miércoles, 29 de abril de 2009
Blocs i blocaires!
Amics, és increïble, aquesta finestra em permet agafar afecte a d'altres persones perquè ens comuniquem. Aquesta finestra ha fet possible que em comuniqui amb els amics dels meus amics. I també que els meus amics, alguns que ni tan sols s'han dirigit mai la paraula, hagin tingut complicitat ni que sigui només en un tema en concret. Ens podem comunicar amb gent que es troba a molts quilòmetres de nosaltres. Gent nova. O gent que hi era abans.
Aquesta finestra ens permet ser, quan escrivim (destaco quan escrivim, perquè és molt millor tractar amb la gent, però quan escrivim...) ser una mica més humans.
Aquesta finestra ha fet que pugui comunicar-me amb mi mateixa.
Salut!
P.D: Rafi, ahir em vaig oblidar de fer-ho. Ho sento. Per cert, hauries de pensar en fer un croquis per totes les relacions blocaires que hem compartit, com el croquis de n'Alex, n'Emma i nosaltres. =) T'estim feo.
lunes, 27 de abril de 2009
LIFE
Playing For Change: Peace Through Music
Per favor, mireu el vídeo. Estic convençuda que amb el vídeo que tinc amb el títol del bloc i aquest, encara que sigui només per un instant, sereu més feliços:
Descontrol
sábado, 25 de abril de 2009
Homosexuals i transsexuals durant el franquisme
El presidente del Grup d´Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG), José Benito Eres resumió el clima de la época al declarar que “los homosexuales eran peligrosos sociales para el Estado, pecadores para la Iglesia, enfermos para la medicina y escoria para la ciudadanía".
La obra, coordinada por Eres y Carlos Villagrasa, profesor de derecho civil de la Universitat de Barcelona, ha sido elaborada a partir de aportaciones académicas y profesionales e incluye las vivencias de las víctimas. Fue presentado en el altillo del Cafè de l'Òpera, antiguo punto de encuentro clandestino. "En España se ha dado poca importancia a la persecución de los homosexuales", afirmó Villagrasa. El colectivo lamenta que hasta el momento "solo existan un par de documentales, dos historias noveladas y algunos estudios académicos". "Todavía no hemos roto el silencio", dijo Eres.
Uno de los capítulos más destacados es el del historiador Víctor Manuel Bedoya, quien ha logrado acceder a los archivos policiales, judiciales y penitenciarios catalanes de la época y está estudiando los mecanismos represivos ejercidos contra los homosexuales. El libro también habla de la invisibilidad de las mujeres lesbianas durante ese periodo y analiza las conexiones del franquismo y el nazismo. En España se abrieron 50.000 expedientes y 5.000 fichas policiales a personas por su orientación sexual y, según Eres, hay documentos que acreditan que a algunos arrestados se les practicaron electrochoques y se les hicieron lobotomías como terapia psiquiátrica.
La obra tiene además el mérito de que por primera vez se ponen elementos en común entre el franquismo y el nazismo (a cargo de Jean Le Bitox). También, por primera vez se habla de la mujer lesbiana bajo el franquismo (a cargo de Thais morales y Raquel Platero).
"Franco murió en 1975, pero ha dejado reminiscencias en nuestra cultura. Actualmente las religiones se han unido en una cruzada contra la homosexualidad. La función de este libro es recordar esta persecución que aún no ha acabado", concluyó Villagrasa.
viernes, 24 de abril de 2009
jueves, 23 de abril de 2009
Sant Jordi 09
Sexe
els tocaments plaer.
Bogeria física
A sota, el premi d'enguany amb d'altres.
i exhali el darrer sospir.
Espero que us agradin!
Com sempre, durant l'acte la càmera l'he tinguda en marxa. Com que jo feia les fotos i els vídeos, quan he sortit jo no he pogut gravar-me, però li he donat la càmera al meu gran amic Paco!, que sincerament ha fet dues senyores -desastre- fotos, i si no jutgeu:
[La primera més o manco, però la segona... (sort tinc que així no es veu molt bé la cara, perquè en gran...)]
