Páginas

sábado, 28 de febrero de 2009

Nova executiva de JSC

Només diré que, a part que s'ha format la nova executiva de les Joventuts Socialistes de Calvià, amb na Mamen Nombela com a Secretaria General, estic totalment emocionada, entusiasmada, a part de nerviosa i alhora amb molta por, pel meu càrrec com a Secretaria d'Igualtat.

Abans de res, no vull deixar-lo de banda, no tinc cap intenció de dir el que no som, així com tampoc no deixaré de dir el que som. És evident, només entrant al meu bloc, quines són les meves creences, els meus pensaments i la meva ideologia. És del tot segur que no jugaré a dues cares. Potser mereixen explicacions moltes de les persones que llegeixen el meu bloc i són de les joventuts d'esquerra republicana i també potser els meus nous companys. Després de pensar-m'ho molt per por què podríeu pensar i si era compatible afiliar-me a JSC sent independentista, vaig decidir accedir-hi , ja que és evident que som d'esquerres, que defenso idees socialistes i que això no lleva que cregui en els Països Catalans, perquè al cap i a la fi lluitem pel mateix, la justícia social, la igualtat, la llibertat, etc. Així, crec que, entre d'altres coses, a Calvià és especialment necessària la lluita i la defensa de les idees d'esquerres i hem de partir-hi tots plegats, doncs no podem permetre que continuï governant la dreta i que cal que ens unim per combatre'ls. Per això em comprometo amb les Joventuts Socialistes de Calvià.

Ara sí, en primer lloc, he de dir que treballar per la igualtat serà un plaer, tot i que sé que treballarem tots plegats i tots contribuirem a diferents àmbits quan calgui. Independentment del càrrec, sempre he defensat els valors de la igualtat, ja que la pràctica és la millor forma de normalitzar els valors i les idees, i ara podré fer-ho amb la mateixa responsabilitat, de creure-hi en ella i practicar-la, però treballant-la per a millorar-la política, econòmica i jurídicament parlant.

Tot i la parrafada anterior, que sempre és molt fàcil escriure en base a allò que creus, després no és tan fàcil fer-ho. Ara mateix només puc donar les gràcies als que han dipositat la seva confiança en jo i que m'han ofert estar amb tots ells. Com tots sabeu, i si no ho dic ara, duc tan sols dos dies, literals, militant, i mai abans he tingut contacte amb la política, ni tan sols l'he trobada dins de casa encara que des de sempre m'ha interessat. El que vull dir amb això és que començo de zero, amb ganes, però de zero, sense cap coneixement però amb tota la intenció d'aprendre. Espero estar a l'alçada tot i que ara mateix em trobo una mica perduda.

Vull remarcar-lo eh? Tinc moltes ganes però tinc molta de por i estic més nerviosa del que em pensava. Però ja he pogut comprovar que trobaré ajuda entre vosaltres. Gràcies per tot.

Doncs queda dit: som-hi!!

Premis Isabel Coll 2009

Les Joventuts Socialistes de Calvià (JSC) vàrem participar ahir, a Binissalem, a la II edició dels premis Isabel Coll que ha organitzat Joventuts Socialistes de les Illes Balears (JSIB). A l'acte assistiren, a part dels diversos representats de les joventuts socialistes de les Illes, personalitats destacades com la presidenta del Consell Insular de Mallorca, na Francina Armengol, la consellera de Joventut i Igualtat, na Josefina Ramis, i el Secretari General de JSIB, en Xisco Dalmau.

Els premiats varen ser en Miquel Àngel Moyà, ALAS (associació de lluita antisida de les Illes Balears) i na Leire Iglesias. I el premi d'honor el va rebre en Cosme Bonet, actualment conseller de presidència del Consell i Vice-secretari General de la Federació Socialista de Mallorca.




He de destacar, pel meu compte, que davant l'emoció (ho reconeix) i abans de parlar una estona i d'unes rialles molt agradables amb ella, li he demanat a na Francina Armengol per fer-nos una foto:



I, finalment, he de recordar que la presentació de l'acte per part d'en Miquel Romaguera ha estat genial, hem rigut molt i a més l'ha conduït d'una manera que per a nosaltres ha estat molt amè i agradable.

viernes, 27 de febrero de 2009

TV3 es deixa de veure a la Catalunya Nord

Diverses entitats del país han demanat al govern francès que faci marxa enrere i no boicotegi l'emissió digital dels canals catalans que a la Catalunya del Nord es rebien pel sistema de Televisió Digital Terrestre (TDT). Des de fa algunes setmanes les localitats d'aquest territori que podien veure els canals de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja no ho poden fer per la decisió de la nova Agència de freqüències francesa, que ha barrat el pas a aquests catalans. De moment només es podran continuar rebent en analògic, fins a l'apagada analògica prevista pel 2010, quan desapareixeran completament.

