Páginas

miércoles, 17 de diciembre de 2008

Tailàndia!



















Bones festes i molts d'anys!

i el lleó es va enamorar de l'ovella.

Sempre he tingut una especial disposició per interessar-me per persones que no em són fàcilment accessibles, no diré impossibles perquè conec casos en què finalment han cridat "era impossible fins que ho vaig aconseguir". Així, els amants esdevenen per mi un símbol d'amor prohibit i desitjat que desperta la passió. Si més no, un amant té una part negativa, i és que comporta que n'hi hagi terceres persones. Amb això deixo clar que existeix una part positiva, que és la part sexual, la qual és molt viva i desitjada pel morbo que provoca la situació. I és que, podem recorre al tòpic, allò prohibit -políticament incorrecte- ens atrau.

Tot i que m'agraden en la ficció, fora d'ella només els respecto, encara que sempre he pensat en les circumstàncies de cadascú i els intento entendre; serà per què tinc ben presents les accions -políticament incorrectes- que he comés jo?

martes, 16 de diciembre de 2008

Silencis

Tres o quatre gotes delatant pluja de nit
filtren el sol per la finestra.
Guaito com reposes nua des dels peus del llit
amb un posat ple de tendresa.

Oh! Quantes nits
acaronant els teus dits febles.
Oh! Quants matins
com el que ara tinc,
tebi com un fil de roba.

Amagats de tanta gent que parla,
teixim certeses amb la mirada.
Som tan lluny d´aquell soroll salvatge,
que ens fem entendre sense paraules.

Dos o tres cabells mandrosos pinten els coixins
amb el color d´aquesta tarda.
Sento com camines pel so dolç del teu vestit
que entre les cuixes et delata.

Oh! Quants matins
entrellaçant-nos com de pedra.
Oh! Quantes nits
com la que ara tinc,
tèbia com la llum d´espelma.

Amagats de tantes veus estranyes,
amb els silencis omplim paisatges.
Més enllà d´aquell soroll tan aspre
ens fem entendre sense paraules.

Lluís Gavaldà i Josep Thió

lunes, 15 de diciembre de 2008

domingo, 14 de diciembre de 2008

T'adones amic.
Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català.
És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense.

Ovidi Montllor

viernes, 12 de diciembre de 2008

Transició humana

A Andratx, de visita després de molt de temps.

I estic del tot sorpresa: la meva neboda ha crescut molt, sap usar l'ordinador, canta cançons que sonen a la ràdio, i moltes altres coses que no en tenia ni idea que sabia fer.

En fi, el meu gran repte d'enfrontar-me tota sola al món (per voluntat pròpia) farà que em perdi coses realment fascinants: veure una nina esdevenir adolescent (encara manca molt de temps però també m'ho perdré) i una adolescent esdevenir una dona.

Això és exactament pel que ens hem de meravellar!

jueves, 11 de diciembre de 2008

Inconformisme

Vaig créixer envoltada de quatre parets pintades de llibertat, i jo vaig creure en aquesta llibertat fictícia, mentre que en realitat estava conduïda cap a un món sense camins. El meu interès per intentar entendre el món que ens envolta em va fer adonar-me que la realitat no sempre és el que podem veure i que cal despullar el significat i la intenció de totes les imatges, textos i mirades. Ara que entenc que hem de tenir un pensament lliure i independent, ara que entenc que hem d'aprendre a valorar per nosaltres mateixos, ara que entenc que escollir -d'entre diferents perspectives d'una realitat- és la millor elecció, ara és quan em ve la por que mai he tingut. Suposo que ve lligada al fet que entendre que escollir s'oposa a la còmoda conformitat a la que la gent s'agafa, em deixa òrfena de recolzament i em despulla de les robes que em protegiran davant el món immediat -que és l'únic al que ara puc accedir-. Així, una vegada descoberta la llibertat ideològica, m'he tancat una altra vegada -davant la por- entre quatre parets en les que vaig dibuixant murs d'ignorància derrocats amb les meves idees i acolorint-les d'incapacitat de dir qui sóc al món que em mira.

miércoles, 10 de diciembre de 2008

Drets humans: 60é aniversari











Lluitem pels drets humans!




Amnistia internacional*

Consulta amb el coixí

El llit em deu respostes. I me'l miro estranya, com si realment esperés la seva veu. Només tenc clar que vull despertar i que tot sigui diferent, esperant que els somnis -del subconscient- obrin la porta que estic desitjant trobar a aquest món. Jo crec que existeix. Tot i que sé ben bé que és gruixuda i que creuar-la significa haver caminat fins a l'objectiu marcat.

Potser em penso que demà al matí em despertaré i tot estarà solucionat, tot sabent que només hauré parlat amb mi mateixa i que el coixí haurà estat el meu fidel testimoni.

martes, 9 de diciembre de 2008

Que boig el món!

Governa tu el vaixell que no tens res a perdre.

Que boig el món de Lax'n' Busto


lunes, 8 de diciembre de 2008

Enamorada de Barcelona

Si ja volia anar a estudiar, i per tant a viure, a Barcelona, ara ja estic del tot convençuda. Recomano a tothom vagi a visitar aquesta espectacular ciutat.

Estic enamorada d'ella...

Tornaré i potser la pròxima no serà per quedar-me, però n'hi haurà un dia en què aniré per quedar-me.

viernes, 5 de diciembre de 2008

Destí Barcelona

Me'n vaig de viatge a terres desconegudes però properes i estimades. Més encara quan aterri amb els peus i pugui tocar amb els ulls i amb l'emoció tot el seu encant.

M'està esperant Barcelona. Que no escolteu com em crida?

Fins aviat, amics!

jueves, 4 de diciembre de 2008

Carrer sense sortida

Passejar sempre em puja l'ànim, tot i ser un cap pensant volant entre voreres que de vegades no utilitzo. Retrobar persones a les que no vaig dir adéu, re-conèixer carrers oblidats dins d'un mapa i mirar els espais buits que la meva mirada dibuixa en l'aire pensant que allà tot serà diferent, tot sabent que només em separen unes passes conduïdes per temps. Sí, el temps passa, i les situacions canvien, i m'he plantejat què han esdevingut. Mentalment he construït l'afecte, l'he acolorit de resignació i tot d'una he pensat que aqueix edifici sense portes pertany al carrer on puc estimar-te rient. El camí que de vegades agafo per arribar a l'acceptació.

miércoles, 3 de diciembre de 2008

Fantansies

Què en farem del desig ara que hem trobat l'amor?


I llavors vaig entendre que haver-me fet cantant dins del meu amagatall era producte del desig, satisfent-lo amb l'amor sense por que s'acabés.

lunes, 1 de diciembre de 2008

In my secret life

Desapareixent entre activitats volgudes i d'altres no tan escollides. Però escollides o no, són un mal camí, un camí que m'allunya de la realitat. Intento dibuixar-me a un full imaginari la història fictícia que em durà al meu subconscient, on el meu jo interior em cridarà que desperti, perquè aquest interior és la representació de la realitat, només que engabiat dins d'una habitació.

He d'entrar a la meva discreta vida i sortir de la vida secreta.

domingo, 30 de noviembre de 2008

Nacionalisme espanyol (1)

Hauríem de restar impunes davant algunes actituds, però no podem oblidar que som éssers humans i que tenim sensibilitat:

"Franco era severo, pero nunca fue un criminal que yo sepa"
Manuel Fraga participó en el taller "Escuela y Democracia" del Colegio San Viator de Huesca

El veterano político Manuel Fraga visitó ayer Huesca con motivo de su participación en el taller `Escuela y Democracia` en el Colegio San Viator. Fraga ofreció sus dos caras como político. Primero, durante el acto en San Viator, la de su trayectoria en democracia. Después, en el breve encuentro que mantuvo con los medios de comunicación en el Hotel Pedro I, recordó la de su etapa franquista. (segueix...)