Però jo a ell sí que l'he gravat, perquè ha guanyat el 1er premi de relat breu en llengua castellana, i he de dir que ha estat el més aplaudit de tots els guanyadors. Jo vaig tenir el privilegi de llegir el seu relat, i sincerament que no el guanyés, el premi, hagués estat sospitós (oi que sí, Paco? Certes persones, un enhorabona de compromís, ejem ejem...;-)) perquè realment és un relat al·lucinant (quan el senyor es decideixi a penjar-lo, l'enllaçaré aquí mateix |ja ho ha publicat xD|). Mentrestant, vos deixo amb el seu moment:
ENHORABONA COMPANY!
P.D: Paco hem d'anar ja! a pel diners, que l'economia no està molt bé. En realitat això és l'important, oi que sí? jajaja!
Sant Jordi pot ser un homenatge al llibre, però es tracta de llegir durant tot l'any. Jo tinc una muntanya de llibres pendents que poc a poc aniré llegint.
També, he de recordar els llibres que ens han regalat amb el concurs. Enguany, a jo, perquè em sembla que a d'altres companys els han regalat uns altres, tinc dos títols: Mirades de fang, de Enrico Mora i Malo; i Poemes en gris, de Manel Marí. I en tinc llegits tots, excepte un, dels que em van regalar d'altres anys, i destaco que el títol del meu bloc prové d'un vers d'un dels llibres que em regalaren l'any passat: La mar negada, de Cristina Salom i Ferrer.
I finalment, ja que som al dia del llibre, vos vull recomanar el llibre que m'estic llegint (entre d'altres, la veritat) i del que estic totalment enganxada i que acabaré de seguida: Veronika decide morir, de Paulo Coelho. (Que per cert, he de donar les gràcies a qui m'ho ha deixat perquè és boníssim. Segurament me'l compri, perquè és digne de tenir-lo a ca meva).
FELIÇ DIADA DE SANT JORDI!!!
martes, 21 de abril de 2009
Disfressa de persona
Un bon descobriment
Saray Pavón
*He arribat a ella pel vídeo semanal d'en Rafi_ http://justrafi.blogspot.com
lunes, 20 de abril de 2009
Opus Dei i homosexualitat
M'he quedat sense paraules. És indignant. I encara avui dia n'hi ha sectors que pensen igual, siguin o no religiosos. Llegir el següent article, val la pena per a adonar-se que cal continuar lluitant perquè ens tractin com a persones.
Sobrecogedor testimonio de Fernando un joven homosexual del Colegio Torrevelo, del Opus Dei
Varias veces se me ha pasado por la cabeza escribir una carta para este blog, pero pienso que igual no interesa lo que voy a escribir y lo dejo. Últimamente, se han publicado varias noticias sobre miembros y simpatizantes del Opus Dei y me apetecía contar cómo crecí en una familia que pertenece a esa organización. Como veréis más adelante, el modelo de familia que algunos defienden como el ideal para los niños no lo fue en mi caso. También he escrito esta carta porque acabo de cumplir 25 años y quería dar las gracias a las personas que han contribuido a que esté viviendo un momento muy feliz en mi vida. Espero que si algún chaval lo está pasando mal, al leer esta carta se sienta más fuerte y con esperanza de vivir un futuro mejor.
Nací en la primavera de 1984 en una familia tradicional y muy religiosa (a Rouco se le caería la baba). Mi padre era el hombre más feliz del mundo porque Dios había escuchado sus oraciones y le había regalado un hijo varón. Aunque a algunos les pueda parecer extraño, para mis padres, yo era un regalo de Dios. Cuando tenía 4 meses, mis padres viajaron al Vaticano para que Juan Pablo II me bendijese. El Papa me cogió en sus brazos y me bendijo. Todavía ahora, cuando voy a casa de mi madre y veo la foto, no puedo evitar sonreír al ver al Papa con un bebé mariquita en sus brazos. Mis padres eran miembros del Opus Dei y querían evitar a toda costa que “la sociedad moderna y decadente” corrompiese mi vida.
