Páginas

domingo, 30 de noviembre de 2008

Nacionalisme espanyol (1)

Hauríem de restar impunes davant algunes actituds, però no podem oblidar que som éssers humans i que tenim sensibilitat:

"Franco era severo, pero nunca fue un criminal que yo sepa"
Manuel Fraga participó en el taller "Escuela y Democracia" del Colegio San Viator de Huesca

El veterano político Manuel Fraga visitó ayer Huesca con motivo de su participación en el taller `Escuela y Democracia` en el Colegio San Viator. Fraga ofreció sus dos caras como político. Primero, durante el acto en San Viator, la de su trayectoria en democracia. Después, en el breve encuentro que mantuvo con los medios de comunicación en el Hotel Pedro I, recordó la de su etapa franquista. (segueix...)


Escola i democràcia. Aqueixa és la evidència oportuna que ens desvetlla del somni en què hem estat immersos i que ens diu clarament la democràcia que es tracta a Espanya: Franco és viu!
!

Homosexualitat

Creieu que començar aquest post etiquetant el tema és una bona manera de normalitzar-lo? Potser no, però un dels motius principals perquè se'n parla sobre l'homosexualitat és per normalitzar-la. Quan es normalitzi, directament, es deixarà de parlar-ne. El progrés i l'avanç en referència a l'homosexualitat, podrien tractar-se com a temes tancats de la següent manera: per una banda, si comparem la situació actual amb dècades enrere, o tan sols uns anys, direm que la situació ha progressat exponencialment, però sense comparacions, llavors, estem dins d'una situació, encara, retrògrada.

Els homosexuals falten al respecte, els heterosexuals senten vergonya. Aquesta situació la podem trobar fàcilment. Quantes vegades una noia o un noi homosexual ha estat a un local prenent una copa i li ha vingut una altra persona de diferent gènere intentant lligar? Moltes, normal. I no passa res. El problema és quan aquest noi o noia és heterosexual i se li apropa una persona del mateix gènere, perquè llavors és una falta de respecte. Aquesta mentalitat és una evidència que la homosexualitat no està normalitzada.

"Els homosexuals fan fàstic". Aquesta és una de les descripcions que he escoltat fer moltes vegades dels homosexuals. No entenc aquesta percepció. Fan fàstic els homosexuals o les persones que fan un acte fastigós? Fa fàstic la persona en si o l'acte que cometen? Mai m'ha quedat del tot clar. Però diré la meva: han hagut actes de persones que m'han fet fàstic. Amb això deixo clar, per si de cas ho repetiré, que m'ha fet fàstic un acte independentment que qui l'hagi fet sigui heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. Aquesta mentalitat ve donada per la publicitat barata que fa la televisió sobre l'homosexualitat i per una altra banda, la tenen interioritzada des de sempre, tenen dibuixat un perfil de l'homosexual o la homosexual quan en realitat existeix una gran varietat de perfils, igualment i sense distinció que els heterosexuals, ja que hi estem dins del mateix bagul: la humanitat.

"El dia de l'orgull gai és innecessari, els heterosexuals no en tenim cap". Jo sóc de les que pensen que una de les tasques importants per normalitzar la situació és practicar la normalitat, i per tant, esdevé una feina individual que ajuda a la col·lectiva. I és que això és aplicable a qualsevol situació de normalització. Així doncs, potser aquest dia és una mostra que nosaltres mateixos ens etiquetem, i per tant deixam la normalització de banda. Però això s'hauria d'aplicar quan l'avenç sigui significatiu. Vull dir, avui dia, tot i que el fet de tenir un partit d'esquerres governant ens ha possibilitat, si més no, igualar una mica els drets entre homosexuals i heterosexuals, aquesta balança continua estant desigualada. És evident que no tenim els mateixos drets, i s'ha de lluitar per aquesta igualtat. Aquest dia, el dia de l'orgull gai, és una manifestació. En aquesta, tot i que ha esdevingut una festa, es reivindica a part de la igualtat ja mencionada, anys i anys de maltracte físic i mental i maltracte legislatiu, així com també injustícies en decisions judicials. Aquesta manifestació és real i ha de persistir, primer perquè encara existeix tal lluita, i segon, perquè representa la constància i la nostra humanitat.

