20 anys

Avui, dia 15 d'abril de 2009, fa 20 anys que vaig néixer.

La vida és increïble. Consisteix en instants, moments, temps i accions. Escriure aquí, per exemple, ara mateix, és un moment significatiu. Estic intentant fer un repàs mental d'un poc tot, i la veritat recordo tanta gent en aquest precís instant que no em costa gens treure, mitjançant lletres i una finestra, el que sento.

En primer lloc, i abans de dir res, vull recordar el meu avi Blas, que fa 7 anys, aquest mateix dia, va morir. Sempre amb ell...

Com sempre he dit, tinc una certa distorsió de temps i espai que m'impedeix situar determinada gent en la seva corresponent època en què va compartir vida amb mi. També, això, em permet adonar-me la quantitat de canvis que he sofert, ja no només en allò físic, ni tan sols canvis de gent, d'èpoques, sinó, com qualsevol persona, els canvis que he sofert en mi mateixa. Potser aquesta parrafada la volia haver fet abans i aprofito el meu aniversari, però la raó no són els 20 anys, sinó la situació en què em trobo. En pensar tan sols en un any enrere, puc observar tot el que he canviat, psicològicament. La seguretat que ara tinc i que abans no existia. Coses que desconeixia i que ara defenso amb tota la meva ànima. També la lluita amb les coses amb què sento responsabilitat. La justícia, els drets humans, la llibertat... Sobretot la llibertat. La llibertat comporta tot l'altre. 

La meva vida són moltes coses. Molta gent que m'estimo. Moltes coses que m'interessen. Qui em coneix sap que som del tot passional, que si algú va inventar la subjectivitat, ho va fer pensant en mi, i que sobretot, crec en l'amor, en qualsevol tipus d'amor. El que importa són les persones. 

Diguèssim que, mentalment parlant, vaig passar una època basada en la monotonia, quan tenia 15,16 i fins i tot diria els 17 anys. Des de fa un parell d'anys, potser tres, el meu cap va començar a funcionar, a deixar d'observar per a començar a actuar. Això ha comportat coses molt bones, però també ha fet que en alguns aspectes, el meu rendiment davallés. Moltes coses al meu abast per a viure, per a investigar. I no he estat capaç de controlar-me. De fet, en certa manera, això volia, el descontrol. El descontrol com a resposta als lligams, lligams i responsabilitats que tenia, tinc i tindré. Era i ha estat una manera de fugir. I tot i saber que era momentani, només volia viure el moment. Potser no ha estat el correcte, ni el moment adequat, però puc assegurar que no he perdut res, tampoc temps. 

N'hi ha persones que mai oblidaré, que han estat des de sempre: Fabián. Ella és jo i som ella: Pili. El meu amic incondicional, la meva debilitat, el meu germà: Álex. Al principi la parella de n'Álex, ara una amiga de veritat: Emma. Sempre havia estat un desconegut, tot i ser el germà d'Emma, ara és un confident molt íntim amb el que comparteixo la meva vida i més: Rafi. Em va conèixer de petita, i ara hem arribat a l'amistat: María. Va arribar d'un món desconegut situat a molts quilòmetres d'aquí, i ara estarà per sempre amb mi: Kendy. Les recordo de petites, amb un anyet menys al curs del meu cosí, ara són amigues siguin on siguin i per sempre: Yira i Ari. Vaig començar amb el fill, i ara tota la família forma part de mi: Ibai& Family. Especial, avui i demà, amiga i confident amb els límits que ella vulgui, ens vam trobar dins classe, ens vam conèixer fora d'ella: Àngels.  Amic nou i no per això menys que els altres: Paco. Venia fugint de problemes, va aterrar a l'illa, va fer feina, i l'asturiana és amiga de per vida: Ana. Me va obrir un nou món al poble que tant odiï, però ella va estar llavors, està avui, i continuarà demà: Vicky. Per suposat, la meva família: Mami, Papi, Eli (germaneta), la meva neboda, tata (tia), l'àvia Carmen i els tios sollerics. 

També persones especials que sé que sempre estaran per aquí: Maria Carrasco, Isabel Hidalgo, Neus Picó, Xisca Fornés, Miquela Monserrat, Maria Luisa Morillas, Margarita Reynés, Nando.

Gent que de veritat m'estimo amb tot el meu cor. 

Tots vosaltres sou els que heu de saber que m'encanta complir anys amb una discussió, o parlant dels problemes d'uns i d'altres, o dels meus, que m'encanta haver fet un sopar però que si no hagués fet hagués estat també especial ja que em coneixeu i en general som tan senzilla com que de vegades ni el celebro, que m'encanta riure perquè sí, que m'és suficient la vostra estimació per ser feliç, que no necessit diners. M'encanta perquè aquesta és la meva vida. Vosaltres ho sou. Vosaltres sou els que heu de disculpar-me perquè, és cert, m'he dedicat a mi i ni tan sols m'he fet cas a mi, que estic passant, d'ençà dos anys, per un període de crisi emocional i també psicològica que ha fet que no faci res del que he hagut de fer. És tan simple com que estic bé però he estat bloquejada i que simplement necessit despenjar-me d'aquest ara, per a construir-me un altre. Un altre en el que continuareu estant, no vos canvio per res. 

20 anys amics, tot el que he viscut, i el que em queda... 

No penso desaprofitar la meva vida. 

Vos ho promet!