M'imagino agafant les maletes i omplint-les de roba que ni tan sols necessitaria. Segurament agafaria records, físics i abstractes, els primers petits: una foto, un petit detall; els segons, molt grans, d'aquells que omplen el cor. La meva actuació es basaria en confessions. Potser diria adéu, o fins aviat, no ho sé. Però m'aniria dient totes les coses que no he dit fins ara.

Fugiria ara mateix.

Run_ by Snow Patrol

domingo, 19 de abril de 2009

Adiccions d'en Rafi


Fotografia

Només cal un segon

Vas creuar l'horitzó de la meva mirada.
Només cal un segon,
un segon per a pensar-te
durant una vida.

viernes, 17 de abril de 2009

Aniversari en vídeo

Així puc demostrar els meus 20 anys...xD

video

I ara el millor vídeo que trobareu en la vostra vida. És totalment casolà, totalment improvisat, i amb els problemes del directe i d'una família molt guai, vos donaré les claus per a demostrar-vos que és un vídeo genial, però primer mireu-lo sense les meves indicacions. Aparentment és serio, normal, i sense cap extravagància:

video

Ara, vos demostraré, amb les claus que abans vos he dit que vos ensenyaria, que aquest vídeo és un dels més còmics que trobareu. Primer llegir les claus:
1era clau: Grava ma mare. Crec que és la primera vegada que utilitza una càmera, i això comporta una sèrie de problemes. Com per exemple, tallar caps, que en un principi talla el del primer personatge, que és ma germana amb el pastís.
2na: Ma tieta, que no té una altra cosa millor que fer, que interposar-se entre la càmera i ma germana amb el pastís.
3ra: I sabeu per a què es va posar davant la càmera ma tia? Perquè hi havia un plat de sopa que segons ella molestava, i mireu amb quina ràbia ho expressa hahaha!
4ta: Just quan ma tia es lleva i apareix la carona de la meva germana, es veu (o no) com s'apaga una espelma i la cara de pena que posa ella és un poema que diu: vaja quina merda que se m'ha apagat una (perdó per la expressió xD).
5na: Just després d'apagar-se la vela, en quan ma tia desapareix de la imatge, al segon 10, se li escolta dir "cago en dena!!" amb molta mala llet. Després em va dir que se li va caure al terra una mica de sopa hahahahaha!:
6na: Arriba ma germana a la taula i demostra el que jo deia abans amb un "jo que asco sapagao".
7na: I tot seguit, ma mare cridant que vingués la meva neboda com si es pensés que la veu no sortiria, i més fort que s'escolta sent ella la que gravava.
8a: Mentre esperam la meva neboda, i mentre escoltam les explicacions de ma mare dient com vol gravar, perquè en realitat no en té ni idea i no se li ocorre que pot moure la càmera i apuntar, podem observar com, espontàniament, ma tia es posa al meu costat, posant, perquè es pensava que era una foto i volia sortir en ella de sobte sense avisar!
9na: Contam fins a tres per a bufar les espelmes, però la petitona és qui les apaga... ohh :( Jo també volia... hahahah!
10a: Just en acabar de bufar, no sé per quina raó, la nina em posa una cara d'assassina important, al segon 56.
11a: I ja per acabar, com a bon vídeo que és, hem de dir-li al càmera, ma mare, com ha de fer per finalitzar la gravació.
Ara torneu a mirar-lo amb aquestes indicacions! Vos semblarà un altre!

Tota una experiència. Nos vos podeu imaginar el que he rigut les tantes vegades que l'he vist!

Molts d'anys, Yira!


Un altre aniversari important, i com no, ha de sortir al meu bloc. A més a més, na Yira fa un seguiment dels meus escrits, i com a bona admiradora he de dedicar-li el meu amor!

Només et diré que encara que els teus peus caminin en terres gallegues, el teu cor i la teva vitalitat continua per aquí. O al manco jo et sento cada segon amb mi...

Molts d'anys!