Per això la Federació d'Entitats de la Catalunya del Nord ha enviat una carta als parlamentaris francesos per denunciar la "discriminació lingüística" dels catalanoparlants a l'Estat francès, i per demanar que "se solucioni" el tema ben aviat. El novembre de 2007 la Federació va engegar una campanya per demanar poder veure els canals que emeten en català a la Catalunya del Nord per mitjà de la TDT. L'Obra Cultural Balear (OCB) ha denunciat avui també aquesta decisió del govern francès, que recorda que "s'afegeix a la del País Valencià, on el govern de la Generalitat se nega a permetre la lliure circulació de les cadenes de televisió en català". L'OCB considera que "a aquestes alçades del segle XXI, és inacceptable que a l'Europa democràtica els governs interfereixin les emissions de qualsevol mitjà de comunicació".

Per l'entitat la desaparició de TV3 a la Catalunya Nord representa "un atac a la llibertat d'expressió", i "contravé la directiva europea de televisió sense fronteres, ja que impedeix la lliure circulació d'informació interestatal entre comunitats que comparteixen la mateixa llengua".

Original de Racó Català.

miércoles, 25 de febrero de 2009

Episodis amargs

De vegades, de forma inesperada, sense cap motiu aparent ni real, ocorren fets inexplicables. Dius veritats enllaçant-les amb paraules, paraules que van sortint del calaix on les tenies guardades per si de cas intentaven atacar-te amb les seves mans ja tacades de sang i ficades dins de guants blancs per fer-te empassar la seva puresa i honestedat.

És cert que semblo no ser massa prudent, és cert que semblo no passar desapercebuda, potser ni tan sols ho intento quan crec que no cal, però també és cert que quan ha calgut he sabut mantenir-me al límit, sense sobrepassar-lo, però tampoc retrocedint. Mai no he estat disposada que em dominin, ni mai ho estaré. Si tinc consciència, ulls i capacitat d'aprendre, també puc ser crítica del que m'envolta i així no haver de pensar que el que diuen, la majoria o no, els que m'envolten, encara que siguin tots, ha de ser cert. Sense adonar-me, sempre havia tingut molt clar que de l'última persona que m'havia de fiar era de mi mateixa, i últimament això m'han intentat i aconseguit ensenyar. Així doncs em refio del que penso sobre allò que he analitzat.

Estic farta, perquè ja ho han qüestionat més d'una vegada, que pel fet de ser jove ja puguin posar en mi pensaments que asseguren que d'aquí a uns anys tindré, com si el que penso ara no tingués cap valor. Estic farta que utilitzin la meva edat com a argument per a desmuntar qualsevol idea o pensament que surt de mi, i estic farta que pensin que la falta d'experiència, de la qual cosa no puc dubtar, sigui un motiu absolut per a determinar i assegurar la falta de consciència que puc tenir sobre les coses en general. S'ha acabat. Jo aprendré mil coses noves, segur, però les idees i pensaments que ara asseguro és que ja les tinc molt clares dins de mi i conseqüentment que cap persona ni fet em farà canviar, en tot cas, canviaré o afegiré les que ara encara no tinc assimilades.

Per què tot això? Avui he posat fi als enganys, a les aparences, als pensaments amagats. En un moment determinat m'he preguntat a mi mateixa si valia la pena callar, si havia de continuar aguantant el vel que duen posat des de fa anys, i així, dins de l'oportunitat que se m'ha presentat, he esclatat de ràbia, però amb seny, sense oblidar que cal deixar les coses clares, que cal saber el que se diu, que generalitzar no era un bon ajut, que dir les coses pel seu nom fan avançar terreny. He aconseguit, sense voler-lo ni tan sols, que amb veritats, paraules i diàleg, m'acabin cridant. Com sempre he pensat, la violència, i els crits els ficaria dins del sac de la violència, és l'arma que s'utilitza quan no tens arguments. Així, després que m'han ofès amb paraules indignants i sota els crits autoritaris, he evidenciat el que sempre m'he temut, la ignorància, la hipocresia i l'egocentrisme que guarden sota els somriures i l'amabilitat que avui em donen.

Han volgut enganyar-me, però, tot i haver viscut un episodi amarg i haver-los regalat llàgrimes que no mereixien, ara puc estar, més encara, lliure de consciència en relació a la nul·la estimació que sent per ells.

Tu tries

Dos dies.
La vida són dos dies.
Cedir-la o lluitar-la.
Tu tries: t'arrossegues o somies.

AT-VERSARIS

martes, 24 de febrero de 2009

Setmana d'exàmens (i III): el final

Sobretot he de ser realista.

Dins de la decepció es pot trobar esperança, ànims i una mica de caràcter positiu. En cap cas, el pessimisme que avui i possiblement demà viu en mi significa que no posaré remeis a uns resultats realment pèssims. Sí, realment, insisteixo, he caigut per un precipici, o potser m'he llançat. Sempre he sabut per quin camí caminava i sabia a on m'estava conduint. Però tot i així, vaig continuar caminant.

El gran problema ha estat que ja estava mirant l'objectiu aconseguit, ja estava vivint el futur, ja havia, dins de la meva ment, acabat el camí, havia arribat a la meta, i m'he oblidat del més important: del present. És més que evident que pensar en el futur és treballar el present.

Avui em veig incapaç, però en el fons sé que només cal treballar, cosa que vaig deixar de fer fa temps. Així he acabat la setmana d'exàmens, amb la decepció per sobre de tot; m'he decebut a mi mateixa.

lunes, 23 de febrero de 2009

23F, el dia més rendible del rei

Original de'n Nando.

