Páginas

martes, 27 de enero de 2009

Innecessari guàrdia de seguretat a l'IES Son Ferrer

Necessito respostes.

Ja fa anys que podem observar un home -diversos- que es passeja amb porra per l'institut. Abans de mostrar el meu rebuig cap a la violència, ja que d'immediat un guàrdia de seguretat ens pot inspirar aquesta idea, pel seu significat entre d'altres coses, he de dir que és un símbol d'autoritat que desacredita qualsevol paraula que l'alumne intenti defensar. De fet, llevant la simpatia o no d'aquests personatges, un dels seus constant arguments -l'únic- és "perquè jo ho dic", argument bastant pobre i, com ja he dit, autoritari i sense reflexió. Fet, que d'altra banda, comporta una ensenyança -(in)directa- incorrecta i sense cap fons de raonament cap als alumnes en relació al seu actual i/o futur comportament. Hauríem de distingir entre la mínima autoritat que representa un docent, la qual ve donada pel fet que s'han de crear uns límits i un ordre, i la que implica un guàrdia de seguretat, ja que aquest últim, en si, és autoritarisme sense cap mena de excepció.

Amb tot això vull deixar clar que estic 100% d'acord, més faltaria, en què l'ordre i els límits són primordials per a què l'institut funcioni correctament, llevant-nos i cedint-nos la raó -als alumnes- quan calgui i amb les conseqüents decisions que la direcció prengui.

No obstant això, un guàrdia de seguretat em sembla una mesura desproporcionada i del tot innecessària per al nostre centre. Sé que no és decisió directa de la direcció del centre, i aquí és on vull arribar, ben bé sé que la Conselleria és qui ha pres aquesta mesura -inútil, absurda?- d'enviar els, ja més d'una vegada mencionats, guàrdies de seguretat. Si més no, no estic del tot aclarida al fet que potser es podria donar una resposta negativa a l'hora de contractar-los. Una vegada declarat el meu dubte, la meva posició respecte aquest tema queda més que evidenciada.

És realment necessària la presència d'aquests individus als centres educatius? Depèn. Al nostre centre no. Potser a uns altres centres sí. I possiblement, afegeixo, hi va haver una època en què sí era necessari -quan no hi va haver resposta-. Actualment, al nostre centre, reitero, no. Per què? Fàcil. No existeixen problemes reals en què un guàrdia de seguretat hagi d'intervenir. Són problemes que es poden solucionar, primer entre els alumnes mateixos si es tracta d'accions puntuals i enfrontaments normals -encara que em sap greu que sigui així- entre joves de la nostra edat, de la qual cosa estic obligada a dir, com a alumna del centre, que no existeixen problemes d'important consideració; i segon, entre els professors si es tracta de temes que no estan al nostre abast. A més, existeix la comissió de convivència, la qual, precisament, es dedica a això, en primer lloc a treballar la bona convivència, i en segon lloc a què si existeix cap problema, els alumnes siguin capaços de solucionar-lo entre ells mateixos, entre d'altres coses (i deixo clar que està funcionant molt bé pel que he sentit al centre).

Per favor, no volem signes de repressió. I que a més del que ja representa, sigui capaç, un d'aquestos personatges, a faltar-nos al respecte quan ens parla com si els alumnes no signifiquéssim res, quan en realitat som la peça central de l'educació. I com ja he dit, en referència a la violència, no crec que els signes que representen siguin els més aptes per educar als joves, deixant de banda que no crec que així s'eduqui.

Siguem raonables.

domingo, 25 de enero de 2009

El coronel Macià


Elisabeth Joyce, una jove historiadora irlandesa, arriba a Barcelona al novembre de 1905, just per a assistir a l'assalt de 200 militars amb destrals a la impremta del setmanari Cu-Cut i a la redacció del diari La Veu de Catalunya. Elisabeth presencia espantada aquests fets i la tempesta política que desencadenaran, enfrontant a l'exèrcit amb els partits catalanistes. Els militars de tota Espanya se solidaritzen amb els oficials assaltants, excepte un, que planta cara amb decisió i fermesa als seus companys. És el tinent Coronel en cap de la Comandància d'Enginyers de Lleida. El seu nom és Francesc Macià i Llussà.