"Jo els respecto, però que no es casin i que no tinguin fills". El que diran. No se n'adonen que si tenen por del "què diran" és clarament perquè no s'ha normalitzat la situació. Els hi estem creant un trauma als nostres fills perquè els altres nens, naturalment, els hi diran coses sobre els seus pares o les seves mares homosexuals. Doncs on està el problema, que siguem homosexuals o que aquests nens no sàpiguen que no n'hi ha cap problema? La homosexualitat i l'educació no són incompatibles, sí que ho són però, els pensaments tancats que no ajuden a què es pugui deixar d'etiquetar l'homosexualitat. Casar-se? Som tan cívics, a més de ser persones, com qualsevol altra persona i per tant tenim el dret de casar-nos.

Una de les opressions principals que rebem és per part de les religions. Aquestes, encara, perduren dins de tòpics habituals. Abans de tractar de separar l'homosexualitat de la religió, s'hauria de separar l'Estat de la religió, així com que aquesta deixés de tenir el poder que té, ja que és una ideologia com qualsevol altra, la qual la prenen o la deixen els que volen. D'aquesta manera, haurien de deixar-se enrere les normes d'aparença que ha dictaminat l'església i no deixar que els nostres pensaments siguin conduits dins del camí religiós.

És increïble que, a dia d'avui, ser persona sigui causa de la pena de mort. Sí, n'hi ha països en què l'homosexualitat es condemna a pena de mort. No m'agradaria equivocar-me, però en molts de casos la religió és al mig. Per altra banda, és important qui governa al país, tot i que no hauria de ser així, no som peces que es poden canviar d'extrem a extrem. Per tant hem de lluitar pels drets humans en què nosaltres, els homosexuals, hi estem immersos.

Som persones.

1 minut i 23 segons de crua realitat.


Son Ferrer en decadència

Optimisme.

Recordo els caps de setmana anys enrere, quan tenia 11,12,13,14 i fins i tot 15 anys. Tenint en compte que no fa gaire anys, ja que jo tinc 19, podem dir que la situació ha canviat significativament. Els meus amics i jo ens despertàvem prest normalment. Moltes vegades, anava amb el meu millor amic a comprar, fins i tot la meva mare ho recorda amb un somriure quan em diu "el teu amic venia sempre a cercar-te a casa per anar a comprar". Després d'això, agafàvem una pilota de futbol, i ens dirigíem a, l'encara existent, campito. Allà ens trobàvem amb la majoria dels nins de la nostra edat inclosos uns altres amics. Jugàvem tornejos de futbol. D'altres vegades anàvem al parc i jugàvem a les bales. Unes altres, amb una ampolla de plàstic, jugàvem al "bote-botella", també a "polis i cacos". Ni tan sols teníem ordinador.

No vull dir que llavors no hi haguessin casos com els d'avui, un mateix el puc trobar en la meva germana, l'afició de fumar per aparentar ser major. També en sé de casos de porros. Però llavors, crec que això era allò puntual. Al manco aparentment. I aquí és on vull arribar. Avui, he anat a dinar amb aquell amic amb qui anava a comprar i amb la seva parella, quan ens dirigíem al cotxe, en mig del carrer, a prop dels cotxes, una bicicleta envoltada de foc. Feina de joves, avorrir-se i fer coses absurdes sense sentit. El que em molesta potser no és això, ben bé sé i estic segura que no són la majoria, però destaquen, i de Son Ferrer ja es pensa que és això. A l'aparença vull arribar. Jo visc aquí, i conec la realitat. Tan sols sé que caminar a les cinc de l'horabaixa, a les vuit, a les dotze, és igual l'hora, és igual quin dia, n'hi ha una colla d'al·lots utilitzant el meu estimat campito per fotre's droga, de tot tipus, s'han trobat fins i tot xeringues. Conec nins que ni tan sols han acabat l'ESO, de 13 i 14 anys per als que fumar porros ja és quelcom habitual, i que han provat cocaïna, MDA ( o com se digui, estic orgullosa de no tenir ni idea de com es diuen les merdes aquestes!) i d'altres coses. El problema és que al manco són, ja, el 50% de joves que ho fan. No m'ho invento, ho he vist.

No tots som així. Aquests pamflets sense cap són una minoria. Sí, potser sóc poc objectiva perquè estic cabrejada, i molt!!!, però estic farta d'intentar trobar-li sentit a la vida, de lluitar, d'estimar, d'ajudar, d'aprendre, d'amar, d'allunyar-me de la merda que fan els altres!...!