Durante los primeros años de mi vida, era un niño feliz y sentía una admiración sin límites hacia mi padre. Éramos inseparables y hacía todo lo posible para complacerle y que se sintiese orgulloso de su hijo. Mis padres me inscribieron en el colegio Torrevelo (un centro del Opus Dei en Santander) y estaban encantados porque era uno de los alumnos más brillantes. Dios estaba omnipresente en el hogar en que pasé mi infancia y adolescencia. Crecí muy aislado de la sociedad. Todas las actividades extraescolares en las que participé eran organizadas por grupos vinculados al Opus Dei. Los niños no podíamos ver la tele ni jugar con videojuegos. A muchos os podrá parecer muy raro, pero como casi todos los niños con los que me relacionaba vivían en las mismas condiciones, a mi me parecía normal. (segueix...)
Fugiria ara mateix
Fugiria ara mateix.
Run_ by Snow Patrol
domingo, 19 de abril de 2009
Adiccions d'en Rafi
Erotisme homosexual
Música
Tendències
Famoseo
i molt més que podreu descobrir...
+ Rafi.com
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
http://adiccciones.blogspot.com/
Només cal un segon
Només cal un segon,
un segon per a pensar-te
durant una vida.
viernes, 17 de abril de 2009
Aniversari en vídeo
Molts d'anys, Yira!
Un altre aniversari important, i com no, ha de sortir al meu bloc. A més a més, na Yira fa un seguiment dels meus escrits, i com a bona admiradora he de dedicar-li el meu amor!
jueves, 16 de abril de 2009
Signatures d'estimació!
miércoles, 15 de abril de 2009
20 anys
martes, 14 de abril de 2009
República catalana
Hem de lluitar per una república! Per la III República... Per la I República dels Països Catalans!!!
Una abraçada ben forta a tots els republicans ;-)
lunes, 13 de abril de 2009
Qui ha parlat de república?
Amb Ulls baleàrics. Josep Arias López.
1931
Ja se sap que els matinets d'abril
són lleugers com una carícia.
El pare va arribar capcot amb el diari,
escridassà els germans.
En el dinar ningú no motava:
"sí", "no", "pentura"...
I ullades tristes i soroll de culleres.
Cap al tard
la mare va encendre una animeta
davant l'estampa de la Beata.
Josep M. LLOMPART
domingo, 12 de abril de 2009
Rústica
Les mentides de na Rosa Estaràs
Les mentides de na Rosa Estaràs (I)
En llegir les respostes de na Rosa Estaràs en l’entrevista del dB de dilluns passat, dia 5, em vaig sentir assenyalat de manera directa. Jo vaig ser, i n’estic molt orgullós, un d’aquells "senyors" que l’any 1999 arribaren al Govern de les Illes Balears i que, des del punt de vista de la líder del PP, posaren punt i final al període de pau lingüística que hi havia hagut d’ençà de 1983, o sigui el temps en què el seu partit havia governat, val a dir que amb un grau molt considerable d’incompliment de tota la legislació lingüística que ells mateixos, juntament amb els altres grups parlamentaris, havien anat aprovant.
A més a més, aquests "senyors" tan malèvols s’haurien dedicat, segons la versió goebbeliana de la valldemossina, a tergiversar la normativa que regulava l’ús del català a l’ensenyament i que provocà, com a conseqüència, la ruptura del pacte per la llengua dels quinze anys anteriors. En realitat, els governs del PP, amb unes poquíssimes excepcions puntuals, sempre han donat l’esquena a la llengua pròpia de les Balears. Sí, pròpia de les Balears, perquè arreu del món es fa ús del sentit comú i s’accepta l’evidència que tots els territoris tenen un idioma històric que els és propi.