Direcció: Josep Maria Forn









Dilluns passat vaig poder gaudir, per fi, d'aquesta magnífica pel·lícula.

Aquí, aïllada al món de Calvià, no se'n pot viure del sentiment, de sentir que tots som un. Mirant cada escena vaig poder sentir la unitat, vaig palpar la lluita, i el meu cos em deia que jo form part de tot això.

Ara que ja he viscut el rebuig i la falta de respecte per part d'algunes persones, he aprés que no m'ha d'importar. N'hi ha un munt de persones que pensen com jo -n'hi ha un munt de persones que senten com jo!!-, i a mesura que passa el temps, més me n'adono del que sóc.

Vos recomano aquesta pel·lícula.


Salut i independència!

Una història d'amor

"Esto que hoy germina es una larga jornada. Yo solo tomé en mis manos la antorcha que encendieron los que, antes que nosotros, lucharon junto al pueblo y por el pueblo".

sábado, 24 de enero de 2009

Perd un segon amb mi

Busco un món que no m'ho ensenyi tot, ni m'ensenyi massa,
només el suficient per desconèixer allò que tant desitjo.

Obrint pas.

jueves, 22 de enero de 2009

Política sense complexes!

Ara és quan podem entendre en Carlos Delgado quan deia: "Sin complejos". I és que les seves accions són una clara política sense complexes:

Calvià pide que carteles y folletos turísticos sean en español, inglés y alemán.

mallorcadiario.com
martes, 16 de diciembre de 2008

CALVIÀ.- El pleno del Ayuntamiento de Calvià ha aprobado instar al Govern a que todos los carteles, folletos e información turística en general sean siempre como mínimo en español, inglés y alemán. A juicio del equipo de gobierno y tras las noticias recibidas tanto de touroperadores como de empresas turísticas que operan a nivel nacional, la inmersión de la lengua catalana en temas de promoción e información al visitante, está influyendo en la pérdida de visitantes.(article sencer)

Que en Carlos Delgado faci política (a)lingüística no és res nou, però no podem dir el contrari, ens ha demostrat la seva preocupació per la millora de Calvià fent al Govern unes propostes que sense cap dubte resoldran tots els problemes que existeixen actualment.
Per suposat, aquesta última proposta influeix directament al poble, que podrà gaudir d'uns llocs de treball magnífics quan Calvià recuperi tots els turistes, els quals deixaren de venir a l'illa per culpa de la llengua catalana!

Excel·lent! Amb aquest batlle arribarem lluny, qui ho dubta?

Enhorabona, Maria Luisa!

Estic contenta perquè sé que ella també ho està!

Maria Luisa Morillas Navarro -a part de ser una gran amiga- és una nova diputada del Parlament Balear:

EFE
Actualizado 21-01-2009 19:45 CET

Palma.- Maria Luisa Morillas Navarro es desde hoy una nueva diputada del Grupo Socialista en el Parlamento balear en sustitución de Francesc Lladó, que abandona la cámara autonómica por motivos personales, según explica un comunicado emitido hoy por el PSIB-PSOE.

Morillas tomará posesión de su escaño el próximo 3 de febrero, cuando se retomen las sesiones parlamentarias. Esta nueva diputada socialista, que nació en Granada en 1963, tiene dos hijos y está separada, lleva 30 años viviendo en Mallorca y ha estado siempre vinculada al mundo de la hostelería y al sindicato UGT, como responsable de Participación e Igualdad.

*original de www.soitu.es


miércoles, 21 de enero de 2009

Obrint pas

El cant dels maulets

Eixiu tots de casa
que la festa bull,
feu dolços de nata
i coques de brull.
Polimenteu fustes,
i emblanquineu murs,
perquè Carles d'Àustria
ha jurat els furs.