Respecto, en tots els sentits possibles, els que ells fan, són lliures de fer el que vulguin, de fet defenso amb tota la meva ànima la llibertat (tot i que no crec que això sigui llibertat). Però no estic disposada a acceptar aquestes misèries, seran rebutjades de la meva vida físicament i mental. S'ha normalitzat una situació desagradable, però l'acabaran pagant, d'una manera o d'una altra. I sabeu què? En aquest sentit sóc extremista, absolutista! i m'és igual cridar-ho.

Ells que facin el que vulguin!, però que no trepitgin el meu terreny perquè no se'n sortiran somrients.

Optimista. Estic segura que els que lluitem podem amb aquesta porca misèria!!! i si no, ja que és difícil, ens hi posarem a fer-ho!

sábado, 29 de noviembre de 2008

No vos preguntau per què?

Ahir vaig parlar d'ella. Amb paraules vaig mirar els seus ulls, vaig tocar els seus cabells, vaig sentir la seva presència. Vaig sorprendre'm a mi mateixa perquè desconeixia tants de detalls que conec d'ella. I recordant-la, vaig plorar.

Perquè l'amo.

viernes, 28 de noviembre de 2008

Persèpolis (i 2)

He trobat un tràiler que està al nivell de la pel·lícula. Si no vaig errada, amb aquest tràiler varen anunciar-la a França, i el que vaig posar a l'entrada anterior va ser el tràiler de promoció als Països, el qual no m'agrada gens i a més crec que no mostra el que realment és l'animació; potser aquest és millor.
Com que és el tràiler de França és en francès, però està subtitulat en castellà ja que no l'he trobat en català. És el que passa aquí, és lògic que a França s'editi en francès però que aquí s'editi en català... Segurament també s'ha editat en català però sempre n'hi ha moltes més dificultats i, a més, segurament, no s'han fet prou còpies pel que són els Països:

jueves, 27 de noviembre de 2008

PERSÈPOLIS: la pel·lícula!!

Persèpolis és un còmic que tracta la història autobiogràfica de la iraniana Marjane Satrapi, la història de com va créixer a un règim fonamentalista islàmic que l'acabaria portant a abandonar el país. El còmic comença a partir de l'any 1979, quan Marjane té 10 anys i des de la seva perspectiva infantil és testimoni d'un canvi social i polític que posa fi a més de 50 anys de regnat del Xa de Pèrsia en Iran i dóna pas a una república islàmica. A més de diferenciar-s'hi de la resta de nens per haver estat educada a l'estil occidental dins d'una família de classe alta i per uns pares d'ideologia progressista i partidaris de l'islamisme moderat, Marjane també té una considerable inquietud intel·lectual per a una nina de la seva edat i notable imaginació que la porta a mantenir conversacions amb Déu (al que li troba una curiosa semblança amb Karl Marx) o somiar amb arribar a ser-hi qualque dia l'última profeta que segueixi els passos de Jesús i Mahoma. La història d'uns avantpassats il·lustres (el seu besavi fou l'últim rei de la dinastia persa dels Qadjar), una família que s'oposa activament al govern Xa, les manifestacions, la diferència de classes socials o la marginació de la nina són algunes de les peces del puzle que Marjane s'esforça per composar amb la intenció de comprendre el món que l'envolta. Quan va creixent, Marjane s'adona que el nou règim islàmic pel que lluitaren els seus pares ha caigut en mans integristes i que no porta res bo. En aquest punt acaba la història del primer dels quatre àlbums que composen Persèpolis. El segon ocupa el període de 1980 a 1984 i té com a rerefons la guerra entre Iran e Irak a meitat dels vuitanta i l'inici de la seva adolescència, on coneixerem, per exemple, la seva afició a grups musicals prohibits pel règim islàmic, i alguns dels problemes en què es fica ja de ben jove de caràcter rebel. El tercer àlbum es centra en les múltiples penúries i peripècies vitals que viurà l'autora en Àustria entre 1984 i 1989, on és enviada a viure pels seus pares per a protegir-la tant dels bombardejos com dels problemes legals en els que podria acabar de continuar amb la seva conducta, que no sempre s'adequava a les seves costums propugnades des del govern islàmic. El quart i últim presentarà el seu regrés a Iran, una època en què realitza els seus estudis de belles arts a Teheran, i després de viure a Europa varis anys ens explica com ha de tornar a acostumar-se de nou amb les condicions de vida sota el règim xiïta dels aiatol·là.

