Les mentides de na Rosa Estaràs

Molt interessant!!! 

Opinió | Damià Pons 
Les mentides de na Rosa Estaràs (I)

En llegir les respostes de na Rosa Estaràs en l’entrevista del dB de dilluns passat, dia 5, em vaig sentir assenyalat de manera directa. Jo vaig ser, i n’estic molt orgullós, un d’aquells "senyors" que l’any 1999 arribaren al Govern de les Illes Balears i que, des del punt de vista de la líder del PP, posaren punt i final al període de pau lingüística que hi havia hagut d’ençà de 1983, o sigui el temps en què el seu partit havia governat, val a dir que amb un grau molt considerable d’incompliment de tota la legislació lingüística que ells mateixos, juntament amb els altres grups parlamentaris, havien anat aprovant.

A més a més, aquests "senyors" tan malèvols s’haurien dedicat, segons la versió goebbeliana de la valldemossina, a tergiversar la normativa que regulava l’ús del català a l’ensenyament i que provocà, com a conseqüència, la ruptura del pacte per la llengua dels quinze anys anteriors. En realitat, els governs del PP, amb unes poquíssimes excepcions puntuals, sempre han donat l’esquena a la llengua pròpia de les Balears. Sí, pròpia de les Balears, perquè arreu del món es fa ús del sentit comú i s’accepta l’evidència que tots els territoris tenen un idioma històric que els és propi.

I tota la legislació internacional assumeix que les comunitats lingüístiques arrelades secularment en un espai geogràfic concret tenen uns drets com a col·lectivitat, els quals, alhora, han de ser harmonitzats amb els drets individuals que també tenen els grups lingüístics o les persones de llengua diferent que s’han establert dins el mateix territori.

El PP com a partit polític és una maquinària ideològica i instrumental que ha fet de l’eliminació de la diversitat lingüística d’Espanya un dels seus objectius prioritaris. Aquesta ha estat sempre –en el passat, en el present i en el futur– la voluntat del nacionalisme espanyol més extremista. La seva idea d’Espanya és excloent i homogeneïtzadora, sempre amb una dèria obsessiva: la consideració del castellà com l’única llengua que de veritat ha de ser necessària i important. Són incapaços d’imaginar una Espanya que no estigui plenament acastellanada.

Per fer-ho possible, segons el moment històric, de vegades han fet ús de la violència, d’altres han promogut les tesis més escandalosament anticientífiques, o han prohibit o marginat les tradicions culturals escrites no-castellanes, o han manipulat barroerament la població immigrada, o han atorgat al castellà el monopoli de ser l’única llengua dels mitjans de comunicació, o han difós un discurs ideològic que pretenia aconseguir que els ciutadans menyspreassin i abandonassin l’ús del català, el gallec o el basc... La preeminència del castellà en les comunitats lingüístiques que fundacionalment i secularment eren de llengua no-castellana ha estat un punt fonamental en els programes de govern del nacionalisme espanyol al llarg dels tres darrers segles.

Els darrers temps, però, en un acte de transformisme que certament no engana ningú, el PP, amb la finalitat d’autopublicitar-se com l’àngel guardià de la llibertat, s’ha disfressat de defensor dels drets individuals. Ara bé, sempre deixant ben clara una qüestió: hi ha ciutadans –els que tenen el català com la seva llengua– amb uns deures lingüístics d’obligat compliment (conèixer-ne una altra, el castellà) i, en canvi, els seus drets són parcials i limitats; contràriament, altres ciutadans –els que hi tenen o hi volen tenir el castellà– serien posseïdors de tots els drets lingüístics i gairebé de cap deure.

Per a més burla, en el cas dels primers, la discriminació seria dins el territori històric d’aquesta llengua; en el dels segons, en canvi, el privilegi també existiria fora de l’àmbit històric del castellà. Així ho va proclamar na Rosa Estaràs en el seu autoretrat periodístic del dB. Un suggeriment: el PP hauria de patentar com més aviat millor la seva concepció de la llibertat. Ben segur que més d’un règim totalitari, dels que hi ha o dels que vendran, en el moment que consideri que té la necessitat de maquillar la seva imatge, els en comprarà la franquícia.

Parlem-ne del període 1999-2003, l’època nefasta en la qual, en opinió d’Estaràs, es va rompre el pacte per la llengua i es varen cometre "excessos" en l’aplicació de la legislació lingüística. És evident que la líder del PP ha interioritzat tan profundament la combinació de cinisme, de demagògia populista i de mala fe compulsiva a l’hora de desenvolupar la seva activitat política, que, tanmateix, seria del tot estèril contraargumentar, una a una, les afirmacions que feia a l’entrevista abans esmentada.

El guió del seu discurs tan sols ha estat pensat per guanyar les eleccions a qualsevol preu, deixant de banda aspectes tan poc rellevants com podrien ser la veracitat, el respecte a la tradició històrica comunitària, la defensa dels drets individuals que contradiuen els interessos excloents de l’estat jacobí del qual ella és una servidora destacada. No dubtem que, ben igual que no té cap mena d’escrúpol a l’hora de dedicar-se a l’extermini de la nostra llengua, l’element patrimonial més valuós i més identificador de les Balears, en el cas que fos necessari, també podria igualment apuntar-se a proposar l’enderrocament, tot d’un cop, de la Seu, la Llonja i el Castell de Bellver. És un exemple. La barbàrie no sol tenir la capacitat de posar-se límits.

Fins i tot, fent un ús impune de la mentida per encalentir i mobilitzar els ànims dels castellanistes recalcitrants, Estaràs va atrevir-se a afirmar que l’ensenyament a les Balears a hores d’ara es feia el 100% en català. Certament, aquesta seria la situació desitjable segons el dictamen de la Comissió Europea pel Multilingüisme, emès fa uns pocs anys, o, més recentment, segons la resolució aprovada per la majoria dels diputats del Parlament Europeu, els quals, contradient les pretensions de l’eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, assumiren el principi fonamental següent: els Estats plurilingües tenen el deure de preservar i promoure la seva diversitat lingüística interior.

I per fer-ho possible, els Estats que tenen una concepció democràtica del plurilingüisme han arribat a la conclusió que l’ensenyament en la llengua pròpia de cada un dels seus territoris és l’única fórmula que en pot garantir plenament la preservació. I que el mètode de la immersió lingüística és el més adient en aquelles zones escolars en les quals hi ha un percentatge molt elevat d’alumnat que té una llengua personal diferent a la del territori.