Enrameu la murta
places i carrers,
abastiu de piules
xavals i xiquets.
Aclariu la gola
amb vi moscatell,
que no hi ha qui pare
el pas dels maulets.

Vine pilareta
que et pegue un sacsó,
els peixos en l'aigua
i els amos al clot.
I si no l'empara
el Nostre Senyor,
tallarem la cua
Felip de Borbó.

Si l'oratge es gira
en el mal dels maulets,
vindran altres dies
que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen
més perill tindran,
passeu-me la bota
i seguiu tocant.


*la cançó comença al 0:41s.

On ningú pot veure'm

A veces me elevo, doy mil volteretas
a veces me encierro tras puertas abiertas
a veces te cuento por que este silencio
y es que a veces soy tuyo y a veces del viento.

A veces de un hilo y a veces de un ciento
y hay veces, mi vida, te juro que pienso:
¿por qué es tan difícil sentir como siento?
sentir ¡como siento!
que sea difícil.

A veces te miro y a veces te dejas
me prestas tus alas, revisas tus huellas
a veces por todo aunque nunca me falles
a veces soy tuyo y a veces de nadie
a veces te juro de veras que siento,
no darte la vida entera,
darte sólo esos momentos
¿por qué es tan difícil?...
vivir solo es eso...
vivir, solo es eso...
¿por qué es tan difícil?

Cuando nadie me ve
puedo ser o no ser,
cuando nadie me ve
pongo el mundo al revés,
cuando nadie me ve
no me limita la piel,
cuando nadie me ve
puedo ser o no ser,
cuando nadie me ve.

A veces me elevo, doy mil volteretas
a veces me encierro tras puertas abiertas
a veces te cuento por que este silencio
y es que a veces soy tuyo y a veces del viento

Te escribo desde los centros de mi propia existencia
donde nacen las ansias
la infinita esencia
hay cosas muy tuyas que yo no comprendo
y hay cosas tan mías
pero es que yo no las veo
supongo que pienso que yo no las tengo
no entiendo mi vida,
se encienden los versos que a oscuras te puedo,
lo siento no acierto
no enciendas las luces que tengo
desnudos,
el alma y el cuerpo

Cuando nadie me ve
puedo ser o no ser...


Amagada entre la solitud i la paret, despentino el món real, el deixo enrere i no sóc. Miro el món des de la finestra oberta, em disposo a sortir i encara sóc a dins. Ara començaré a obrir portes perquè la gent pugui veure si sóc o no quan ningú em pot veure.

martes, 20 de enero de 2009

"Perdona si mi reloj a veces no tiene manecillas"

Once
Part of me
Has Died
And won't return
And part of me
Wants to hide
The part that's burned

Once, once
Knew how to talk to you
Once, once
But not anymore


La distància i el temps produeixen amnèsia envers les paraules. Persones que mai oblidarem, que ens estimem, però que en retrobar-nos amb els seus ulls i/o la seva atenció, el silenci és qui parla. Ara, el que ens uneix és el passat, l'únic que roman fixe en el temps.

lunes, 19 de enero de 2009

Nocturnitat

El rellotge ja compta hores de matinada i puc respirar la certesa que tothom dorm. Ara és quan la por fuig. Em fa por restar callada. M'aproparé a tots vosaltres, i a cau d'orella vos diré el que em callo durant el dia:

-Sóc jo.

La meva identitat no dorm.

domingo, 18 de enero de 2009

"Joc" de cossos

Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.

Gabriel Ferrater, Joc

sábado, 17 de enero de 2009

El gran dictador

El Gran dictador (The Great Dictator) és una pel·lícula dirigida l'any 1940 per Charles Chaplin. És una paròdia del nazisme i dels dictadors Hitler i Mussolini.

A l'escena final, Chaplin surt del seu personatge i parla al públic en primera persona, enaltint els valors més nobles de l'home, convertint la pel·lícula en un missatge de pau i llibertat.