Una abraçada ben forta! T'estim!

jueves, 16 de abril de 2009

Signatures d'estimació!

Gràcies a tots els que han signat:

Papa, Lucía, Sheila, Kendy, Alex (el millor, això me diu ell hahaha), Eli (x2), Yira, Isa, María, Sandra, Ari, Ingrid, Family Ibai, Rafi, Emma, Àngels, Fiore, Mami i Tata&family.

miércoles, 15 de abril de 2009

20 anys

Avui, dia 15 d'abril de 2009, fa 20 anys que vaig néixer.

La vida és increïble. Consisteix en instants, moments, temps i accions. Escriure aquí, per exemple, ara mateix, és un moment significatiu. Estic intentant fer un repàs mental d'un poc tot, i la veritat recordo tanta gent en aquest precís instant que no em costa gens treure, mitjançant lletres i una finestra, el que sento.

En primer lloc, i abans de dir res, vull recordar el meu avi Blas, que fa 7 anys, aquest mateix dia, va morir. Sempre amb ell...

Com sempre he dit, tinc una certa distorsió de temps i espai que m'impedeix situar determinada gent en la seva corresponent època en què va compartir vida amb mi. També, això, em permet adonar-me la quantitat de canvis que he sofert, ja no només en allò físic, ni tan sols canvis de gent, d'èpoques, sinó, com qualsevol persona, els canvis que he sofert en mi mateixa. Potser aquesta parrafada la volia haver fet abans i aprofito el meu aniversari, però la raó no són els 20 anys, sinó la situació en què em trobo. En pensar tan sols en un any enrere, puc observar tot el que he canviat, psicològicament. La seguretat que ara tinc i que abans no existia. Coses que desconeixia i que ara defenso amb tota la meva ànima. També la lluita amb les coses amb què sento responsabilitat. La justícia, els drets humans, la llibertat... Sobretot la llibertat. La llibertat comporta tot l'altre. 

La meva vida són moltes coses. Molta gent que m'estimo. Moltes coses que m'interessen. Qui em coneix sap que som del tot passional, que si algú va inventar la subjectivitat, ho va fer pensant en mi, i que sobretot, crec en l'amor, en qualsevol tipus d'amor. El que importa són les persones. 

Diguèssim que, mentalment parlant, vaig passar una època basada en la monotonia, quan tenia 15,16 i fins i tot diria els 17 anys. Des de fa un parell d'anys, potser tres, el meu cap va començar a funcionar, a deixar d'observar per a començar a actuar. Això ha comportat coses molt bones, però també ha fet que en alguns aspectes, el meu rendiment davallés. Moltes coses al meu abast per a viure, per a investigar. I no he estat capaç de controlar-me. De fet, en certa manera, això volia, el descontrol. El descontrol com a resposta als lligams, lligams i responsabilitats que tenia, tinc i tindré. Era i ha estat una manera de fugir. I tot i saber que era momentani, només volia viure el moment. Potser no ha estat el correcte, ni el moment adequat, però puc assegurar que no he perdut res, tampoc temps. 

N'hi ha persones que mai oblidaré, que han estat des de sempre: Fabián. Ella és jo i som ella: Pili. El meu amic incondicional, la meva debilitat, el meu germà: Álex. Al principi la parella de n'Álex, ara una amiga de veritat: Emma. Sempre havia estat un desconegut, tot i ser el germà d'Emma, ara és un confident molt íntim amb el que comparteixo la meva vida i més: Rafi. Em va conèixer de petita, i ara hem arribat a l'amistat: María. Va arribar d'un món desconegut situat a molts quilòmetres d'aquí, i ara estarà per sempre amb mi: Kendy. Les recordo de petites, amb un anyet menys al curs del meu cosí, ara són amigues siguin on siguin i per sempre: Yira i Ari. Vaig començar amb el fill, i ara tota la família forma part de mi: Ibai& Family. Especial, avui i demà, amiga i confident amb els límits que ella vulgui, ens vam trobar dins classe, ens vam conèixer fora d'ella: Àngels.  Amic nou i no per això menys que els altres: Paco. Venia fugint de problemes, va aterrar a l'illa, va fer feina, i l'asturiana és amiga de per vida: Ana. Me va obrir un nou món al poble que tant odiï, però ella va estar llavors, està avui, i continuarà demà: Vicky. Per suposat, la meva família: Mami, Papi, Eli (germaneta), la meva neboda, tata (tia), l'àvia Carmen i els tios sollerics. 
També persones especials que sé que sempre estaran per aquí: Maria Carrasco, Isabel Hidalgo, Neus Picó, Xisca Fornés, Miquela Monserrat, Maria Luisa Morillas, Margarita Reynés, Nando.