El 27 de juny s'estrenà en França la pel·lícula que adapta
a l'animació els dos primers àlbums del còmic Persèpolis, coodirigida i coescrita entre la pròpia Satrapi i Vicent Paronnaud. L'animació està realitzada enterament en blanc i negre.

El tràiler (no l'he trobat en català!!):



Està explicada des d'una claredat i senzillesa realista, sense cap rancúnia. Un dels detalls importants també, és el to irònic i humorístic que li dóna en certs moments a la pel·lícula. Lluny de la indústria comercial, arriba a tractar temes com l'opressió de la dona, sobre la seva llibertat, o sobre la que no tenen, porta a taula la religió envers les dones i el paper que juguen aquestes dins d'ella, els símbols i la manipulació dels mateixos. També ens explica la història que va viure Iran en aquella època des de la seva perspectiva, i observam la seva evolució dins les diferents èpoques. Una de les paraules claus que s'utilitza i per la que acaba lluitant la protagonista és la integritat. Dóna un missatge clar que no hem d'oblidar el que som ni d'on venim.

VOS LA RECOMANO!!!! per favor, l'heu de veure!!!

miércoles, 26 de noviembre de 2008

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE (II)

La concentració en imatges.

En arribar a la plaça des born, lloc on es va dur a terme la concentració, hi havia un grup de dones ultimant els
detalls. Entre d'altres coses, el que van fer va ser preparar una simbolització de dones assassinades. Varen penjar roba amb un cartell amb un nom, i cadascun d'aquells noms representava alguna dona assassinada de la qual no es coneix la identificació.




Tot seguit, entre els organitzadors i nosaltres, voluntaris, començàrem a repartir el manifest, unes mans amb la inscripci
ó "prou violència", que més tard vàrem fer servir per a simbolitzar el desig de posar fi a la violència masclista, i també es varen recordar les històries de les víctimes, que es varen llegir més tard a l'escenari.





Just davant de l'escenari
s'obriren les diferents pancartes, una per part d'una associació d'homes, una altra que deia "volem viure sense violència", i una altra, la d'AMI, que, per motius d'estar agafant-la, no vaig poder fotografiar.



I l'acte va començar així:

video

Tot seguit es recordaren les històries de les víctimes.





Aquest va ser el que vaig llegir jo.




Per finalitzar l'acte, una intengrant de la plataforma per la igualtat va llegir el manifest:

/no he pogut penjar el vídeo/

Doncs queda dit, PROU de VIOLÈNCIA CONTRA les DONES!!

martes, 25 de noviembre de 2008

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE (I)

Després d'uns dies d'absència torno a la batalla dels pensaments i opinions transcrits en paraules. El motiu d'aquesta absència ha sigut la primera setmana d'exàmens del curs, la que ha portat hores d'angoixa, mals de caps i alguns moments d'alegria. Tot sigui dit, aquesta gran concentració d'alumnes batxillers sempre comporta una unió més intensa entre els integrants.

Així, en primer lloc,
avui es commemora el dia internacional contra la violència envers les dones, i com ja he anunciat durant dos dies des que una amiga de l'associació feminista AMI em va enviar la convocatòria, hi haurà una concentració a Palma. És una gran e important decisió el fet de mobilitzar-nos, ja que així oferim al món la nostra unió i lluita constant contra totes les mans assassines que ens envolten. D'igual manera, és tan o més important el fet de practicar el feminisme, que lluita per la igualtat de gènere en tots els àmbits. Hem d'aconseguir canviar la ment retrògrada masclista. N'hi ha institucions que promouen aquesta igualtat, així com també grups feministes, però n'hi ha una part important dins tot aquest moviment i som nosaltres mateixos, tenim una lluita individual que ajudarà a gran escala a la col·lectiva, tenim la responsabilitat de creure en la igualtat i practicar-la.




PD: Penjaré fotografies i potser algun vídeo de la concentració.

sábado, 22 de noviembre de 2008

Temps o rellotge?

Com un ganivet que talla tot un dia en trocets,
com si el temps es pogués dividir com si res.
És com dir que el temps és un rellotge.
Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
ritme que no és vida ni present ni futura.





El temps, viure'l o comptar-lo?

jueves, 20 de noviembre de 2008

República

Avui, 20 de novembre de 2008, fa 33 anys que va morir Franco, el qual va acabar amb la República, la que entenem, realment, com a sistema democràtic, mitjançant el feixisme.