Mucho se ha escrito, se escribe y se escribirá sobre el papel del Borbón durante la puesta en escena del fallido golpe de Estado del 23F. Aunque la versión oficial es que la mesiánica intervención del rey salvó nuestra débil democracia, no deja de ser la más inverosímil y provoca sonrojo observar como aún son muchos los que la pregonan y la creen.


El jóven régimen monárquico necesitaba de una fecha épica y de un héroe o un caudillo. Esa fecha fue el 23F -el propio Alfonso Guerra así lo afirmaba durante esos días- y el "héroe" un tipo que heredó su cargo de manos de un dictador. Resultó así que los héroes no fueron los millones de personas que fueron perseguidas durante 40 años por luchar por la libertad. Las medallas se las llevaron los más astutos del régimen anterior, como Fraga, que supieron moverse para continuar al mando de la nave, y una serie de políticos que supieron fraguar una carrera política a costa de las bases militantes a las que supuestamente representaban.

Aparte de la versión oficial, hay otras versiones, como la del Coronel Amadeo Martínez Inglés que asegura que el 23F "no fue sino una chapucera maniobra borbónica de altos vuelos, al margen de la Constitución y de las leyes, para cambiar el Gobierno legítimo de la nación en provecho de la Corona".

Cada cual aceptará como válida una u otra versión en función de su inteligencia y de las ganas que tenga de seguir dejándose engañar. Lo que es indiscutible es que el 23F fue el dia más rentable para una panda de Borbones, con Juan Carlos a la cabeza. Ni para los trabajadores y trabajadoras, para quienes ese glorioso día no supuso más que una descarga controlada de adrenalina. Tampoco para la democracia, que pasó de ser un logro de los españoles que lucharon por ella, a una divina concesión del rey. También fue un buen día para los grandes empresarios de este país, que vieron como su compadre y socio, el Borbón, era encumbrado como el indiscutible artífice de la democracia española.

Lo que aún parece increible en un país presuntamente avanzado y supuestamente democrático es que se pretenda, no solo seguir haciendonos tragar con un rey que en ningún momento se jugó el culo por la libertad, sino que se quiere que aceptemos a su hijo -cuyo único mérito es haber nacido Borbón-, como futuro Jefe de Estado. En fin Borbones, echadle cojones y ganad unas elecciones.

http://www.insurgente.org/

sábado, 21 de febrero de 2009

Calvià, en plena crisi, malgasta els diners

Escrit per Antoni Manchado el 20 de febrer de 2009

Yo ya lo denuncié en su dia, y ahora se suman todas las facturas y los números son una vergüenza.

En esta situación de crisis, en lugar de ayudar a las familias con problemas, en vez de gastar dinero en inversiones que ayuden a crear empleo, el PP se gasta un dineral en PROPAGANDA PARTIDARIA Y FALSA, en medios de comunicación, algunos de los cuales, son, incluso, de dudoso rendimiento, como el digital libertadbalear (algunos deberían tener prohibido usar palabras contra las que lucharon muchos años, como el director de ese digital lo hizo contra cualquier tipo de libertad). (segueix...)

viernes, 20 de febrero de 2009

Jo mateixa

Veus el que veus, però, creus el que creus.

Fragment de Tens el que tens de Lax'n'busto

Guerrera. Així em defineixen alguns. Però no sorprèn la definició en si, sinó el to amb que em defineixen, com si fos res nou, com si m'acabessin de conèixer i no sabessin que m'agrada lluitar per certs conceptes ideològics, no només oralment, sinó amb la pràctica. I on estava mirant jo? Potser aquesta és la causa que jo mai m'hagi obert, o simplement que ells no m'hagin deixat obrir-me. Potser és normal que ara comencin a adonar-se qui sóc. Hem de tenir en compte que jo, sobre els temes que ja coneixia, pensava igual que ara, però amb la diferència que ara els puc entendre millor, els puc assimilar i parlar sobre ells. O, si vull ser honesta amb mi mateixa i d'una vegada per totes deixar de excusar-los, defensar-los, potser simplement no han volgut conèixer-me.

I pensaràs que tornaré a plorar? No. Mireu, en un any, i dic un any perquè precisament ha estat aquest, he sabut entendre que em molestaven perquè no discutien les ideologies, les idees, els bàndols, sinó que discutien la meva persona. Què volen? Ridiculitzar-me? Canviar el meu pensament? Jo continuo al seu costat i sé què en pensen. No és això respecte i estimació?

Respecteu la meva persona.

miércoles, 18 de febrero de 2009

Setmana d'exàmens (i II)

Nervis.

Aquest seria un perfecte resum de la setmana vinent. No pel durant, sinó per l'abans i el després. Sobretot el després que arribarà acompanyat de resultats i, potser, d'obvietats.

Vides creuades

Entre trocets de vida jo t'hi he trobat,
tants pensaments alhora hi han coincidit,
tanta existència i tanta presència,
tants buits i absències i vas i apareixes.

Fragment de Perdut de Lax'n'busto.