Gent que de veritat m'estimo amb tot el meu cor. 

Tots vosaltres sou els que heu de saber que m'encanta complir anys amb una discussió, o parlant dels problemes d'uns i d'altres, o dels meus, que m'encanta haver fet un sopar però que si no hagués fet hagués estat també especial ja que em coneixeu i en general som tan senzilla com que de vegades ni el celebro, que m'encanta riure perquè sí, que m'és suficient la vostra estimació per ser feliç, que no necessit diners. M'encanta perquè aquesta és la meva vida. Vosaltres ho sou. Vosaltres sou els que heu de disculpar-me perquè, és cert, m'he dedicat a mi i ni tan sols m'he fet cas a mi, que estic passant, d'ençà dos anys, per un període de crisi emocional i també psicològica que ha fet que no faci res del que he hagut de fer. És tan simple com que estic bé però he estat bloquejada i que simplement necessit despenjar-me d'aquest ara, per a construir-me un altre. Un altre en el que continuareu estant, no vos canvio per res. 

20 anys amics, tot el que he viscut, i el que em queda... 
No penso desaprofitar la meva vida. 
Vos ho promet!

martes, 14 de abril de 2009

República catalana

Avui, 14 d'abril, 78é aniversari de la República.



Hem de lluitar per una república! Per la III República... Per la I República dels Països Catalans!!!

Una abraçada ben forta a tots els republicans ;-)

lunes, 13 de abril de 2009

Qui ha parlat de república?

Amb Ulls baleàricsJosep Arias López. 

1931

Ja se sap que els matinets d'abril
són lleugers com una carícia.
El pare va arribar capcot amb el diari,
escridassà els germans.
En el dinar ningú no motava:
"sí", "no", "pentura"...
I ullades tristes i soroll de culleres.
Cap al tard
la mare va encendre una animeta
davant l'estampa de la Beata.

En el carrer hi havia una micona de festa.

Josep M. LLOMPART

Dia 12 d'abril de 1931 hi hagué eleccions municipals. A una quarentena de capitals de província hi guanyaren el conjunt de forces polítiques de caire republicà coalitzades arran del Pacte de Sant Sebastià. Aquest fet provocà la fugida d'Alfons XIII i la instauració d'una segona república amb un poc més d'èxit que la primera. Tots recordarem el discurs de Francesc Macià proclamant la República Catalana; però, què va passar a Mallorca? (segueix...)

domingo, 12 de abril de 2009

Rústica

*Muntatge fotografia: by Rafi 




Rafi i jo vam passar uns magnífics moments nocturns de cam+micro difícils d'oblidar.

I després que vàrem acordar fer públiques aquestes fotografies, juntament amb elles, ha fet una entrada dedicada a jo que m'ha fet molta d'il·lusió. Vos convido a visitar-la!:




Les mentides de na Rosa Estaràs

Molt interessant!!! 