Així, dignifiquem la República i acabem, per sempre més, amb el feixisme!

miércoles, 19 de noviembre de 2008

domingo, 16 de noviembre de 2008

"Històries del paradís" de Xavi Sarrià


Compta amb més de vint relats que ens porten a diferents punts del planeta. Tot seguit, vos deixo el text de la coberta:

"Un jove finlandès s’amaga dins d’un armari aterrit mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja sobre la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per apressar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís.
Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots."

Ja és a les meves mans!!

jueves, 13 de noviembre de 2008

El conformisme social

(...) Les he hecho salir para ilustrar la cuestión de la conformidad, la dificultad de mantener las propias convicciones frente a los demás. (...) Todos necesitamos ser aceptados, pero deben pensar que sus convicciones son únicas, les pertenecen, aunque a otros puedan parecerles raras o inaceptables, aunque toda la manada diga "no está bien". Robert Frost dijo "dos caminos divergian en un bosque, y yo tomé el menos transitado de los dos. Y aquello fue lo que cambió todo".


Un vot de confiança a l'inconformisme; em regeixo per ell.

martes, 11 de noviembre de 2008

L'autocrítica: un arma de creixement personal

Una de les fites de viure és conèixer-se a un mateix. Si bé descobrir qui ets pot ajudar a refer un camí ja començat, el desconeixement et pot conduir per camins no volguts. Poder-se definir és, si no lo més important, una de les coses més importants per poder determinar els teus ideals i ideologies, així com també poder elegir el teu entorn per conviure. És lògic que, per reparar els adjectius negatius que ens defineixen, o al manco que no vulguem que ens defineixin, cal saber-hi on s'ha d'actuar. Per això, conèixer-se no és només la capacitat que un té de veure-s'hi les virtuts, o els objectius que vol assolir, ni tampoc ignorar lo negatiu d'un mateix i caminar d'esquena a això. Per arribar-ne a la finalitat, s'ha de trepitjar fort i no caure-hi en les teves pròpies conseqüències, ni tampoc en la propaganda barata i fàcil que es troba a primera vista. Per tant, ens hem de superar, desfer-nos d'estereotips i de tòpics marcats per la societat, i trobar adjectius que designin el teu nom propi, ser-hi únic i pensar per un mateix. Així, el primer obstacle a superar és l'art de ser capaç de veure-hi els teus defectes per així no caure en el propi autoengany, producte d'una visió tancada que no et permetrà progressar.

lunes, 10 de noviembre de 2008

Obsessió

N'hi ha diferència entre amor i tota la seva dependència.

domingo, 9 de noviembre de 2008

El nostre interior: el crit que no cridem

Resuena mi bárbaro gañido sobre los techos del mundo.

W.W

Es un loco.
Un loco chiflado.
Un loco de dientes sudorosos.
Cierro los ojos y su imagen flota junto mi.
Un loco de dientes sudorosos con una mirada que martillea mi cerebro.
Sus manos se extienden y me alcanzan.
Y refunfuña todo el tiempo.
Dice la verdad,
la verdad es como una manta que siempre te deja los pies fríos,
la estiras, la estiendes y nunca es suficiente,
la sacudes, le das patadas pero no llega a cubrirnos,
y desde que llegamos llorando
hasta que nos vamos muriendo,
solo nos cubre la cara
mientras gemimos, lloramos y gritamos.




el club de los poetas muertos*

sábado, 8 de noviembre de 2008

Molts d'anys, Emma!

Una altra persona molt especial en la meva vida. No pot faltar la meva felicitació.

Aquella que sempre presentem com a núvia de n'Alex o germana de'n Rafi; però en realitat ella val més que tot això, ella és única i ens ho demostra cada dia. Gràciies!!


*La dedicatòria

jueves, 6 de noviembre de 2008

L'educació

-Quin és el nostre premi per aprendre'ns aquest poema?
-Aprendre és el premi. Sí, saber com es llegeix quelcom i entendre-ho és el premi. Aprendre a pensar és el premi.
-Jo ja sé pensar.
-Sí, bé, també saps córrer però no correries bé si no t'entrenassis. La ment és com un múscul, així que si voleu que sigui poderosa, exercitar-la! Enteneu? Cada dada nova us dóna una nova elecció, cada idea nova enforteix un altre múscul i en la vida aquestos són els músculs que vos faran realment forts. Seran les vostres armes. I en aquest món insegur, jo vull que vos armeu!
-I això és el que fan aquestos poemes?
-Sí! Mira, intentar-lo, al cap i a la fi esteu aquí. Si quan acabi el curs no sou més ràpids, més forts i més llestos no haureu perdut res. Però si ho sou, sereu més difícil de derrocar, vos ho asseguro...