A bon dematí, a hores en què perfectament podria estar dormint, m'ha arribat un missatge al mòbil. Em vaig pensar que era publicitat fastigosa de la meva companyia, com moltes d'altres vegades, però no. Em va sobtar, no era casualitat, no coincidia amb cap pensament concret, no va ser ni tan sols negatiu, encara que tampoc positiu. No ha estat d'una d'aquelles persones que són a la teva vida mig desaparegudes però que en qualsevol moment pot aparèixer, no. Més bé, és una persona que no apareix mai i està totalment desapareguda. Però no obstant això, les obvietats no sempre ens són obvies, doncs potser jo sempre m'ho havia figurat des d'una opinió subjectiva i aquesta persona em du més en el cor que mai. Però, tampoc no m'he d'enganyar, és clar, el missatge era interessat, no negativament ni despectiva cap a la meva persona, sinó que cercava informació que jo en tenia. Bé, doncs me l'he llegit, m'he quedat una mica al·lucinada, i tot seguit, amb la gràcia que podia continuar tombada una mica més al llit, m'he quedat pensant en què ja li contestaria, i sense adonar-me ja li estava enviant un correu des del meu subconscient, somiant.

Doncs d'això és tracta. Bàsicament és una manera per adonar-nos què és el que hi ha al nostre capet. Si m'ha sobtat que aquesta persona m'escrigués és perquè bàsicament no la tenia al meu capet, i això, i jo ho sé molt bé, sí que és una bona notícia, i no he de pensar el per què, simplement que podem controlar les nostres accions però no la dels altres, i com sempre, encara que no ens aturem a pensar-ho, viure de vegades és creuar la teva vida amb la d'altres.

martes, 17 de febrero de 2009

Setmana d'exàmens

Igual que quan et passa el lladre pel davant,
saps que ho és,
i no fas res.


Comencen les angoixes. I no sense motius, doncs tenint presents les conseqüències i havent-les de pagar tal i com vaig dir, a part també s'han de menjar. Perquè tot i que es cerquin solucions i es vulguin remeiar, no sempre es veuen reflexades a curt termini. Així doncs rebré un paper que m'atorgarà la possibilitat de veure traduïdes totes les conseqüències abstractes i esdevendran une mena de jutjat en la que a part de jutjar-me, amb o sense prejudicis, seré culpable.


Dijous 19
  • Història
  • Física
Divendres 20
  • Química
  • Català
Dilluns 23
  • Biologia
  • Castellà
Dimarts 24
  • Matemàtiques
  • Filosofia
-El d'anglès el farem després.


3...,2...,1... go!

*Un go molt ràpid.

lunes, 16 de febrero de 2009

Els exèrcits són inútils!

Res han solucionat les guerres. Això el tinc molt clar. Que acabessin no significa que el problema s'hagués resolt, sinó més bé que el problema continués sota ràbia d'uns cap a uns altres, viceversa o ambdues coses.

Si no hi haguessin exèrcits i només existissin els problemes, potser hauria debats, diàleg, mal entesos fins i tot, però no guerres ni morts. Potser els problemes continuarien essent els mateixos, però, insisteixo, no haurien guerres ni morts.

Els exèrcits són inútils, doncs la violència no du enlloc!

Amb una acció com aquesta m'és més evident que cal lluitar per la vida i sobretot entregar tota la força a la raó. A partir del minut 1, la valentia i la lluita en persona, benvinguda:

Assumir les conseqüències

Som el que fem. Sempre he defensat aquesta postura, i és que una persona pot dir moltes coses, però si no actua, tot continua igual. Però també cal mirar des d'un altre punt de vista: l'actuar malament. Amb la diferència que això són fets concrets i els altres es corresponen amb els nostres conceptes definitoris.

Així, després d'haver-hi actuat sense acció, passivament, amb irresponsabilitat, esperant i somiant un futur sense haver treballat el present, després d'haver actuat malament, no és moment de lamentacions. És fàcil enfadar-se amb la humanitat, amb un mateix, queixar-se i seure's a un sofà capbaix, amb el dit al pensament creient que demà tocant no sé quin botó tot haurà passat. No, aquesta no és l'actitud. Una vegada ja s'ha acabat d'actuar malament, bé es pot començar de zero o bé cercar solucions, però no n'hi ha dubte que s'han de pagar les conseqüències.

Jo les estic rebent.

Delgado insultant al PSOE Calvianer




Així es fa campanya, amb l'insult al capdavant!

Carlos Delgado -i PP- fora ja!

domingo, 15 de febrero de 2009

Circ

No s'ha d'indagar res per a veure unes peripècies increïbles i unes interpretacions immillorables. I és que ja se sap, la realitat supera la ficció i el circ el pots trobar dins de casa.

sábado, 14 de febrero de 2009

Solitud

De cop i volta veié clar en el fons de la seva ànima, i sentí sense ombra de dubte o de misteri que si hagués esdevingut o esdevingués la cosa aquella, ella, vençuda, rendida abans de lliutar, no trobaria pas en son si un impuls de revolta o de defensa. No si ell, l'home savi i bo, allà en la tranquil·litat asserenada dels cims o aquí, en la fosca temptadora del pregon, s'hagués acostat a ella i l'hagués presa entre sos braços, tal com prenia l'anyellet tot just eixit de les muntanyes de l'ovella, ella no hauria pas tingut virior de cridar, no hauria pas tractat de fugir, no hauria pas trobat un mot de refús o un alè de despit... No, no: ella s'hauria deixat estrènyer contra aquell pit emparador i anihilada en la delícia de les delícies, hauria donat de grat a l'amic la claror de ses nines, la cremor de sos llavis, la sobrera ventura de son cos... I amb l'esguard emboirat pel deliqui del somni, la dona gustà les dolçors de l'amorosa abraçada i es sentí transportar cap als mons de misteri que visitava ell sol quan la seva ànima s'absentava de la terra.