Opinió | Damià Pons 
Les mentides de na Rosa Estaràs (I)

En llegir les respostes de na Rosa Estaràs en l’entrevista del dB de dilluns passat, dia 5, em vaig sentir assenyalat de manera directa. Jo vaig ser, i n’estic molt orgullós, un d’aquells "senyors" que l’any 1999 arribaren al Govern de les Illes Balears i que, des del punt de vista de la líder del PP, posaren punt i final al període de pau lingüística que hi havia hagut d’ençà de 1983, o sigui el temps en què el seu partit havia governat, val a dir que amb un grau molt considerable d’incompliment de tota la legislació lingüística que ells mateixos, juntament amb els altres grups parlamentaris, havien anat aprovant.

A més a més, aquests "senyors" tan malèvols s’haurien dedicat, segons la versió goebbeliana de la valldemossina, a tergiversar la normativa que regulava l’ús del català a l’ensenyament i que provocà, com a conseqüència, la ruptura del pacte per la llengua dels quinze anys anteriors. En realitat, els governs del PP, amb unes poquíssimes excepcions puntuals, sempre han donat l’esquena a la llengua pròpia de les Balears. Sí, pròpia de les Balears, perquè arreu del món es fa ús del sentit comú i s’accepta l’evidència que tots els territoris tenen un idioma històric que els és propi.

I tota la legislació internacional assumeix que les comunitats lingüístiques arrelades secularment en un espai geogràfic concret tenen uns drets com a col·lectivitat, els quals, alhora, han de ser harmonitzats amb els drets individuals que també tenen els grups lingüístics o les persones de llengua diferent que s’han establert dins el mateix territori.

El PP com a partit polític és una maquinària ideològica i instrumental que ha fet de l’eliminació de la diversitat lingüística d’Espanya un dels seus objectius prioritaris. Aquesta ha estat sempre –en el passat, en el present i en el futur– la voluntat del nacionalisme espanyol més extremista. La seva idea d’Espanya és excloent i homogeneïtzadora, sempre amb una dèria obsessiva: la consideració del castellà com l’única llengua que de veritat ha de ser necessària i important. Són incapaços d’imaginar una Espanya que no estigui plenament acastellanada.

Per fer-ho possible, segons el moment històric, de vegades han fet ús de la violència, d’altres han promogut les tesis més escandalosament anticientífiques, o han prohibit o marginat les tradicions culturals escrites no-castellanes, o han manipulat barroerament la població immigrada, o han atorgat al castellà el monopoli de ser l’única llengua dels mitjans de comunicació, o han difós un discurs ideològic que pretenia aconseguir que els ciutadans menyspreassin i abandonassin l’ús del català, el gallec o el basc... La preeminència del castellà en les comunitats lingüístiques que fundacionalment i secularment eren de llengua no-castellana ha estat un punt fonamental en els programes de govern del nacionalisme espanyol al llarg dels tres darrers segles.

Els darrers temps, però, en un acte de transformisme que certament no engana ningú, el PP, amb la finalitat d’autopublicitar-se com l’àngel guardià de la llibertat, s’ha disfressat de defensor dels drets individuals. Ara bé, sempre deixant ben clara una qüestió: hi ha ciutadans –els que tenen el català com la seva llengua– amb uns deures lingüístics d’obligat compliment (conèixer-ne una altra, el castellà) i, en canvi, els seus drets són parcials i limitats; contràriament, altres ciutadans –els que hi tenen o hi volen tenir el castellà– serien posseïdors de tots els drets lingüístics i gairebé de cap deure.

Per a més burla, en el cas dels primers, la discriminació seria dins el territori històric d’aquesta llengua; en el dels segons, en canvi, el privilegi també existiria fora de l’àmbit històric del castellà. Així ho va proclamar na Rosa Estaràs en el seu autoretrat periodístic del dB. Un suggeriment: el PP hauria de patentar com més aviat millor la seva concepció de la llibertat. Ben segur que més d’un règim totalitari, dels que hi ha o dels que vendran, en el moment que consideri que té la necessitat de maquillar la seva imatge, els en comprarà la franquícia.