No seré jo qui parli de la importància que en té l'educació. Ja en parlaren sobre ella molts de filòsofs i encara ho fan els professors, alguns desfermant-se de les taules i uns altres esclaus d'elles, però amb l'únic objectiu d'ensenyar.

Sempre s'ha caigut en el joc de conceptes envers educar. Ensenyar o aprendre? Jo defenso el aprendre. Sempre ens perdem dins d'un concepte que juga a dos bàndols. Crec en l'existència de la correlació entre ensenyar i aprendre, és clar, és molt fàcil creure-hi. Però per ensenyar s'ha d'aprendre, i per aprendre, només s'ha de voler. Per tant, considero, que tots els que ensenyen ajuden a aprendre, no ensenyen, i que també continuen aprenent. Així doncs, tot consisteix en què individualment vulguem aprendre, si no es dóna això, ningú aprèn encara que molts siguin en la labor de fer-nos aprendre a aprendre.

El poder es troba en l'elecció. Si l'aprenentatge, i així ho crec, em proporciona més possibilitats de poder escollir, doncs jo elegeixo aprendre.


Decideixo decidir*

miércoles, 5 de noviembre de 2008

Obama

Yes, he can.

Tots sabem que no hi haurà influències directes a Espanya, parlarem d'ella, però entenem bé que la seva política internacional ens influirà a tots (al món sencer), i per tant és de bon gust rebre a aquest home, que obrirà noves portes i esperem tanqui moltes altres.

Ha guanyat; hem guanyat tots!

martes, 4 de noviembre de 2008

La cerimònia eclesiàstica: un homenatge mal fet

Quantes vegades et vas fiar i t'han enganyat?

La meva entrada d'avui comença així per l'únic motiu que serà l'única frase coherent, o al manco reflexionada, amb la que pugui fer referència a la missa que he presenciat. Tot i que, com podeu haver pensat ja, no va ser aquesta la frase a dir, va ser qualque cosa així com que no es tracta d'entendre-ho tot, sinó de confiar, llavors l'enteniment arriba. És una manera molt subtil, o no pels que ho entenguin, de començar a parlar sobre la creença en Déu, i més, si totes les actuacions dictades pel guió acaben en un "reconeguem que som de Déu, vulguem o no". Com a tot funeral, entès aquest com a diferent d'enterrament, i no entès com a una mena de tecnicisme eclesiàstic per fer referència a l'enterrament ( he d'afegir incineració), és a dir, a la missa feta exclusivament per mor de fer homenatge a un difunt, se'n parla de la creença, com no, tot és creure, en la resurrecció. Potser, llevant que jo no hi crec en ella, encara que ho sembli en aquest post no parlo de les meves creences ( una altra cosa és que apareguin), és la part que més entenc de tota la missa, ja que es tracta d'una missa no habitual feta per un difunt i es tracta, que des de la creença en la religió, s'hi faci homenatge a aquest. I ja vaig arribant al punt ridícul de tota la manipulació mental que s'hi fa per allà. En tot moment la gent que presencia la cerimònia és conscient que està allà per mostrar respecte al difunt i per acompanyar a la família, en cap cas, s'hi va per creença en Déu, ni per mor, tampoc, de convertir-se ara. Estic d'acord que, tradicionalment, les persones creients facin ús de la missa pel comiat de familiars difunts, però no existeix cap correlació entre la creença d'ells i la creença nostra. És clar que pot donar-se el cas que n'hi hagi de creients. El que vull dir és que és totalment lícit que es faci ús de la missa per l'acomiadament, però que no es perdi de vista que és un homenatge, i que no és el mateix que la missa, coneguda popularment, dels diumenges ( i dic popularment perquè segurament se'n fan uns altres dies que jo no en sé). Així, la resurrecció és un bon tema a promulgar ja que té tota relació amb la mort, o amb l'altra vida que diuen ells, però que no prediquin tots els punts marcats en el seu gran llibre, sinó tan sols aquells que puguin donar l'esperança necessària i el consol merescut a la família.