Víctor Català

viernes, 13 de febrero de 2009

Records

Al meu cap hi ha una opció, o potser no és cap opció, que cada dia s'activa automàticament. Ni tan sols em demana si la vull, simplement engega i comença la secció. Diapositiva rere diapositiva, un collage de la teva vida, moments que vaig presenciar. Puc veure la teva il·lusió envoltada d'acció, jugant amb els somriures, uns dirigits a uns, i d'altres a tothom. Puc veure els teus moviments, i també quan estàs en repòs. Les imatges no s'equivoquen, estem al mateix lloc, ahir, demà, qui sap quan? T'estic mirant cada dia sota el vel dels records.

Temptació

Planeo el atraco a mano armada de su corazón.
Cada palabra he calculado,
ahora falta el valor.
Planeo decirle que la vida era su boca
y no.
Pasa a mi lado su olor
y contengo la respiración.

Y cómo haremos pa llegar al mismo tiempo tú que yo:
sincronicemos los latidos con la boca
y tic-tac-tic-tac, pobre aguja del reloj,
nunca atravesará una tentación.

Marea

jueves, 12 de febrero de 2009

Bellesa

Oh! Increïblement bell.
Mirau-lo sencer.
Jo començo a sentir calfreds al minut 2 fins el final...



UN NÚVOL BLANC
Senzillament se’n va la vida, i arriba

com un cabdell que el vent desfila, i fina.
Som actors a voltes,
espectadors a voltes,
senzillament i com si res, la vida ens dóna i pren paper.

Serenament quan ve l’onada, acaba,
i potser, en el deixar-se vèncer, comença.
La platja enamorada
no sap l’espera llarga
i obre els braços no fos cas, l’onada avui volgués queda’s.

Així només, em deixo que tu em deixis;
només així, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanca...

Sovint és quan el sol declina que el mires.
Ell, pesarós, sap que, si minva, l’estimes.
Arribem tard a voltes
sense saber que a voltes
el fràgil art d’un gest senzill, podria dir-te que...

Només així, em deixo que tu em deixis;
així només, et deixo que ara em deixis.
Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre
i un núvol blanc, penjat d’alguna branca.
Molt blanc...

Lluís Llach.

Heroïna

Conversacions que sempre han estat als nostres ulls, a les nostres mans entrellaçades, a la nostra pell, igual que la lluita que ens recorre les venes, conversacions que no vàrem ser capaç de traduir en paraules. Oh! Ets dèbil, tens por, però mai no hem tastat aquest sentiment. Hem vist valentia, força, raó. Ens has subjectat quan ja volàvem dins del precipici, ens has tret d'ell i ens has donat una lliçó. Un dia, i altre, i un altre.

Avui tia, ahir mare. També amiga en silenci. Compromís. Hem compartit secrets sense haver-nos parlat. Compartim la vida. Ens compartim.

I com els herois, no et coneixem per qui ets, sinó pel que vares fer, has fet i faràs.

miércoles, 11 de febrero de 2009

I República (1873)

Va néixer l'11 de febrer de 1873. I només va viure entre nosaltres un any.

Avui celebrem el seu aniversari amb l'esperança que arribi la III República -i catalana-. Mentrestant, lluitarem per ella dia a dia.



Nando, "a la tercera va la vencida"? =)


La República Catalana, rebujada pel govern espanyol i anomenada Generalitat de Catalunya, la va proclamar el 14 d'abril de 1931 en Franscesc Macià, quan a Madrid es procedia a proclamar la II República Espanyola. I finalment, el 1934, Lluís Companys tornà a proclamar la República Catalana o Estat Català que va durar fins que acabà la Guerra Civil espanyola, el 1939. És llavors quan el règim franquista va abolir totes les institucions de la Generalitat.

Visca la República Catalana! ||*||

Besar-te

Recordo aquell dia com si fos ahir. Em parlaves entusiasmada i jo vaig deixar d'escoltar-te. Estaves asseguda a una cadira, i tot i que jo també, havies adoptat una posició natural, mostra que et trobaves còmoda, jo, no obstant això, em mantenia rígida, distant i envaïda per la por de no resistir-me a abalançar-me sobre tu.

Em disculpes? Només podia escoltar els teus llavis.

martes, 10 de febrero de 2009

Amor platònic

És d'idiotes anar-se'n a dormir cada dia pensant en la mateixa persona? Existeix l'amor platònic, o simplement els diem així a les persones que hem estimat i amb les que no hem pogut estar? Quan et diuen que els temps passa i que el que sents també passarà, llavors, si veus que passen els mesos, els anys i tot continua igual, què has de pensar? Que ha de passar més temps?