I tota la legislació internacional assumeix que les comunitats lingüístiques arrelades secularment en un espai geogràfic concret tenen uns drets com a col·lectivitat, els quals, alhora, han de ser harmonitzats amb els drets individuals que també tenen els grups lingüístics o les persones de llengua diferent que s’han establert dins el mateix territori.
El PP com a partit polític és una maquinària ideològica i instrumental que ha fet de l’eliminació de la diversitat lingüística d’Espanya un dels seus objectius prioritaris. Aquesta ha estat sempre –en el passat, en el present i en el futur– la voluntat del nacionalisme espanyol més extremista. La seva idea d’Espanya és excloent i homogeneïtzadora, sempre amb una dèria obsessiva: la consideració del castellà com l’única llengua que de veritat ha de ser necessària i important. Són incapaços d’imaginar una Espanya que no estigui plenament acastellanada.
Per fer-ho possible, segons el moment històric, de vegades han fet ús de la violència, d’altres han promogut les tesis més escandalosament anticientífiques, o han prohibit o marginat les tradicions culturals escrites no-castellanes, o han manipulat barroerament la població immigrada, o han atorgat al castellà el monopoli de ser l’única llengua dels mitjans de comunicació, o han difós un discurs ideològic que pretenia aconseguir que els ciutadans menyspreassin i abandonassin l’ús del català, el gallec o el basc... La preeminència del castellà en les comunitats lingüístiques que fundacionalment i secularment eren de llengua no-castellana ha estat un punt fonamental en els programes de govern del nacionalisme espanyol al llarg dels tres darrers segles.
Els darrers temps, però, en un acte de transformisme que certament no engana ningú, el PP, amb la finalitat d’autopublicitar-se com l’àngel guardià de la llibertat, s’ha disfressat de defensor dels drets individuals. Ara bé, sempre deixant ben clara una qüestió: hi ha ciutadans –els que tenen el català com la seva llengua– amb uns deures lingüístics d’obligat compliment (conèixer-ne una altra, el castellà) i, en canvi, els seus drets són parcials i limitats; contràriament, altres ciutadans –els que hi tenen o hi volen tenir el castellà– serien posseïdors de tots els drets lingüístics i gairebé de cap deure.
Per a més burla, en el cas dels primers, la discriminació seria dins el territori històric d’aquesta llengua; en el dels segons, en canvi, el privilegi també existiria fora de l’àmbit històric del castellà. Així ho va proclamar na Rosa Estaràs en el seu autoretrat periodístic del dB. Un suggeriment: el PP hauria de patentar com més aviat millor la seva concepció de la llibertat. Ben segur que més d’un règim totalitari, dels que hi ha o dels que vendran, en el moment que consideri que té la necessitat de maquillar la seva imatge, els en comprarà la franquícia.
Parlem-ne del període 1999-2003, l’època nefasta en la qual, en opinió d’Estaràs, es va rompre el pacte per la llengua i es varen cometre "excessos" en l’aplicació de la legislació lingüística. És evident que la líder del PP ha interioritzat tan profundament la combinació de cinisme, de demagògia populista i de mala fe compulsiva a l’hora de desenvolupar la seva activitat política, que, tanmateix, seria del tot estèril contraargumentar, una a una, les afirmacions que feia a l’entrevista abans esmentada.
El guió del seu discurs tan sols ha estat pensat per guanyar les eleccions a qualsevol preu, deixant de banda aspectes tan poc rellevants com podrien ser la veracitat, el respecte a la tradició històrica comunitària, la defensa dels drets individuals que contradiuen els interessos excloents de l’estat jacobí del qual ella és una servidora destacada. No dubtem que, ben igual que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dedicar-se a l’extermini de la nostra llengua, l’element patrimonial més valuós i més identificador de les Balears, en el cas que fos necessari, també podria igualment apuntar-se a proposar l’enderrocament, tot d’un cop, de la Seu, la Llonja i el Castell de Bellver. És un exemple. La barbàrie no sol tenir la capacitat de posar-se límits.