Deixant de banda si crec lícit o no que no es diferenciïn les misses segons per a què siguin, em sembla una barbaritat que només s'hi hagi nombrat al difunt en una ocasió: en el moment en què arriben a l'oració on tenen un espai en blanc per posar el nom. Frivolitat al màxim. I seguit d'això, que nosaltres hàgim sigut tan importants com la família ja que, al igual que a nosaltres, no se'ls ha nombrat en tota la cerimònia. Per una altra banda, no s'han oblidat de passar la cistella, a la qual no ha caigut ni un sol cèntim de la meva mà i no perquè no sigui generosa, sinó perquè crec una mentida la institució eclesiàstica, que barreja tot tipus de conceptes amb la creença en Déu.

I per acabar, haurien de ser més relatius en quant a algunes ortodòxies a seguir, així com la gimnasta que es fa durant les misses, aixecar-se cada cop que, crec, les paraules van dirigides a Déu. He vist persones, ancians, que, fidels, lluitaven contra la gravetat i treien una força descomunal només per complir, quan segurament aquestes persones serien igual de fidels i igual de creients assegudes. Una altra cosa a citar: la hipocresia d'alguns presents allà. Durant els càntics, es podia observar gent que movia els llavis fent veure que coneixien tot. No entenc aquesta idea que hem de donar una imatge davant el cura. Sóc el que sóc, i si començo o acabo per dir que no sóc religiosa i que tampoc no sóc creient, no deixaré de ser qui sóc, i molt menys encara s'ha de tenir vergonya, això no em farà pitjor persona. Estic segura que n'hi ha de bones persones dins d'aquesta institució, però també les hi ha defora!

En resum, el que havia de ser un homenatge a una persona estimada tant pels seus familiars com per a mi, ha acabat en un intent de convertir-nos a tots al cristianisme, faltant-nos el respecte, més encara que les meves rialles al començament de la missa, que ben naturals i incontrolables en algunes ocasions (tot i així les meves disculpes) que no aquesta mena de manipulació mental, aprofitant els parèntesi amb què ens trobem algunes persones per inculcar-te una religió. Ha sigut una molt bona missa corrent, però no pas un bon homenatge.

Indignada, continuant la frase del començament.

lunes, 3 de noviembre de 2008

Objectivitat aplicada

No sé què és més difícil, si ser objectiva o acceptar la situació. Tot i que, mirant-lo bé, arriba a ser lo mateix, no?

Significa que l'enfad s'oposa a ser objectiu? Significa que la impotència, i la ràbia doncs, s'oposen a la idea d'acceptació? És dolent, llavors, voler acceptar una situació que saps que no és la correcta encara que l'única raó sigui ser objectiu? I si és dolent, parlant malament i ràpid, acceptar-la únicament perquè saps que no es pot canviar és sinònim de conformisme? Arriba, això últim, a ser-hi objectivitat?

Maltractada psicològicament

Moltes vegades he sentit dir que el maltracte psicològic pot arribar-hi, si no ho és ja, pitjor que el físic. Potser és una barbaritat afirmar que he sigut maltractada, però al manco així m'he sentit.

En resum, he escoltat barbaritats que no són noves. Llevant que avui he sabut que sóc una malalta mental, que m'han intentat treure del país, i que finalment, davant la resistència, m'han matat, crec que part de la societat ha canviat d'ençà 30 anys enrere.

Canviar significa necessàriament avançar, progressar? Sense ironies.

Los niños de Huang Shi

Amo el cinema. Em fa retrobar-me, reconèixer-me, palpar els meus principis, em fa ser humana, m'oblida de tota mena de llista, de classificació, tot és igual. Estimar sí, odiar no.