Escola i democràcia. Aqueixa és la evidència oportuna que ens desvetlla del somni en què hem estat immersos i que ens diu clarament la democràcia que es tracta a Espanya: Franco és viu!
!

Homosexualitat

Creieu que començar aquest post etiquetant el tema és una bona manera de normalitzar-lo? Potser no, però un dels motius principals perquè se'n parla sobre l'homosexualitat és per normalitzar-la. Quan es normalitzi, directament, es deixarà de parlar-ne. El progrés i l'avanç en referència a l'homosexualitat, podrien tractar-se com a temes tancats de la següent manera: per una banda, si comparem la situació actual amb dècades enrere, o tan sols uns anys, direm que la situació ha progressat exponencialment, però sense comparacions, llavors, estem dins d'una situació, encara, retrògrada.

Els homosexuals falten al respecte, els heterosexuals senten vergonya. Aquesta situació la podem trobar fàcilment. Quantes vegades una noia o un noi homosexual ha estat a un local prenent una copa i li ha vingut una altra persona de diferent gènere intentant lligar? Moltes, normal. I no passa res. El problema és quan aquest noi o noia és heterosexual i se li apropa una persona del mateix gènere, perquè llavors és una falta de respecte. Aquesta mentalitat és una evidència que la homosexualitat no està normalitzada.

"Els homosexuals fan fàstic". Aquesta és una de les descripcions que he escoltat fer moltes vegades dels homosexuals. No entenc aquesta percepció. Fan fàstic els homosexuals o les persones que fan un acte fastigós? Fa fàstic la persona en si o l'acte que cometen? Mai m'ha quedat del tot clar. Però diré la meva: han hagut actes de persones que m'han fet fàstic. Amb això deixo clar, per si de cas ho repetiré, que m'ha fet fàstic un acte independentment que qui l'hagi fet sigui heterosexual, homosexual, bisexual o transsexual. Aquesta mentalitat ve donada per la publicitat barata que fa la televisió sobre l'homosexualitat i per una altra banda, la tenen interioritzada des de sempre, tenen dibuixat un perfil de l'homosexual o la homosexual quan en realitat existeix una gran varietat de perfils, igualment i sense distinció que els heterosexuals, ja que hi estem dins del mateix bagul: la humanitat.

"El dia de l'orgull gai és innecessari, els heterosexuals no en tenim cap". Jo sóc de les que pensen que una de les tasques importants per normalitzar la situació és practicar la normalitat, i per tant, esdevé una feina individual que ajuda a la col·lectiva. I és que això és aplicable a qualsevol situació de normalització. Així doncs, potser aquest dia és una mostra que nosaltres mateixos ens etiquetem, i per tant deixam la normalització de banda. Però això s'hauria d'aplicar quan l'avenç sigui significatiu. Vull dir, avui dia, tot i que el fet de tenir un partit d'esquerres governant ens ha possibilitat, si més no, igualar una mica els drets entre homosexuals i heterosexuals, aquesta balança continua estant desigualada. És evident que no tenim els mateixos drets, i s'ha de lluitar per aquesta igualtat. Aquest dia, el dia de l'orgull gai, és una manifestació. En aquesta, tot i que ha esdevingut una festa, es reivindica a part de la igualtat ja mencionada, anys i anys de maltracte físic i mental i maltracte legislatiu, així com també injustícies en decisions judicials. Aquesta manifestació és real i ha de persistir, primer perquè encara existeix tal lluita, i segon, perquè representa la constància i la nostra humanitat.

"Jo els respecto, però que no es casin i que no tinguin fills". El que diran. No se n'adonen que si tenen por del "què diran" és clarament perquè no s'ha normalitzat la situació. Els hi estem creant un trauma als nostres fills perquè els altres nens, naturalment, els hi diran coses sobre els seus pares o les seves mares homosexuals. Doncs on està el problema, que siguem homosexuals o que aquests nens no sàpiguen que no n'hi ha cap problema? La homosexualitat i l'educació no són incompatibles, sí que ho són però, els pensaments tancats que no ajuden a què es pugui deixar d'etiquetar l'homosexualitat. Casar-se? Som tan cívics, a més de ser persones, com qualsevol altra persona i per tant tenim el dret de casar-nos.

Una de les opressions principals que rebem és per part de les religions. Aquestes, encara, perduren dins de tòpics habituals. Abans de tractar de separar l'homosexualitat de la religió, s'hauria de separar l'Estat de la religió, així com que aquesta deixés de tenir el poder que té, ja que és una ideologia com qualsevol altra, la qual la prenen o la deixen els que volen. D'aquesta manera, haurien de deixar-se enrere les normes d'aparença que ha dictaminat l'església i no deixar que els nostres pensaments siguin conduits dins del camí religiós.

És increïble que, a dia d'avui, ser persona sigui causa de la pena de mort. Sí, n'hi ha països en què l'homosexualitat es condemna a pena de mort. No m'agradaria equivocar-me, però en molts de casos la religió és al mig. Per altra banda, és important qui governa al país, tot i que no hauria de ser així, no som peces que es poden canviar d'extrem a extrem. Per tant hem de lluitar pels drets humans en què nosaltres, els homosexuals, hi estem immersos.

Som persones.

1 minut i 23 segons de crua realitat.


Son Ferrer en decadència

Optimisme.

Recordo els caps de setmana anys enrere, quan tenia 11,12,13,14 i fins i tot 15 anys. Tenint en compte que no fa gaire anys, ja que jo tinc 19, podem dir que la situació ha canviat significativament. Els meus amics i jo ens despertàvem prest normalment. Moltes vegades, anava amb el meu millor amic a comprar, fins i tot la meva mare ho recorda amb un somriure quan em diu "el teu amic venia sempre a cercar-te a casa per anar a comprar". Després d'això, agafàvem una pilota de futbol, i ens dirigíem a, l'encara existent, campito. Allà ens trobàvem amb la majoria dels nins de la nostra edat inclosos uns altres amics. Jugàvem tornejos de futbol. D'altres vegades anàvem al parc i jugàvem a les bales. Unes altres, amb una ampolla de plàstic, jugàvem al "bote-botella", també a "polis i cacos". Ni tan sols teníem ordinador.

No vull dir que llavors no hi haguessin casos com els d'avui, un mateix el puc trobar en la meva germana, l'afició de fumar per aparentar ser major. També en sé de casos de porros. Però llavors, crec que això era allò puntual. Al manco aparentment. I aquí és on vull arribar. Avui, he anat a dinar amb aquell amic amb qui anava a comprar i amb la seva parella, quan ens dirigíem al cotxe, en mig del carrer, a prop dels cotxes, una bicicleta envoltada de foc. Feina de joves, avorrir-se i fer coses absurdes sense sentit. El que em molesta potser no és això, ben bé sé i estic segura que no són la majoria, però destaquen, i de Son Ferrer ja es pensa que és això. A l'aparença vull arribar. Jo visc aquí, i conec la realitat. Tan sols sé que caminar a les cinc de l'horabaixa, a les vuit, a les dotze, és igual l'hora, és igual quin dia, n'hi ha una colla d'al·lots utilitzant el meu estimat campito per fotre's droga, de tot tipus, s'han trobat fins i tot xeringues. Conec nins que ni tan sols han acabat l'ESO, de 13 i 14 anys per als que fumar porros ja és quelcom habitual, i que han provat cocaïna, MDA ( o com se digui, estic orgullosa de no tenir ni idea de com es diuen les merdes aquestes!) i d'altres coses. El problema és que al manco són, ja, el 50% de joves que ho fan. No m'ho invento, ho he vist.

No tots som així. Aquests pamflets sense cap són una minoria. Sí, potser sóc poc objectiva perquè estic cabrejada, i molt!!!, però estic farta d'intentar trobar-li sentit a la vida, de lluitar, d'estimar, d'ajudar, d'aprendre, d'amar, d'allunyar-me de la merda que fan els altres!...!