Pròximament: El coronel Macià -que per fi la podré veure dilluns-

jueves, 15 de enero de 2009

III República


"Concurso nacional: ¿Qué es un rey para ti?"

Vaig tenir dubtes, un dia, en penjar un cartell a l'institut sobre la violència de gènere per por que no em deixessin ja que era promoció del PSOE. Una altra vegada, fa no més d'uns mesos, ens varen oferir una classe pels alumnes de batxillerat i ens digueren que podíem adornar-la com volguéssim, això sí, amb l'advertència que algunes coses no es podien penjar, amb una conseqüent conversació sobre quines sí i quines no: potser el problema era que la majoria érem d'esquerra -sí, vàrem discutir si podíem penjar cartells polítics-.

En fi, que s'ha d'anar amb compte, perquè la democràcia no és gratuïta, al manco no a l'institut pels alumnes. Potser alguns s'han acostumat a agafar males costums, en teoria no es poden penjar cartells de caràcter polític pel carrer excepte en període d'eleccions, doncs a Son Ferrer a cada metre quadrat n'hi han penjats cartells de La Falange Española. I ara a l'institut aquest cartell...

Oi que si els de direcció pengen el que volen no passa res? Oi que no ens diran res si 3 joves pengem la bandera republicana?


Salut i III República.

domingo, 11 de enero de 2009

Molts d'anys Harian·na!!!

Ja saps, els importants (-els favorits- com si es tractés del nom de guerra -però fent pau, per això l'elecció que sigueu dins del grup) dins del bagul, o potser fora d'ell, deixant-vos viure!

Així que a viure, aprofita que et deixo encara que el teu cor estigui entre les meves mans.

Ella

Avui es regalen il·lusions que no han sigut demanades, uns a uns altres, i de sobte esdevenen contagioses; a mi m'acompanyen lletres que havia llegit a vegades als ulls, però no a un full:

Silencio.
Brisa que toca y aleja condescendiente.
No es hora de molestar.
El momento.
El silencio se deja escapar entre los goznes de la puerta. Ella no puede más, se encierra para dar cobijo a su inútil cobardía.
Estar sola.
Que el silencio no la perturbe en su infinta soledad, quiere estar sola y a la vez huye de toda soledad. Marcar un número como al azar, enviar un mensaje como en una botella arrojada al mar.
Lanzar un grito.
Esperar... Esperar que tal vez llegue, llegue a su destino. Llorar por el simple hecho de hacerse la víctima consigo misma. Reír por el miedo a sentirse tan triste y tan ridícula.
Esperar con el motivo de que todo llega en lugar de buscar. Buscar qué y para qué... Todo... Nada tiene sentido; poner sentido, un culpable que se disfraza de otro que no es ella.
Culpar, culparse, mandar todo a la mierda.
Querer escapar, pero escapar de sí misma, del silencio, del dolor que se siente de no quererse, de engañarse y decirse que todo cambia, que todo llega, y no lanzarse como lo había hecho años atrás.
Odio a tener miedo, ¿de qué? ¿Por qué? De que le hagan daño otra vez.
Agarrar, esconder en su puño algo que palpita y siente. Jamás lo mostrará, es suyo, se queda callado, ya no palpita, la deja sola. Sola, triste, ni siquiera está el silencio.
El silencio escapó hace ya rato. La dejó sola. Tal y como ella quería.

Ahora es ella quien le echa de menos.

Original de Elisa.

(Ben)Tornada de Tailàndia, i -refent- colocant pensaments.

domingo, 4 de enero de 2009

Ara

Ara si que sento el pas del temps,
Vull anar depresa i ell va lent.
Ara és quan em nego a mi mateix,
Cansat sempre de perdre el temps i d’esperar,
D’esperar que arribi el moment
i sempre pendent de perdre el tren,
desitjar creuar la porta,
i veure que per fi em triat el mateix camí.

Ara de Laxn busto