Parlem-ne del període 1999-2003, l’època nefasta en la qual, en opinió d’Estaràs, es va rompre el pacte per la llengua i es varen cometre "excessos" en l’aplicació de la legislació lingüística. És evident que la líder del PP ha interioritzat tan profundament la combinació de cinisme, de demagògia populista i de mala fe compulsiva a l’hora de desenvolupar la seva activitat política, que, tanmateix, seria del tot estèril contraargumentar, una a una, les afirmacions que feia a l’entrevista abans esmentada.

El guió del seu discurs tan sols ha estat pensat per guanyar les eleccions a qualsevol preu, deixant de banda aspectes tan poc rellevants com podrien ser la veracitat, el respecte a la tradició històrica comunitària, la defensa dels drets individuals que contradiuen els interessos excloents de l’estat jacobí del qual ella és una servidora destacada. No dubtem que, ben igual que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dedicar-se a l’extermini de la nostra llengua, l’element patrimonial més valuós i més identificador de les Balears, en el cas que fos necessari, també podria igualment apuntar-se a proposar l’enderrocament, tot d’un cop, de la Seu, la Llonja i el Castell de Bellver. És un exemple. La barbàrie no sol tenir la capacitat de posar-se límits.

Fins i tot, fent un ús impune de la mentida per encalentir i mobilitzar els ànims dels castellanistes recalcitrants, Estaràs va atrevir-se a afirmar que l’ensenyament a les Balears a hores d’ara es feia el 100% en català. Certament, aquesta seria la situació desitjable segons el dictamen de la Comissió Europea pel Multilingüisme, emès fa uns pocs anys, o, més recentment, segons la resolució aprovada per la majoria dels diputats del Parlament Europeu, els quals, contradient les pretensions de l’eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, assumiren el principi fonamental següent: els Estats plurilingües tenen el deure de preservar i promoure la seva diversitat lingüística interior.

I per fer-ho possible, els Estats que tenen una concepció democràtica del plurilingüisme han arribat a la conclusió que l’ensenyament en la llengua pròpia de cada un dels seus territoris és l’única fórmula que en pot garantir plenament la preservació. I que el mètode de la immersió lingüística és el més adient en aquelles zones escolars en les quals hi ha un percentatge molt elevat d’alumnat que té una llengua personal diferent a la del territori.

jueves, 9 de abril de 2009

Prou d'homofòbia!

"La igualdad comienza cuando reconocemos que todos tenemos el derecho a ser diferentes."

La igualtat comença quan reconeixem que tots tenim el dret a ser diferents.











A una conferència, Sílvia Cano Juan va dir que el contrari d'igualtat és desigualtat, no diferència. És clar que tots som diferents (en referència a totes les persones, independentment del sexe, de l'origen, creences o orientació sexual), però hem de ser tractats iguals. Tenim els mateixos drets; drets que no es respeten. 

Lluitem per la igualtat!!

domingo, 5 de abril de 2009

Prou de rosaris als nostres ovaris




"El dret de decidir sobre els nostres cossos no és qüestió de fe, és qüestió de democràcia."


















Gràcies a Paco pel descobriment d'aquest magnífic cartell!

sábado, 4 de abril de 2009

Rebel·lió

Em vaig obligar a oblidar-te,
però no vaig poder.
Rebel cor el meu
que cada dia fuig,
et pensa i et sent.

jueves, 2 de abril de 2009

La lluita del progrés!

"Yo creo que se aprende a leer y escribir en el libro de la vida, y hay gente que, por supuesto, sabe qué valores son los que hay que defender, luego lo difícil es encarnar esos valores. Pero yo creo que sí, que el ser humano tiene una potencialidad revolucionaria, extraordinaria, lo que hace falta es que crea en sí mismo, y creo que esa lección a lo largo de todos estos años se está dando. Yo creo que el testigo lo recogeran otros, porque si pensaramos que nuestro testigo no lo recoge nadie sería desesperante. Espero que el testigo de los que luchan en cualquier parte del mundo lo recoge otra gente que viene detrás porque ese es el progreso, la lucha del progreso!"