Respecto, en tots els sentits possibles, els que ells fan, són lliures de fer el que vulguin, de fet defenso amb tota la meva ànima la llibertat (tot i que no crec que això sigui llibertat). Però no estic disposada a acceptar aquestes misèries, seran rebutjades de la meva vida físicament i mental. S'ha normalitzat una situació desagradable, però l'acabaran pagant, d'una manera o d'una altra. I sabeu què? En aquest sentit sóc extremista, absolutista! i m'és igual cridar-ho.

Ells que facin el que vulguin!, però que no trepitgin el meu terreny perquè no se'n sortiran somrients.

Optimista. Estic segura que els que lluitem podem amb aquesta porca misèria!!! i si no, ja que és difícil, ens hi posarem a fer-ho!

sábado, 29 de noviembre de 2008

No vos preguntau per què?

Ahir vaig parlar d'ella. Amb paraules vaig mirar els seus ulls, vaig tocar els seus cabells, vaig sentir la seva presència. Vaig sorprendre'm a mi mateixa perquè desconeixia tants de detalls que conec d'ella. I recordant-la, vaig plorar.

Perquè l'amo.

viernes, 28 de noviembre de 2008

Persèpolis (i 2)

He trobat un tràiler que està al nivell de la pel·lícula. Si no vaig errada, amb aquest tràiler varen anunciar-la a França, i el que vaig posar a l'entrada anterior va ser el tràiler de promoció als Països, el qual no m'agrada gens i a més crec que no mostra el que realment és l'animació; potser aquest és millor.
Com que és el tràiler de França és en francès, però està subtitulat en castellà ja que no l'he trobat en català. És el que passa aquí, és lògic que a França s'editi en francès però que aquí s'editi en català... Segurament també s'ha editat en català però sempre n'hi ha moltes més dificultats i, a més, segurament, no s'han fet prou còpies pel que són els Països:

jueves, 27 de noviembre de 2008

PERSÈPOLIS: la pel·lícula!!

Persèpolis és un còmic que tracta la història autobiogràfica de la iraniana Marjane Satrapi, la història de com va créixer a un règim fonamentalista islàmic que l'acabaria portant a abandonar el país. El còmic comença a partir de l'any 1979, quan Marjane té 10 anys i des de la seva perspectiva infantil és testimoni d'un canvi social i polític que posa fi a més de 50 anys de regnat del Xa de Pèrsia en Iran i dóna pas a una república islàmica. A més de diferenciar-s'hi de la resta de nens per haver estat educada a l'estil occidental dins d'una família de classe alta i per uns pares d'ideologia progressista i partidaris de l'islamisme moderat, Marjane també té una considerable inquietud intel·lectual per a una nina de la seva edat i notable imaginació que la porta a mantenir conversacions amb Déu (al que li troba una curiosa semblança amb Karl Marx) o somiar amb arribar a ser-hi qualque dia l'última profeta que segueixi els passos de Jesús i Mahoma. La història d'uns avantpassats il·lustres (el seu besavi fou l'últim rei de la dinastia persa dels Qadjar), una família que s'oposa activament al govern Xa, les manifestacions, la diferència de classes socials o la marginació de la nina són algunes de les peces del puzle que Marjane s'esforça per composar amb la intenció de comprendre el món que l'envolta. Quan va creixent, Marjane s'adona que el nou règim islàmic pel que lluitaren els seus pares ha caigut en mans integristes i que no porta res bo. En aquest punt acaba la història del primer dels quatre àlbums que composen Persèpolis. El segon ocupa el període de 1980 a 1984 i té com a rerefons la guerra entre Iran e Irak a meitat dels vuitanta i l'inici de la seva adolescència, on coneixerem, per exemple, la seva afició a grups musicals prohibits pel règim islàmic, i alguns dels problemes en què es fica ja de ben jove de caràcter rebel. El tercer àlbum es centra en les múltiples penúries i peripècies vitals que viurà l'autora en Àustria entre 1984 i 1989, on és enviada a viure pels seus pares per a protegir-la tant dels bombardejos com dels problemes legals en els que podria acabar de continuar amb la seva conducta, que no sempre s'adequava a les seves costums propugnades des del govern islàmic. El quart i últim presentarà el seu regrés a Iran, una època en què realitza els seus estudis de belles arts a Teheran, i després de viure a Europa varis anys ens explica com ha de tornar a acostumar-se de nou amb les condicions de vida sota el règim xiïta dels aiatol·là.

El 27 de juny s'estrenà en França la pel·lícula que adapta
a l'animació els dos primers àlbums del còmic Persèpolis, coodirigida i coescrita entre la pròpia Satrapi i Vicent Paronnaud. L'animació està realitzada enterament en blanc i negre.

El tràiler (no l'he trobat en català!!):



Està explicada des d'una claredat i senzillesa realista, sense cap rancúnia. Un dels detalls importants també, és el to irònic i humorístic que li dóna en certs moments a la pel·lícula. Lluny de la indústria comercial, arriba a tractar temes com l'opressió de la dona, sobre la seva llibertat, o sobre la que no tenen, porta a taula la religió envers les dones i el paper que juguen aquestes dins d'ella, els símbols i la manipulació dels mateixos. També ens explica la història que va viure Iran en aquella època des de la seva perspectiva, i observam la seva evolució dins les diferents èpoques. Una de les paraules claus que s'utilitza i per la que acaba lluitant la protagonista és la integritat. Dóna un missatge clar que no hem d'oblidar el que som ni d'on venim.

VOS LA RECOMANO!!!! per favor, l'heu de veure!!!

miércoles, 26 de noviembre de 2008

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE (II)

La concentració en imatges.

En arribar a la plaça des born, lloc on es va dur a terme la concentració, hi havia un grup de dones ultimant els
detalls. Entre d'altres coses, el que van fer va ser preparar una simbolització de dones assassinades. Varen penjar roba amb un cartell amb un nom, i cadascun d'aquells noms representava alguna dona assassinada de la qual no es coneix la identificació.




Tot seguit, entre els organitzadors i nosaltres, voluntaris, començàrem a repartir el manifest, unes mans amb la inscripci
ó "prou violència", que més tard vàrem fer servir per a simbolitzar el desig de posar fi a la violència masclista, i també es varen recordar les històries de les víctimes, que es varen llegir més tard a l'escenari.





Just davant de l'escenari
s'obriren les diferents pancartes, una per part d'una associació d'homes, una altra que deia "volem viure sense violència", i una altra, la d'AMI, que, per motius d'estar agafant-la, no vaig poder fotografiar.



I l'acte va començar així:



Tot seguit es recordaren les històries de les víctimes.





Aquest va ser el que vaig llegir jo.




Per finalitzar l'acte, una intengrant de la plataforma per la igualtat va llegir el manifest:

/no he pogut penjar el vídeo/

Doncs queda dit, PROU de VIOLÈNCIA CONTRA les DONES!!

martes, 25 de noviembre de 2008

DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE (I)

Després d'uns dies d'absència torno a la batalla dels pensaments i opinions transcrits en paraules. El motiu d'aquesta absència ha sigut la primera setmana d'exàmens del curs, la que ha portat hores d'angoixa, mals de caps i alguns moments d'alegria. Tot sigui dit, aquesta gran concentració d'alumnes batxillers sempre comporta una unió més intensa entre els integrants.

Així, en primer lloc,
avui es commemora el dia internacional contra la violència envers les dones, i com ja he anunciat durant dos dies des que una amiga de l'associació feminista AMI em va enviar la convocatòria, hi haurà una concentració a Palma. És una gran e important decisió el fet de mobilitzar-nos, ja que així oferim al món la nostra unió i lluita constant contra totes les mans assassines que ens envolten. D'igual manera, és tan o més important el fet de practicar el feminisme, que lluita per la igualtat de gènere en tots els àmbits. Hem d'aconseguir canviar la ment retrògrada masclista. N'hi ha institucions que promouen aquesta igualtat, així com també grups feministes, però n'hi ha una part important dins tot aquest moviment i som nosaltres mateixos, tenim una lluita individual que ajudarà a gran escala a la col·lectiva, tenim la responsabilitat de creure en la igualtat i practicar-la.