Aquesta pel·lícula, "Los niños de Huang Shi", m'ha fet mirar més enllà del que mirava a la pantalla, i d'això es tracta. Potser en ella intervenien molts de factors polítics, potser hi havia una intenció clara de mostrar un bàndol per simpatitzar amb ell, potser s'hi mostrava només una perspectiva, però només m'he deixat portar per la visió humana de les situacions en què el personatge es veu immers. Davant la meva ignorància sobre aquella guerra, a Xina, als anys 30, quan aquesta era ocupada pels japonesos, m'he sentit obligada a no intentar entendre les posicions en què cadascú s'hi trobava; però davant la humanitat no puc girar el cap i tot i sabent que és un film, un guió (tot i ser basada en fet reals), uns personatges, m'ha fet plorar i m'ha donat una lliçó d'amor per les persones i per la vida. Jo estava mirant un rodatge, però estava sentint un pensament que hi era fora del cinema; he sortit amb ganes de viure, i d'estimar. Vull caminar pel camp i mirar una papallona volar, i seure al terra i seguir amb la mirada el recorregut feixuc de les formigues, vull mirar el cel i creuar-me amb els caps dels arbres, vull dir "t'estimo" a qui estimo quan vulgui, vull riure jugant a ser jo, vull aprendre, vull sortir de no sé on per viure. Ja no tinc por, no tinc por dels meus pensaments, no tinc por dels dois afectuosos que tinc per fer, no tinc por del que pensa la gent, no tinc por de la gent, no tinc por dels sentiments, no tinc por de la vida. No les he viscut, la vida de guerra, la vida d'assassinat, la vida, en definitiva, de violència, però sé que existeixen, i això m'és suficient per saber que vull lluitar per una vida sense això, que he de voler més del que tinc, però que m'he de conformar amb el que tinc, que no és poc. Sé que la meva creença en l'amor no és un doi. És un moviment universal pel qual ningú, mai, podrà dubtar sobre el seu poder d'unió. Aquest és l'únic camí de lluita.

Armonia, això he sentit després, al recórrer els carrers, al mirar la gent, amb ganes de ser feliç i de fer feliç als altres. No sé que vos farà sentir a vosaltres, però davant aquesta resposta meva, potser seria bo intentar sentir el que sigui mirant-la, si és sentiment... Vos la recomano!

Los niños de Huang Shi
Basada en hechos reales, narra la historia del joven inglés George Hogg (Jonathan Rhys Meyers) que llega a China en los años 30 cuando el país está siendo tomado por las tropas japonesas. Hogg se libra de la muerte gracias al lider de un grupo de la resistencia china, Jack Chen (Chow Yun Fat) y acabará haciéndose cargo de un viejo orfanato en Huang Shi. Cuando Hogg descubre que los niños pueden ser reclutados y que corren peligro se embarcará en un insólito y durísimo viaje a través de China con la ayuda de Jack y de una enfermera americana (Radha Mitchell) para salvar a los niños. Por el camino descubrirán el verdadero significado del amor, la responsabilidad y el valor.
Trailer:

sábado, 1 de noviembre de 2008

L'androgínia

“Y sin que Armanda pareciera esforzarse en absoluto por lograrlo, me enamoré muy pronto de ella. Como iba vestida de hombre, no podíamos bailar, no podía permitirme ninguna caricia, ningún ataque; y mientras aparecía alejada y neutral en su disfraz masculino, me iba envolviendo en miradas, en palabras y gestos, con todos los encantos de su feminidad. Sin haber llegado a tocarla siquiera, sucumbí a su encanto, y esta misma magia seguía en su papel, era un poco hermafrodita. Pues ella estuvo conversando conmigo acerca de Armando y de la niñez, la mía y la suya propia, aquellos años anteriores a la madurez sexual, en los cuales la capacidad de amar abarca no sólo a los sexos, sino a todo y a todas las cosas, lo material y lo espiritual, y todo dotado de la magia del amor y de la fabulosa capacidad de transformación, que únicamente a los elegidos y a los poetas les retorna a veces en las últimas épocas de la vida. Ella representaba perfectamente su papel de mozalbete, fumaba cigarrillos y charlaba ingeniosa y con soltura, a menudo un poco burlona; pero todo estaba impregnado por Eros, todo se transmutaba en linda seducción al pasar a mis sentidos.”

Hermann Hesse, El Lobo Estepario


Les persones es busquen entre elles els ulls per llegir-hi allò que bull per dins; o també les paraules, per sentir com s’expressa el que hi ha a sota de la pell. S’adorna la seducció amb els cossos però es valoren els gestos o les paraules. I això –tot i estar condicionat pel gènere o pel mateix ambient social- quan és modelat amb els ulls, els llavis o les mans surt del cos sense tenir sexe: l’esperit pur és androgin. Tal i com deia Meret Oppenheiem, artista provocadora, sexualment i moralment desinhibida, que va viure els seus 72 anys de vida creient en el que des de casa li havien ensenyat, que la dona té les mateixes capacitats que l’home.


synesthésique*