Quan has conegut moltes persones a qui has estimat, però sempre et queda el record, fins i tot agradable, de la mateixa persona, és, doncs, aquesta el teu amor platònic?

lunes, 9 de febrero de 2009

Els cansats fan la feina

Oriol Junqueras a Indirecte.cat

Catalunya és Europa i vol ser tan europea com sigui possible. És a dir, necessita esdevenir un estat més de la Unió Europea. I, en aquest sentit, és ben evident que l’estat espanyol no permet que els catalans siguem tan europeus com hem estat, com volem ser i com necessitem ser.(segueix)

Química

La química estudia l'interior de la matèria, potser per això m'agrada tant. Perquè és capaç d'explicar-te els comportaments sense dubtes ni irrellevàncies; i mentrestant jo em dedico a comportar-me com ella, cercant teories i lleis sentimentals per a descobrir les persones.

N'hi ha química entre tu i jo?

domingo, 8 de febrero de 2009

Clarobscur

He tancat la porta lentament. He girat sobre el meu cos i he vist que l'ombra de les flors aparcades jugava amb els meus peus. Llavors, he mirat el cel i la lluna m'estava mirant i, alhora, era capaç d'il·luminar-me mentre il·luminava totes les ombres que jugaven a amagar-se.

Ara em pregunto per què s'obstinen en no deixar-se entreveure, amb o sense llum continuaran sent el reflex d'allò que la llum no pot tocar.

sábado, 7 de febrero de 2009

Dani!!!

Benvingut al món!!

Has de ser fort i no has de deixar-te endur per res més que per les teves creences.

I sobretot, comença per jugar! És temps per a jugar, gaudeix!

















Amics, aquest és el fillet de n'Ana, com dic jo, Ana l'asturiana!!! =)

Afecte

Avui sembla que tothom s'ha solidaritzat amb la meva causa, tot i que ningú en sabia sobre ella. Han fet que en una hora m'adoni que hem de ser valents i que hem de lluitar per les nostres conviccions. I ho han fet, només, estimant-me.

jueves, 5 de febrero de 2009

Esquizofrènia

Avui he llegit una magnífica entrada del meu amic i estimat Rafi sobre la seva vida, tot referint-se a la seva condició d'homosexual, és a dir, simplement sobre la seva vida. No cal explicar que no sóc partidària de les etiquetes, ell ho sap i encara que crec, i aquesta entrada m'ho ha confirmat, que ell tampoc ho és de partidari, sovint hem de recórrer a elles perquè cal explicar els conceptes i les seves circumstàncies i argumentar que, per exemple, -nosaltres- els homosexuals no som altra cosa que persones (potser és una altra manera d'enviar-te un comentari).

Continuant amb aquesta batalleta d'etiquetes i, afegiré, trobant-me sota una pressió indefugible, com ho és el temps, que compta sempre cap a endavant, mai cap a enrere, he d'explicar un concepte, no des de la saviesa, ni des de l'especialitat, si no des de la experiència de la convivència, una manera, he de dir, molt rica i molt suggeridora d'obtenir coneixements: l'esquizofrènia.

No m'agraden els tons que s'utilitzen en parlar sobre ella, no m'agrada ni tan sols l'adjectiu (des)qualificatiu boig-boja per a referir-se a una persona que la pateix, i no m'agrada, sobretot, que es parli d'ella sense preguntar quan no se'n sap res del que en realitat és. I potser hauria d'haver afegit que no m'agrada ella en si, però parlem de circumstàncies i del seu etiquetatge, per tant no m'hi fico en descriure-la ni en mostrar els meus dubtes neguitosos, el per què existeix i per què ens toca a nosaltres -perdó, a ella-.

En primer lloc, boja ho podria ser jo o tu mateix que estàs llegint, i fins i tot aquell que passeja ara pel carrer, i tots aquells que, en ocasions, es deixen -ens deixem- endur per tot excepte per la raó. I vull deixar clar que no es tracta de quelcom negatiu, només que l'hem pres com a una forma de vida, com a una manera de prendre decisions, com a una eina per a poder fugir o solucionar problemes, o fins i tot per viure còmode amb un mateix si d'aquesta forma se n'és. Però, en cap cas diria que un esquizofrènic n'és de boig excepte en el cas que es tractés d'una persona que comparteix la mateixa forma de vida que he explicat abans. Això sí és una malaltia, psicològica, és cert, però malaltia, i hem de respectar-la. Entenc perfectament la definició de boig, i tot i que confio en els diccionaris, em sap greu però estic en desacord amb aquest paral·lelisme absurd que n'hi ha entre ambdós conceptes. Pel món n'hi ha de milers de bojos solts que no són malalts mentals, ho sabem, i tot i la fama dels esquizofrènics -un altre dia parlaré sobre els maleïts tòpics els quals odio amb tota la meva raó- n'hi ha que són malalts mentals però que no estan bojos. I jo he presenciat aquest fet des que vaig néixer -i abans si contem els nous mesos-. Ha perdut la raó moltes vegades, és cert, però jo també i no estic malalta. A més ha sigut maltractada per la societat -prefereixo generalitzar, seria molt difícil per a mi haver de dir qui l'ha maltractada- només pel fet d'estar malalta. Jo l'he vista passejar a obscures, sense sentit, potser, mai ho sabré però me'l puc imaginar si faig memòria de les tantes i més o menys cruels històries que m'ha pogut contar, imaginant-se persones caminant al seu voltant, escoltant veus; les poques hores que he estat a un hospital fou per ella quan era petita, i tot i així puc assegurar que ma mare no està boja. Encara avui lluita més que ningú per sobreviure, per sobrepassar les seves incapacitats, encara avui és raonable amb si mateixa quan decideix continuar endavant. Encara avui ella és la que ens cuida a nosaltres, encara avui li devem la vida. I demà, continuaré mirant-la com la persona que és, sense etiquetes, tot sabent que és esquizofrènica però no boja.