PD: Penjaré fotografies i potser algun vídeo de la concentració.

sábado, 22 de noviembre de 2008

Temps o rellotge?

Com un ganivet que talla tot un dia en trocets,
com si el temps es pogués dividir com si res.
És com dir que el temps és un rellotge.
Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
ritme que no és vida ni present ni futura.





El temps, viure'l o comptar-lo?

jueves, 20 de noviembre de 2008

República

Avui, 20 de novembre de 2008, fa 33 anys que va morir Franco, el qual va acabar amb la República, la que entenem, realment, com a sistema democràtic, mitjançant el feixisme.

Així, dignifiquem la República i acabem, per sempre més, amb el feixisme!

miércoles, 19 de noviembre de 2008

domingo, 16 de noviembre de 2008

"Històries del paradís" de Xavi Sarrià


Compta amb més de vint relats que ens porten a diferents punts del planeta. Tot seguit, vos deixo el text de la coberta:

"Un jove finlandès s’amaga dins d’un armari aterrit mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja sobre la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per apressar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís.
Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots."

Ja és a les meves mans!!

jueves, 13 de noviembre de 2008

El conformisme social

(...) Les he hecho salir para ilustrar la cuestión de la conformidad, la dificultad de mantener las propias convicciones frente a los demás. (...) Todos necesitamos ser aceptados, pero deben pensar que sus convicciones son únicas, les pertenecen, aunque a otros puedan parecerles raras o inaceptables, aunque toda la manada diga "no está bien". Robert Frost dijo "dos caminos divergian en un bosque, y yo tomé el menos transitado de los dos. Y aquello fue lo que cambió todo".


Un vot de confiança a l'inconformisme; em regeixo per ell.

martes, 11 de noviembre de 2008

L'autocrítica: un arma de creixement personal

Una de les fites de viure és conèixer-se a un mateix. Si bé descobrir qui ets pot ajudar a refer un camí ja començat, el desconeixement et pot conduir per camins no volguts. Poder-se definir és, si no lo més important, una de les coses més importants per poder determinar els teus ideals i ideologies, així com també poder elegir el teu entorn per conviure. És lògic que, per reparar els adjectius negatius que ens defineixen, o al manco que no vulguem que ens defineixin, cal saber-hi on s'ha d'actuar. Per això, conèixer-se no és només la capacitat que un té de veure-s'hi les virtuts, o els objectius que vol assolir, ni tampoc ignorar lo negatiu d'un mateix i caminar d'esquena a això. Per arribar-ne a la finalitat, s'ha de trepitjar fort i no caure-hi en les teves pròpies conseqüències, ni tampoc en la propaganda barata i fàcil que es troba a primera vista. Per tant, ens hem de superar, desfer-nos d'estereotips i de tòpics marcats per la societat, i trobar adjectius que designin el teu nom propi, ser-hi únic i pensar per un mateix. Així, el primer obstacle a superar és l'art de ser capaç de veure-hi els teus defectes per així no caure en el propi autoengany, producte d'una visió tancada que no et permetrà progressar.

lunes, 10 de noviembre de 2008

Obsessió

N'hi ha diferència entre amor i tota la seva dependència.

domingo, 9 de noviembre de 2008

El nostre interior: el crit que no cridem

Resuena mi bárbaro gañido sobre los techos del mundo.

W.W

Es un loco.
Un loco chiflado.
Un loco de dientes sudorosos.
Cierro los ojos y su imagen flota junto mi.
Un loco de dientes sudorosos con una mirada que martillea mi cerebro.
Sus manos se extienden y me alcanzan.
Y refunfuña todo el tiempo.
Dice la verdad,
la verdad es como una manta que siempre te deja los pies fríos,
la estiras, la estiendes y nunca es suficiente,
la sacudes, le das patadas pero no llega a cubrirnos,
y desde que llegamos llorando
hasta que nos vamos muriendo,
solo nos cubre la cara
mientras gemimos, lloramos y gritamos.




el club de los poetas muertos*

sábado, 8 de noviembre de 2008

Molts d'anys, Emma!

Una altra persona molt especial en la meva vida. No pot faltar la meva felicitació.

Aquella que sempre presentem com a núvia de n'Alex o germana de'n Rafi; però en realitat ella val més que tot això, ella és única i ens ho demostra cada dia. Gràciies!!


*La dedicatòria

jueves, 6 de noviembre de 2008

L'educació

-Quin és el nostre premi per aprendre'ns aquest poema?
-Aprendre és el premi. Sí, saber com es llegeix quelcom i entendre-ho és el premi. Aprendre a pensar és el premi.
-Jo ja sé pensar.
-Sí, bé, també saps córrer però no correries bé si no t'entrenassis. La ment és com un múscul, així que si voleu que sigui poderosa, exercitar-la! Enteneu? Cada dada nova us dóna una nova elecció, cada idea nova enforteix un altre múscul i en la vida aquestos són els músculs que vos faran realment forts. Seran les vostres armes. I en aquest món insegur, jo vull que vos armeu!
-I això és el que fan aquestos poemes?
-Sí! Mira, intentar-lo, al cap i a la fi esteu aquí. Si quan acabi el curs no sou més ràpids, més forts i més llestos no haureu perdut res. Però si ho sou, sereu més difícil de derrocar, vos ho asseguro...


No seré jo qui parli de la importància que en té l'educació. Ja en parlaren sobre ella molts de filòsofs i encara ho fan els professors, alguns desfermant-se de les taules i uns altres esclaus d'elles, però amb l'únic objectiu d'ensenyar.

Sempre s'ha caigut en el joc de conceptes envers educar. Ensenyar o aprendre? Jo defenso el aprendre. Sempre ens perdem dins d'un concepte que juga a dos bàndols. Crec en l'existència de la correlació entre ensenyar i aprendre, és clar, és molt fàcil creure-hi. Però per ensenyar s'ha d'aprendre, i per aprendre, només s'ha de voler. Per tant, considero, que tots els que ensenyen ajuden a aprendre, no ensenyen, i que també continuen aprenent. Així doncs, tot consisteix en què individualment vulguem aprendre, si no es dóna això, ningú aprèn encara que molts siguin en la labor de fer-nos aprendre a aprendre.

El poder es troba en l'elecció. Si l'aprenentatge, i així ho crec, em proporciona més possibilitats de poder escollir, doncs jo elegeixo aprendre.


Decideixo decidir*

miércoles, 5 de noviembre de 2008

Obama

Yes, he can.

Tots sabem que no hi haurà influències directes a Espanya, parlarem d'ella, però entenem bé que la seva política internacional ens influirà a tots (al món sencer), i per tant és de bon gust rebre a aquest home, que obrirà noves portes i esperem tanqui moltes altres.

Ha guanyat; hem guanyat tots!

martes, 4 de noviembre de 2008

La cerimònia eclesiàstica: un homenatge mal fet

Quantes vegades et vas fiar i t'han enganyat?