Juan Manuel Sánchez Gordillo, Batle de Marinaleda (Sevilla), militant d'esquerra anticapitalista, nacionalista d'esquerres i republicà.

Documental: Marinaleda, 30 años de lucha

Cafè per la llengua

L’Obra Cultural Balear ha posat en marxa una gran campanya de participació ciutadana a favor de la llengua catalana. L’entitat pretén organitzar centenars de reunions de petit o gran format per explicar a persones de diferents sectors socials la seva tasca actual i per sensibilitzar els participants a favor de la llengua pròpia. La finalitat de l’OCB és arribar directament a més de 12.000 persones durant l’any 2009.

La campanya aprofitarà la xarxa associativa existent i centrarà la seva acció en aquelles entitats a les quals històricament ha estat més difícil arribar-hi. L’OCB té previst adreçar-se a clubs esportius, associacions de la tercera edat i entitats de nouvinguts, entre d’altres. Amb aquesta finalitat, l’entitat ha elaborat diferents materials de campanya, entre els quals destaca la famosa tassa de cafè, que té com a finalitat fer més lleugeres les trobades. L’OCB també ha editat fulls explicatius de la campanya, argumentaris en diferents idiomes i, fins i tot, sobres de sucre.


La campanya anirà a càrrec d’un equip format per voluntaris i treballadors de l’entitat i que abordarà les qüestions més habituals en matèria de llengua, amb la voluntat de sensibilitzar diferents sectors socials i combatre’n els prejudicis. Està previst que acabi amb una gran concentració a favor de la llengua que es farà a Palma el novembre de 2009.

Més a http://cafellengua.cat/

Aprofitant l'avinentesa, deixo constància de la plataforma Calvià per Llengua, que presenta el primer número del butlletí informatiu L'Estaló, que treballarà només a l'àmbit específic del municipi de Calvià i amb una periodicitat trimestral.

miércoles, 1 de abril de 2009

Políticament incorrecte

Me enamoré de ti y que importa si no es sano,
me divierto si te pienso y te pienso sin pensarlo.

Sense poder evitar-ho de vegades passa que t'acabes enamorant de la persona equivocada. Equivocada perquè la societat entén que és així. També equivocada en algunes ocasions perquè no és una persona que pugui correspondre't. És curiós, però en aquestes ocasions és quan l'amor arrela ben fort dins de nosaltres. Seria més fàcil prendre la decisió que des d'un principi es tingui per norma no fixar-se en aquestes persones. Però som persones, i com a persones que som tendim a tenir relacions socials que de vegades traspassen unes fronteres, límits que marquen la nostra cultura, que marca la societat i que sovint és difícil deixar enrere. Tenim por al que diran, perquè saps que la teva vida també és la societat on et mouràs.

Jo som partidària de deixar de banda l'opinió dels altres respecte la teva vida, només amb el fet que tinguin opinió sobre el que no els pertoca ja demostra la manca de respecte que mostren cap als altres, així com la de jutjar la gent sense conèixer-la, ja que en general et critica negativament qui no et coneix, i els amics tot i que puguis fer disbarats t'accepten, signe que cal conèixer les persones per a adonar-se que les locures són locures perquè les signam amb aquesta etiqueta, però que podrien fer-nos més feliços a tots amb més tolerància si deixéssim pas a la llibertat individual, un dret que tots tenim i que oblidem.

Les coses políticament incorrectes són prejudicis socials, ja que si realment quelcom és incorrecte i un problema, llavors es prendran mesures adients.

1 d'abril de 1939

Avui, dia 1 d'abril de 2009, recordam la fi de la guerra civil espanyola. Amb això, però, també recordam l'inici de la dictadura franquista. I també, avui, després d'ella, podem celebrar 30 anys de democràcia. Tot i ser una democràcia ben relativa, podem donar les gràcies que s'ha creat el camí cap a ella i que en molts d'àmbits es treballa amb ella.

Salut i independència!