Crec que hauríem d'aprendre a diferenciar que perdre la raó voluntàriament, o inconscientment per forces exteriors potser, no és el mateix que tenir una malaltia psicològica, la qual només es pot controlar amb medicació de per vida.

Mentrestant, i doncs, fent cas al diccionari i a la societat, on és la meva medicació?

miércoles, 4 de febrero de 2009

Voler i no poder

La impotència em desmoralitza.

Ha de filar més prim, Sr. Delgado

Aquest és un article que li van publicar a Raimon Bono i Iranzo l'abril de l'any passat al Diario de Mallorca i que, ara, l'ha tornat a publicar al seu bloc, on diu:

Aquest Delgado és un individu que aspirava (i crec que encara ho fa) a manar al PP de les Illes. Odia el català (com els seus companys) i a més diu que el balear és diferent del català (això els seus companys de les Illes no s'atreveixen a dir-ho, a diferència dels peperos valencians). Com que pot ser interesant, i fins i tot divertit a estones, ací ho teniu per si voleu llegir-ho:

HA DE FILAR MÉS PRIM, SR. DELGADO
Sóc eivissenc, valencià d’origen i resident a Mallorca. No sóc filòleg, com tampoc no ho és el Sr. Delgado, però tinc el certificat de capacitació (expedit pel Govern Balear quan manaven els seus) per ensenyar als instituts de secundària en llengua catalana (la pròpia, segons el nostre Estatut, de les Illes Balears) i el certificat de grau superior de coneixements de valencià. Per a mi, per a totes les universitats del món i pel Tribunal Superior Valencià de Justícia, que s’ha pronunciat en diferents sentències tot remetent-se a allò que diuen les autoritats acadèmiques, es tracta de la mateixa llengua, amb diferents denominacions legals. Però si el Sr. Delgado em vol atorgar un miraculós do de llengües, doncs encantat de la vida. Després de llegir atentament les propostes d’aquest aprenent de lingüista, voldria fer-li les següents observacions:
a) Enlloc ens diu si la seva famosa enquesta està feta a una mostra de l’univers de catalanoparlants (o llengobaleàricparlants o com li vulga dir) de les Illes Balears. Amb quin criteri pot contestar una persona que no parla la llengua pròpia de les Illes si aquesta és catalana o no? És com si a mi em pregunten si el txec i l’eslovac són la mateixa llengua, pregunta davant la qual hauria de confessar que no tinc ni la més remota idea.
b) Una enquesta que indueix cap a determinades respostes és una enquesta viciada i inútil pel coneixement de la realitat social (tot i que pot ser molt útil per fer demagògia). L’enquesta del Sr. Delgado ha barrejat les preguntes sobre l’entitat de la llengua i la seva denominació. Per a que aprenga com d’ha de fer: una cosa és preguntar-nos als que parlem la llengua pròpia de les Illes si aquesta és la mateixa que es parla a Catalunya i al País Valencià, i una altra és preguntar-nos sobre quin ha de ser el seu nom. Per cert, que una cosa pot tenir més d’un nom, doncs tothom sap que “aigua” i “H2O” és el mateix.
c) Si prospera la seva proposta, quin ens normatiu vetllarà pel correcte ús de la llengua? Com que la UIB no crec que li segueixca el joc, farà una acadèmia on l’únic títol exigible per ingressar serà una etiqueta d’anís “El mono”?
d) La seva política lingüística, s’aplicarà també a l’espanyol? M’explique: serien oficials només el mallorquín, menorquín y ibicenco, és a dir, les modalitats de la llengua espanyola pròpies de les nostres illes (l’espanyol, com totes les llengües del món, també té dialectes) o també es consideraria oficial l’espanyol de Burgos o de l’Argentina? Crec que quan parlem de la llengua que realment l’importa a vostè, l’espanyol, ja no és així. En aquest cas si que té clara la unitat de la llengua, que per art de màgia ja no és una imposició i es converteix en quelcom lògic i elemental. Allò tan bonic de los trescientos millones encara que fent trampa i comptant gent que només parla maia o quítxua.
L’únic conflicte lingüístic, i aquest real, que hi ha a les Illes Balears i Pitiüses és la progressiva substitució del català per l’espanyol, que conduirà cap a la llatinització de la nostra llengua si tots plegats no fem alguna cosa. Alguna cosa que no siga embolicar la troca com fan vostè i els seus acòlits, que ni parlen la nostra llengua, ni l’estimen, ni l’estudien, ni els interessa més que com a instrument per fer bullir l’olla aprofitant-se de la bona fe d’alguns. I un consell per acabar: file més prim, Sr. Delgado, faça com els seus companys de partit, que en el fons volen el mateix que vostè, però són prou cínics com per no aparèixer públicament com uns analfabets funcionals. De res.