La meva entrada d'avui comença així per l'únic motiu que serà l'única frase coherent, o al manco reflexionada, amb la que pugui fer referència a la missa que he presenciat. Tot i que, com podeu haver pensat ja, no va ser aquesta la frase a dir, va ser qualque cosa així com que no es tracta d'entendre-ho tot, sinó de confiar, llavors l'enteniment arriba. És una manera molt subtil, o no pels que ho entenguin, de començar a parlar sobre la creença en Déu, i més, si totes les actuacions dictades pel guió acaben en un "reconeguem que som de Déu, vulguem o no". Com a tot funeral, entès aquest com a diferent d'enterrament, i no entès com a una mena de tecnicisme eclesiàstic per fer referència a l'enterrament ( he d'afegir incineració), és a dir, a la missa feta exclusivament per mor de fer homenatge a un difunt, se'n parla de la creença, com no, tot és creure, en la resurrecció. Potser, llevant que jo no hi crec en ella, encara que ho sembli en aquest post no parlo de les meves creences ( una altra cosa és que apareguin), és la part que més entenc de tota la missa, ja que es tracta d'una missa no habitual feta per un difunt i es tracta, que des de la creença en la religió, s'hi faci homenatge a aquest. I ja vaig arribant al punt ridícul de tota la manipulació mental que s'hi fa per allà. En tot moment la gent que presencia la cerimònia és conscient que està allà per mostrar respecte al difunt i per acompanyar a la família, en cap cas, s'hi va per creença en Déu, ni per mor, tampoc, de convertir-se ara. Estic d'acord que, tradicionalment, les persones creients facin ús de la missa pel comiat de familiars difunts, però no existeix cap correlació entre la creença d'ells i la creença nostra. És clar que pot donar-se el cas que n'hi hagi de creients. El que vull dir és que és totalment lícit que es faci ús de la missa per l'acomiadament, però que no es perdi de vista que és un homenatge, i que no és el mateix que la missa, coneguda popularment, dels diumenges ( i dic popularment perquè segurament se'n fan uns altres dies que jo no en sé). Així, la resurrecció és un bon tema a promulgar ja que té tota relació amb la mort, o amb l'altra vida que diuen ells, però que no prediquin tots els punts marcats en el seu gran llibre, sinó tan sols aquells que puguin donar l'esperança necessària i el consol merescut a la família.

Deixant de banda si crec lícit o no que no es diferenciïn les misses segons per a què siguin, em sembla una barbaritat que només s'hi hagi nombrat al difunt en una ocasió: en el moment en què arriben a l'oració on tenen un espai en blanc per posar el nom. Frivolitat al màxim. I seguit d'això, que nosaltres hàgim sigut tan importants com la família ja que, al igual que a nosaltres, no se'ls ha nombrat en tota la cerimònia. Per una altra banda, no s'han oblidat de passar la cistella, a la qual no ha caigut ni un sol cèntim de la meva mà i no perquè no sigui generosa, sinó perquè crec una mentida la institució eclesiàstica, que barreja tot tipus de conceptes amb la creença en Déu.

I per acabar, haurien de ser més relatius en quant a algunes ortodòxies a seguir, així com la gimnasta que es fa durant les misses, aixecar-se cada cop que, crec, les paraules van dirigides a Déu. He vist persones, ancians, que, fidels, lluitaven contra la gravetat i treien una força descomunal només per complir, quan segurament aquestes persones serien igual de fidels i igual de creients assegudes. Una altra cosa a citar: la hipocresia d'alguns presents allà. Durant els càntics, es podia observar gent que movia els llavis fent veure que coneixien tot. No entenc aquesta idea que hem de donar una imatge davant el cura. Sóc el que sóc, i si començo o acabo per dir que no sóc religiosa i que tampoc no sóc creient, no deixaré de ser qui sóc, i molt menys encara s'ha de tenir vergonya, això no em farà pitjor persona. Estic segura que n'hi ha de bones persones dins d'aquesta institució, però també les hi ha defora!

En resum, el que havia de ser un homenatge a una persona estimada tant pels seus familiars com per a mi, ha acabat en un intent de convertir-nos a tots al cristianisme, faltant-nos el respecte, més encara que les meves rialles al començament de la missa, que ben naturals i incontrolables en algunes ocasions (tot i així les meves disculpes) que no aquesta mena de manipulació mental, aprofitant els parèntesi amb què ens trobem algunes persones per inculcar-te una religió. Ha sigut una molt bona missa corrent, però no pas un bon homenatge.

Indignada, continuant la frase del començament.

lunes, 3 de noviembre de 2008

Objectivitat aplicada

No sé què és més difícil, si ser objectiva o acceptar la situació. Tot i que, mirant-lo bé, arriba a ser lo mateix, no?

Significa que l'enfad s'oposa a ser objectiu? Significa que la impotència, i la ràbia doncs, s'oposen a la idea d'acceptació? És dolent, llavors, voler acceptar una situació que saps que no és la correcta encara que l'única raó sigui ser objectiu? I si és dolent, parlant malament i ràpid, acceptar-la únicament perquè saps que no es pot canviar és sinònim de conformisme? Arriba, això últim, a ser-hi objectivitat?

Maltractada psicològicament

Moltes vegades he sentit dir que el maltracte psicològic pot arribar-hi, si no ho és ja, pitjor que el físic. Potser és una barbaritat afirmar que he sigut maltractada, però al manco així m'he sentit.

En resum, he escoltat barbaritats que no són noves. Llevant que avui he sabut que sóc una malalta mental, que m'han intentat treure del país, i que finalment, davant la resistència, m'han matat, crec que part de la societat ha canviat d'ençà 30 anys enrere.

Canviar significa necessàriament avançar, progressar? Sense ironies.

Los niños de Huang Shi

Amo el cinema. Em fa retrobar-me, reconèixer-me, palpar els meus principis, em fa ser humana, m'oblida de tota mena de llista, de classificació, tot és igual. Estimar sí, odiar no.

Aquesta pel·lícula, "Los niños de Huang Shi", m'ha fet mirar més enllà del que mirava a la pantalla, i d'això es tracta. Potser en ella intervenien molts de factors polítics, potser hi havia una intenció clara de mostrar un bàndol per simpatitzar amb ell, potser s'hi mostrava només una perspectiva, però només m'he deixat portar per la visió humana de les situacions en què el personatge es veu immers. Davant la meva ignorància sobre aquella guerra, a Xina, als anys 30, quan aquesta era ocupada pels japonesos, m'he sentit obligada a no intentar entendre les posicions en què cadascú s'hi trobava; però davant la humanitat no puc girar el cap i tot i sabent que és un film, un guió (tot i ser basada en fet reals), uns personatges, m'ha fet plorar i m'ha donat una lliçó d'amor per les persones i per la vida. Jo estava mirant un rodatge, però estava sentint un pensament que hi era fora del cinema; he sortit amb ganes de viure, i d'estimar. Vull caminar pel camp i mirar una papallona volar, i seure al terra i seguir amb la mirada el recorregut feixuc de les formigues, vull mirar el cel i creuar-me amb els caps dels arbres, vull dir "t'estimo" a qui estimo quan vulgui, vull riure jugant a ser jo, vull aprendre, vull sortir de no sé on per viure. Ja no tinc por, no tinc por dels meus pensaments, no tinc por dels dois afectuosos que tinc per fer, no tinc por del que pensa la gent, no tinc por de la gent, no tinc por dels sentiments, no tinc por de la vida. No les he viscut, la vida de guerra, la vida d'assassinat, la vida, en definitiva, de violència, però sé que existeixen, i això m'és suficient per saber que vull lluitar per una vida sense això, que he de voler més del que tinc, però que m'he de conformar amb el que tinc, que no és poc. Sé que la meva creença en l'amor no és un doi. És un moviment universal pel qual ningú, mai, podrà dubtar sobre el seu poder d'unió. Aquest és l'únic camí de lluita.

Armonia, això he sentit després, al recórrer els carrers, al mirar la gent, amb ganes de ser feliç i de fer feliç als altres. No sé que vos farà sentir a vosaltres, però davant aquesta resposta meva, potser seria bo intentar sentir el que sigui mirant-la, si és sentiment... Vos la recomano!