Fins i tot, fent un ús impune de la mentida per encalentir i mobilitzar els ànims dels castellanistes recalcitrants, Estaràs va atrevir-se a afirmar que l’ensenyament a les Balears a hores d’ara es feia el 100% en català. Certament, aquesta seria la situació desitjable segons el dictamen de la Comissió Europea pel Multilingüisme, emès fa uns pocs anys, o, més recentment, segons la resolució aprovada per la majoria dels diputats del Parlament Europeu, els quals, contradient les pretensions de l’eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, assumiren el principi fonamental següent: els Estats plurilingües tenen el deure de preservar i promoure la seva diversitat lingüística interior.
I per fer-ho possible, els Estats que tenen una concepció democràtica del plurilingüisme han arribat a la conclusió que l’ensenyament en la llengua pròpia de cada un dels seus territoris és l’única fórmula que en pot garantir plenament la preservació. I que el mètode de la immersió lingüística és el més adient en aquelles zones escolars en les quals hi ha un percentatge molt elevat d’alumnat que té una llengua personal diferent a la del territori.
jueves, 9 de abril de 2009
Prou d'homofòbia!
domingo, 5 de abril de 2009
Prou de rosaris als nostres ovaris
sábado, 4 de abril de 2009
Rebel·lió
però no vaig poder.
Rebel cor el meu
que cada dia fuig,
et pensa i et sent.
jueves, 2 de abril de 2009
La lluita del progrés!
Juan Manuel Sánchez Gordillo, Batle de Marinaleda (Sevilla), militant d'esquerra anticapitalista, nacionalista d'esquerres i republicà.
Documental: Marinaleda, 30 años de lucha
Cafè per la llengua
La campanya aprofitarà la xarxa associativa existent i centrarà la seva acció en aquelles entitats a les quals històricament ha estat més difícil arribar-hi. L’OCB té previst adreçar-se a clubs esportius, associacions de la tercera edat i entitats de nouvinguts, entre d’altres. Amb aquesta finalitat, l’entitat ha elaborat diferents materials de campanya, entre els quals destaca la famosa tassa de cafè, que té com a finalitat fer més lleugeres les trobades. L’OCB també ha editat fulls explicatius de la campanya, argumentaris en diferents idiomes i, fins i tot, sobres de sucre.
La campanya anirà a càrrec d’un equip format per voluntaris i treballadors de l’entitat i que abordarà les qüestions més habituals en matèria de llengua, amb la voluntat de sensibilitzar diferents sectors socials i combatre’n els prejudicis. Està previst que acabi amb una gran concentració a favor de la llengua que es farà a Palma el novembre de 2009.
Més a http://cafellengua.cat/
Aprofitant l'avinentesa, deixo constància de la plataforma Calvià per Llengua, que presenta el primer número del butlletí informatiu L'Estaló, que treballarà només a l'àmbit específic del municipi de Calvià i amb una periodicitat trimestral.
miércoles, 1 de abril de 2009
Políticament incorrecte
me divierto si te pienso y te pienso sin pensarlo.
Jo som partidària de deixar de banda l'opinió dels altres respecte la teva vida, només amb el fet que tinguin opinió sobre el que no els pertoca ja demostra la manca de respecte que mostren cap als altres, així com la de jutjar la gent sense conèixer-la, ja que en general et critica negativament qui no et coneix, i els amics tot i que puguis fer disbarats t'accepten, signe que cal conèixer les persones per a adonar-se que les locures són locures perquè les signam amb aquesta etiqueta, però que podrien fer-nos més feliços a tots amb més tolerància si deixéssim pas a la llibertat individual, un dret que tots tenim i que oblidem.
Les coses políticament incorrectes són prejudicis socials, ja que si realment quelcom és incorrecte i un problema, llavors es prendran mesures adients.
1 d'abril de 1939
Salut i independència!