Raimon Bono i Iranzo
Filòsof i Politòleg

martes, 3 de febrero de 2009

Solucions

Les lamentacions no serveixen per res. Aquesta és una de les coses que he aprés aquest últim any. Per això he d'actuar. Per això agafo les regnes.

M'és igual, jo no em lamento més.

El gran moment de María Luisa!



















Enhorabona amiga.

lunes, 2 de febrero de 2009

Insomni

El llit era més gran que l'habitació sencera i els ulls no li responien. Els tancava i ells s'obrien, s'obrien sense cap intenció de mirar res, només de romandre desperts i atents. Sense control i amb desesperació ella s'agafava els cabells i s'obligava a dormir sense cap èxit. La son havia esdevingut la més rebel de tots els rebels, com si sigués conscient que potser amb aquella actitud podria aconseguir una millora al seu voltant.

Després se n'adonarà que la son només volia arribar més tard.

domingo, 1 de febrero de 2009

Avancem!


L'avenç està en marxa.

Els alumnes de l'IES Son Ferrer creiem convenient la unió de tots nosaltres per a poder exercir el poder de decisió. D'aquesta manera encetem una nova etapa que consistirà en la constitució de l'associació d'alumnes que havia estat en projecte pendent durant molt de temps i que per circumstàncies no s'havia pogut solidificar.

Agafem les regnes alguns alumnes de 1er i 2n de batxillerat amb l'objectiu de deixar-la preparada per al curs vinent i amb l'esperança que hi arribi amb la inèrcia necessària com per a que no es dissolgui.


Ja tenim en ment alguns projectes de participació per als alumnes del centre, associats o no. Amb això i d'altres projectes, volem fomentar la idea que amb participació, unió i coneixements es poden aconseguir més fites, a part que es podran debatre i aclarir amb col·laboració i seny decisions que perjudiquin i/o afavoreixin la situació actual i futura dels alumnes.

Persones de gel

Cruentes persones que no mereixeu la vida pel mer fet de faltar el respecte a persones que només viuen, només i no és fàcil. Vosaltres que vàreu escopir als peus d'una bona dona sense possibilitats ni tan sols de defensar-se verbalment. Vosaltres que avui em mireu i manipuleu els transcurs de la mirada, transformeu idees en malícies, i aquestes se'n queden petites a les vostres mans. Vosaltres que estau units a jo per glòbuls vermells que recorren les vostres venes – i les meves- per viure, els mateixos que vàreu menysprear -i ho feu- la vostra mateixa sang quan insultàveu jugant amb una petita nina adulta i veu silenciada, vosaltres que no vàreu ajudar a una pobre dona disfressada d'onze anys, tu i tu també, que em consideres família, que m'enganyes dia a dia amb un estímul inconscient d'ignorància amb finalitat d'arribar al meu subconscient, perquè no aconsegueixes tocar-me el cor perquè he sigut capaç -a consciència- de dominar-lo amb la raó i amb la fredor que no em caracteritza, per vosaltres he inventat l'egoisme i he aprés que el frec no ha d'esdevenir afecte si no és merescut, perquè potser després jo no mereixeré la vostra paraula, però des de fa temps hauríeu hagut de callar i des de fa temps tinc el dret de donar-vos l'esquena, girar-vos el cap, perquè he entès que els somriures que em dediquen algunes persones porten més honestedat que totes les vostres paraules. I ara que m'he n'adono que la persona que està tan lluny de mi m'agafa de la mà tots els dies de la seva vida, aquella a la que vàreu deixar indefensa, sí, la mateixa que va plorar en veure les vostres rialles arrogants quan gaudíeu de festes en les que celebràveu no haver-vos fet càrrec d'allò viu i real, va ser engabiada entre psicòlegs hipòcrites i creus que la portaren a carrers de la ciutat, perduda entre fanals de llum obscura, cotxes i miralls que li desitjaven la mort, aquella que es va cremar la cara, la moral, la dignitat i la valentia per mancança de paraules que li robàreu quan intentava sobreviure a ella mateixa. Vosaltres que ara viviu fent-me creure que no sabeu res pensant que jo no en sé res, em doneu recer i em porteu el menjar, i del tot convençuts vos creieu que heu tancat la porta que ens du al camí dels records. Em pregunto si aquesta fita no serà un joc més en què la que surt perdent és ella, em pregunto si vos pensau que vos agrairé l'amabilitat que ens devíeu. Ploraria ara mateix si m'assabentés que ella pensa que no ha fet res per mi, i que ara tampoc ho fa perquè estic sota unes mans desconegudes, ploraria ara mateix si penseu que m'heu fet adulta, ploraria i desapareixeria si no estigués segura que no faig mal sent frívola amb persones de gel.