Los niños de Huang Shi
Basada en hechos reales, narra la historia del joven inglés George Hogg (Jonathan Rhys Meyers) que llega a China en los años 30 cuando el país está siendo tomado por las tropas japonesas. Hogg se libra de la muerte gracias al lider de un grupo de la resistencia china, Jack Chen (Chow Yun Fat) y acabará haciéndose cargo de un viejo orfanato en Huang Shi. Cuando Hogg descubre que los niños pueden ser reclutados y que corren peligro se embarcará en un insólito y durísimo viaje a través de China con la ayuda de Jack y de una enfermera americana (Radha Mitchell) para salvar a los niños. Por el camino descubrirán el verdadero significado del amor, la responsabilidad y el valor.
Trailer:

sábado, 1 de noviembre de 2008

L'androgínia

“Y sin que Armanda pareciera esforzarse en absoluto por lograrlo, me enamoré muy pronto de ella. Como iba vestida de hombre, no podíamos bailar, no podía permitirme ninguna caricia, ningún ataque; y mientras aparecía alejada y neutral en su disfraz masculino, me iba envolviendo en miradas, en palabras y gestos, con todos los encantos de su feminidad. Sin haber llegado a tocarla siquiera, sucumbí a su encanto, y esta misma magia seguía en su papel, era un poco hermafrodita. Pues ella estuvo conversando conmigo acerca de Armando y de la niñez, la mía y la suya propia, aquellos años anteriores a la madurez sexual, en los cuales la capacidad de amar abarca no sólo a los sexos, sino a todo y a todas las cosas, lo material y lo espiritual, y todo dotado de la magia del amor y de la fabulosa capacidad de transformación, que únicamente a los elegidos y a los poetas les retorna a veces en las últimas épocas de la vida. Ella representaba perfectamente su papel de mozalbete, fumaba cigarrillos y charlaba ingeniosa y con soltura, a menudo un poco burlona; pero todo estaba impregnado por Eros, todo se transmutaba en linda seducción al pasar a mis sentidos.”

Hermann Hesse, El Lobo Estepario


Les persones es busquen entre elles els ulls per llegir-hi allò que bull per dins; o també les paraules, per sentir com s’expressa el que hi ha a sota de la pell. S’adorna la seducció amb els cossos però es valoren els gestos o les paraules. I això –tot i estar condicionat pel gènere o pel mateix ambient social- quan és modelat amb els ulls, els llavis o les mans surt del cos sense tenir sexe: l’esperit pur és androgin. Tal i com deia Meret Oppenheiem, artista provocadora, sexualment i moralment desinhibida, que va viure els seus 72 anys de vida creient en el que des de casa li havien ensenyat, que la dona té les mateixes capacitats que l’home.


synesthésique*

viernes, 31 de octubre de 2008

Molts d'anys, Àngels!

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.


Tradicionalment felicito des del meu bloc a les persones que m'estimo, i les deixo dins d'aquest bagul meu, tan gran i tan petit com la meva intimitat. I com no, tu també hi formes part.

Moltes besades.

martes, 28 de octubre de 2008

Sobre el destí i la sort: el cicle

MIKADO

(...)

Mik:

Mira el destí, quin gran senyor:
ell fa que A rigui, però B no.
B es mereix més felicitat,
però injustament A el té al costat.

Ko, Pooh:
B és més bon home.

Pitti:
Queda clar

Kat:
que el B es mereix més sort que l'A.

Conjunt:
A té fortuna,
gran fortuna!
Canta, ha, ha!
Balla, ha, ha!
Vinga a riure, ha, ha, ha!
L'alegria del carrer
és per A però no per B!

Ko, Pooh, Pitti:
Però si jo pogués triar,
B fóra tan feliç com A
i A tindria un mal paper
-comptant, és clar, que jo fos B.

Mik i Kat:
A moriria!

Jo, Pooh, Pitti:
Tot pot ser,
comptant és clar, que jo sóc B.
B fora alegre,
i un que és alegre,
canta, ha, ha!
Balla, ha, ha!
Vinga a riure, ha, ha, ha!
La sort no té pietat:
diu que B és el condemnat!

(...)

domingo, 26 de octubre de 2008

Sociolingüística

Aquest tema va causar diversos enfrontaments d'idees.

La majoria de la classe defensava l'elecció de la llengua a estudiar. I aquí és on vull arribar. No arribo a entendre, ni mai ho entendré, per què la gent no entén que estudiar a les Illes inclou estudiar la seva llengua. Això sí, entenen molt bé que estem a Espanya i l'entenen en castellà. Em pregunto, doncs, perquè diuen que n'hi ha bilingüisme, plurilingüisme, etc, i que són plurinacionals si en realitat l'única llengua que val és el castellà? "Per favor parla català si vols, però a mi no em vinguis amb això que sóc a Espanya". A les Illes afegiria jo!

Plou desgràcia(II), avui.

"Els teus mapes mentals tenen dibuixades les línies de la llibertat
que et conduiran allà on tu vulguis".
Tribut a les persones que em coneixen.

Estic farta de mi mateixa. S'han acabat les lamentacions, l'enyorament, el pensar, el fer voltes, el contemplar parets cercant respostes a preguntes inútils, a dubtes passatgers. És hora de fer-se gran. Vull abandonar el vici de refugiar-me en una ment petita davant els problemes. Tinc ganes de donar-li importància al fet que cregui que és important l'aprenentatge, l'educació. Tinc ganes de riure sense pensar que ningú no està mirant el que sóc. Li donaré valor a les coses importants, a allò que té perspectiva i sentiment personal.

Només aquella persona que em conegui de veres podrà saber si, dins d'aquesta lluita i aquesta normalitat, estic feliç o triste. Sigui com sigui, jo estaré fent. Demà, tornaré a ser-hi aquella d'abans del nadal. Ho promet.

Avui, sí. Torna a ploure. Sort tenim que el cel no plora.

viernes, 24 de octubre de 2008

Absurd oblit

En apagar els llums de la raó
no puc evitar pensar que vaig fer-ho tot per venjança.
Una venjança contra mi mateixa,
contra mi per tu.
Com si dins meu et recreassis
i allà pogués barallar-me amb tu.
Sento que cerco aquesta repulsió
per a no necessitar oblidar-te.
I me ric.
Com si jo volgués oblidar-te...
Quina estupidesa!

Però, saps què? Oblida'm tu!

jueves, 23 de octubre de 2008

Plou desgràcia

Encara a hores d'ara, dins la matinada, em pregunto si allò que vaig observar caure ahir des del cel fins al terra era aigua. Després de contemplar com el cel s'il·luminava d'un llum que em despistava dels colors i em tornava la mirada blanca, després d'adormir-me i desvetllar-me, vaig agafar els carrers de la mà. El color de l'ambient era sa. Les fulles corrien rere meu fent un soroll agradable. Les gotes es gronxaven des dels arbres, dels fanals, dels cotxes, i els bassals em demanaven que botés dins d'ells fent esquitxos d'alegria.
Però de sobte, el temps assecà tota pista d'humitat, i l'ambient tornava a ser-hi el d'abans, sense cap informació que donar-me.
Es tornava fàcil la penetració de la notícia de dol dins meu. I després que els meus ulls també ploguessin, una trucada amb informació cancerígena arribava fins el meu cor.
Persones properes, allunyades, què més dóna? La pena, pena és. Sento que només puc complir radiant alegria, personificant la lluita. Ara només he d'aconseguir el valor suficient per obrir la porta i deixar passar sota la meva voluntat tot allò desconegut que va ploure.

martes, 21 de octubre de 2008

Ulls contemplatius des d'un café

(...) Ella restava asseguda entre veus. Amb ganyotes de la gama dels somriures parlava de la seva comoditat en una cadira què compartia amb el silenci i la vida contemplativa. En aqueixos moments només podia mirar vida i escoltar moviments. El sol li donava la total seguretat de trobar-se a un dia esplendorós. Estava sola i acompanyada, i alhora estava acompanyada i sola. El que comprenia exactament era que hi estava i que hi mirava. Potser jutjava, o potser només analitzava, o potser les accions personals passaven sota els seus ulls i els deixava escapar. Ara només recordava que estava allà per motius personals relacionats amb motius aliens a ella. Havia arribat a comprendre que pensar i imaginar pot ser més fort que una realitat visual. Per això, depenent de la música, els paisatges i els estats d'ànims es pensava uns mateixos quadres amb diferents significats. La música d'ara li retornava als anys 60, el color de l'ambient havia esdevingut groc, com si la càmera no captés tots els colors existents i impregnés la visualitat d'una capa artificial, i per suposat tot moviment passava entre famílies conformistes i felices que feien un perfecte quadre de la vie en rose. (...)

Per na Marisa...


...per a nosaltres no només professora, també una gran persona.

lunes, 20 de octubre de 2008

"Fisiqueant" en la UIB

"És difícil arribar a zero" és un taller que fan a la UIB per a alumnes de batxillerat.
Aquest consisteix en, mitjançant unes passes determinades, aproximar-se el màxim possible a 273,15ºC, que és la temperatura corresponent a 0º Kelvin, el zero absolut. Aquesta és la temperatura per sota de la qual és impossible arribar.





Aquests són els resultats finals.
La proximitat o llunyania depèn de la precisió que se'n té al fer l'experiment, el qual es basa totalment en fer-ho a ull.







Després d'això, ens han fet una exposició experimental amb nitrogen líquid. Aquest es troba a -196ºC, i això li proporciona una sèrie de peculiars característiques.
En primer lloc, el que s'ha fet és ficar flors dins nitrogen líquid, i aquestes s'han cristal·litzat a l'instant. En tocar-les, podíem trencar-les sense cap esforç. Després hem ficat una llimona, què també s'ha cristal·litzat, hem ficat una goma elàstica, i finalment una pilota de ping-pong amb un petit foradet, en treure-la i deixar-la al terra, es crea una propulsió que fa que la pilota es mogui, això passa perquè el nitrogen líquid és molt fred, i en treure'l a fora torna gas creant-ne la propulsió citada en sortir de la pilota pel foradet.

Seguidament, hem fet dues proves més:
-Nitrogen líquid a un pot petit.
-Es tanca el pot.
-I aquest explota.


-Aigua molt calenta.
-S'hi fica nitrogen líquid.
-Surten bombolles i es congelen.

miércoles, 15 de octubre de 2008

LLUÍS COMPANYS (1882-1940)

Companys i Jover fou un polític català. Primer president del Parlament de Catalunya(1932-1933), Ministre del Govern Espanyol i President de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola.

Un resum |pobre| del seu final.

EXILI I MORT

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà (França), traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat.
El 13 d'agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ser el president de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat a Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940.
És l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial.

Més en Viquipèdia.




"Sabem que la victòria definitiva és segura! no ens deixem portar pas ni per fantasies ni per lleugereses, estem disposats a guanyar per sobre de tot i guanyarem! guanyarem perquè tenim un exèrcit modèlic, amb organització, amb eficiència tècnica, amb disciplina, i perquè està alimentat per uns ideals! perquè a darrera hi té a tot un poble! perquè tenim la raó i perquè tenim la força.
Veiem lo que representa la vostra lluita pels valors universals de la pau, del treball i de la justícia, i anem a la guerra impregnats per aquests sentiments i per a guanyar aquests postulats! Visca la llibertat, catalans! visca la república!"

Lluís Companys

martes, 14 de octubre de 2008

Acontentada

Per Àngels.
Correcció de mots.
Privilegiada, eufòrica, gran, alegre.
Acontentada, gràcies.

No tinc el plaer de poder començar ni acabar la meva entrada amb l'adjectiu contents. Així acaba la magnífica novel·la
Plaça del diamant, la què tornaria a llegir una i altra vegada i què vaig llegir al curs passat, i què tornaré a llegir aquest curs. Avui he pensat molt en aquest mot en si, en aquell final que na Mercè (disculpeu les confiances) va escollir. Aquest adjectiu suporta molt més que un simple i efímer moment d'alegria, és el reflex d'un estat d'ànim, és l'arribada a un cim, és el sentiment de la satisfacció, una satisfacció que ve donada per les teves pròpies mans, una lluita diària, o per atzar, el que et dóna la vida i que tu adaptes al teu constant anar i venir, el que tu adoptes i eduques per viure el teu dia a dia. Es tracta de no cercar una altra cosa més a part del que tens, sinó de millorar-lo i conviure amb allò. Estar content no és un núvol passatger, sinó que és la claror que es veu en arribar a la fi del camí que has anat construint, així com aconseguir una primera fita, o ben bé podria ser-hi arribar a la meta última. Podem estar alegres ja que aquesta neix d'una satisfacció de l'ànima que pot tenir lloc en qualsevol moment com a conseqüència de plaer momentani; i fins i tot podem tenir la falsa impressió d'estar contents, que es sol sentir a un dia sense cap embolic aparent o també que es confon amb una alegria que ve de la mà de persones que ens estimem, de trucades inesperades i carregades de bones notícies o de trucades, simplement, que no esperàvem. Així doncs, prendre la decisió de dir o no aquest adjectiu comporta la gran anàlisi del teu estat d'ànim i de mirar el camí que has deixat enrere, així com el present que t'envolta. A mi, molt freqüentment, els meus sentits m'enganyen, em fan sentir, dins de la meva concepció de l'alegria i contentació, contenta quan en realitat només sento alegria. Puc dir que en aqueixos moments no estic contenta, però sí que hi estic acontentada.

Ho estic. És cert.

lunes, 13 de octubre de 2008

Intimitat: llums apagades

-Es el último día, tomemos una taza de té, desayunaremos.
-¿Para qué?
-¿Qué importa para qué? Estaremos juntos y ya está.
-Ya hemos acabado el trabajo, ¿para qué voy a ir? Si voy será para filtrear. Sabes que sí. Y sería bonito, muy tentador, pero sería inútil.

Dins d'una gàbia m'he tancat i m'he assegut sota un llum que dóna infinitat d'espais sense color incapaços de crear-ne ni una sola ombra que reflecteixi el meu pensament incert, els meus dubtes absurds provocats per espais buits d'àtoms i humanitat. Rellegint paraules que avui he parlat amb persones allunyades, per quilòmetres algunes, i d'altres de cor, però entre so i so la meva ment es distreu pensant en què et diria, en què faria, què decisió prendria... Sortir o entrar? Encara no tinc clar què seria entrar i què sortir. M'estic difuminant entre idees de fonaments estàtics mentre que la raó i l'absurditat em demanen dinamisme. Tinc ànsia d'un aïllament voluntari que consti de pilars de composició rica en força de voluntat, frivolitat, fredor i que el seu interior sigui un buit sense sentiments cardíacs. Han hagut moments en què sense voler s'ha ficat dins meu un penediment sense sentit, desitjós de què no hagués existit mai el instant primer en què la vaig mirar fixament als ulls, on vaig poder llegir la seva persona. Però existeix, i existeix aquesta solitud que em tanca entre quatre parets, existeixen les transicions, les corbes d'oportunitats de les que tantes vegades m'he sortit. I ara avanço en un camí paral·lel de records al que no puc renunciar i que em fa caure dins d'un rellotge d'arena que mesura els ànims. El meu ànim s'acaba, i jo mentrestant cerco el mètode de girar una altra vegada el fràgil rellotge de cristall. Continuaré amagada i mirant fixament el pas del temps amb les mans atades per mi mateixa.

domingo, 12 de octubre de 2008

Domèstic o salvatge?

Denuncio a totes aquelles persones amb cans, però que no fan el paper d'amo.

Tenir un ca a ca teva no és simplement dir-ho o deixar-lo estar per allà, s'hi ha de fer un tracte amb l'animal i ensenyar-li que és domèstic, de casa, cívic, que no pot fer el que vol quan vol, que n'hi ha normes morals i lleis cíviques que no els permeten fer el que podrien fer als espais lliures i salvatges. Al igual que els cans mereixen respecte, també les persones mereixen un cert respecte per part d'ells, i fer-se'l saber és paper de l'amo. És exactament lo mateix que l'educació dels nins, si són petits i no se'ls hi educa, finalment tindran una conducta contrària a les lleis cíviques i morals. Gran part d'aquest camí és responsabilitat d'aquells que assumeixen l'autoritat sobre aquests nounats dins de la civilització.
Si no es compleix la norma de ser-hi un animal domèstic quan hi són dins la civilització, haurien de ser destinats al lloc pertanyent, en aquest cas com a salvatges, a un espai lliure on tot estigués permès.
No me val que un animal domèstic s'escapi de la seva casa i ataqui el ca de la meva àvia, ni aquest ni ningú, al meu parer això seria intent d'assassinat, ja que no ha mort, demanaria que es prenguessin mesures immediatament. Ara per ara, els cans continuen allà on estaven, amb unes persones que no fan d'amos, així doncs, ahir varen atacar el ca, demà podria ser jo, o tu!

sábado, 11 de octubre de 2008

Sexualitat

...para Rafi.
De un pico, un amor,
de ese amor, dos niños.
Tú y yo.

La sexualitat hauria de tractar-se amb total normalitat. De fet, jo parlo d'ella com si tothom la pensés així. Mai no podré entendre per què el sexe és un tema tabú, o al manco per què sempre ho ha sigut. Conviu amb nosaltres, lògicament, des dels inicis de la nostra existència, i gràcies a ell existim. Puc entendre perfectament que es pot tractar des de distints punt de vista, depenent del grau d'intimitat, depenent de les circumstàncies, depenent de l'actitud dels practicants i la seva pudor o vergonya. Però no entenc per què es pot parlar d'altres intimitats en referència a la personalitat, a fets concrets, a successos amorosos o amistosos, i que si es tracta el sexe ja entri a un terreny intocable i que perd tot el dret d'opinar-se'l.
Però el sexe pot adoptar diverses personalitats. En moltes ocasions, la majoria, el sexe sempre és un acte beneficiós, agradable. Pot resultar d'una parella o perfectament de dos(o més) que no ho són. N'hi ha d'altres vegades que l'utilitzarem per fugir de la dimensió en què ens trobem i enfonsar-nos dins d'una altra que ens faci oblidar que és impossible abandonar la nostra. D'altres, el foc més encès pot ser el més amarg just després d'apagar-se, el fem servir per oblidar actes o pensaments. El que és indubtable és que forma part de nosaltres, dins de l'atracció física que tenim tots per tots, d'una manera o d'una altra. Una de les primeres passes que demanem en tenir parella és el sexe, i és que el nostre cos el demana sense ser-hi conscients. És natural. Quasi em fa mal dir-ho (serà pel meu romanticisme que perdrà valor), però el sexe pot ser motiu de separació o d'unió d'una parella. És clar, si la parella funciona bé fora i dins del llit, perfecte. Si només va bé dins del llit però fora no, malament. Ara sí, si fora va bé, i dins no, pot haver-hi problemes. Que una parella no funcioni bé al llit es pot considerar un problema greu, i no ho diu pas una persona centrada en lo físic, si no tot el contrari. Com ja he dit abans, el sexe és natural a la nostra persona, per tant que no hi vagi bé a la nostra vida diària pot causar frustració en un mateix i fins i tot desconfiança i malentesos amb la parella. Pot passar també al contrari: els problemes fora del llit poden esdevenir problemes dins del llit. Un exemple molt clar el tinc dins de la meva vida. Quan la meva relació anava deixant de funcionar, vàrem anar deixant de funcionar al llit. I me'n vaig adonar gràcies a això.

Un altre tipus de sexualitat és la que tenim amb nosaltres mateixos. Una bona manera de conèixer-se, de saber el que et pot agradar i el que no, el pas previ a donar-se a conèixer, és sabent el que som, el que tenim. Un gran mètode és la masturbació. En sé d'això, que sempre ha estat ben vist que ho practiquessin els homes, però, no obstant això, que ho fes una dóna creava sensacions. Avui dia, encara és normal aquesta perspectiva, i ja no sé si tractar-la de masclisme o tòpic, encara que no són incompatibles, ben bé podria tractar-se d'ambdós casos. És molt freqüent avergonyir-se de la pràctica de la masturbació, tot i que ens podem centrar en el cas femení. Lo normal, en els homes és fer-ho, i en les dones no fer-lo. Així doncs, hauria de deixar-se enrere la idea de pensar la masturbació com a un acte negatiu, i pensar-la com a acte de coneixement propi, i més endavant també com a acte de plaer reflexiu.

Així doncs, el sexe hauria de guanyar-se el dret a la llibertat. El sexe no és un acte dolent, ni tampoc no és un reflex de materialisme ni obsessió pel físic. És natural als humans i hauríem de parlar-lo sense anormalitat, i a més, a part de pensar-lo amb més freqüència, practicar-lo.

Banys, pico /especial/, la teva mà al meu cul... Com a parella de fet que som, mai podré oblidar els nostres moments sexuals. ;-)
Rafi, no em fa pena que te'n vagis perquè sé ben bé que és una oportunitat de gaudi, una oportunitat per a poder fer-te més gran com a persona. El que em fa pena és que no puguis compartir-ho amb mi. Altres gaudiran d'allò que nosaltres et desitgem. Només espero poder formar part del teu gran viatge en consciència, ja que no és un viatge d'avió, casa i maletes, sinó de l'extensió d'un Rafi ja molt gran.


No vull deixar de veure't.














Que bonico. M'encanta la corbata :D

miércoles, 8 de octubre de 2008

Passos feixucs

Estar dintre o fora sempre ha estat fàcil. Romandre a un lloc sense cap intenció de moure's tampoc no resulta gens difícil. La dificultat es troba en el moviment, en els verbs d'acció sortir i entrar. Els canvis sempre aporten noves visions que et poden provocar fascinació, por, alegria o potser indiferència. A mi sempre m'han semblat dues passes, passes gegantines, suposen canvis d'estat, signifiquen avanç o retrocés. Enfrontar-me cada dia amb les portes fins el punt de parlar amb elles, o potser només penso en alt, però a la fi arriba a ser lo mateix, m'evidencia que lo més difícil que n'hi ha és creuar-les, penso que em trobaré un altre món que desconec, que la gent m'apuntarà amb el dit; apropar-me a la decisió de sortir o entrar m'angoixa, per això resto callada dins d'un pou en què no existeixen portes, un lloc on ningú pot entrar, un lloc que deixo enrere quan aconsegueixo fer-me el paper de viure fora en lloc de dintre. He de negociar amb la raó que em deixi sortir per a construir una realitat real, que em deixi sortir per a verificar que existeixen altres sabors a part de l'amarg i altres colors a part de la soledat, que si ho he entès bé, és un color dominant amb una pròpia visió que distorsiona la teva tot i que la teva sigui del mateix sabor, l'amarg.

domingo, 5 de octubre de 2008

Tribut a la vida

Hem agafat el costum de viure sense pensar en la vida. No crec, ni tan sols d'una manera figurada m'atreviria a dir-ho, que viure sigui només respirar.

Aquesta reflexió, potser conclusió encara que ho dubto, ha arribat a les meves mans gràcies a les casualitats que et porten de nou a un terreny oblidat per voluntat pròpia i que et fan arrossegar-te per terres mentals que deixares darrere de muntanyes quan et donares a l'exili, i vares començar a trepitjar geografies senceres de supervivència i independència racional. Sí, records que millor són oblidar-los. Parlo de moments d'importància vital. Conec ja molts de sistemes per a aturar el temps en un segon determinat, conec les eines que es necessiten per a transportar-se en el temps i esborrar de la ment el temps intermedi, conec diferents sistemes de cridar l'atenció, conec diverses metodologies per burlar-se de la mort. Jugar amb el temps, aturar-lo quan un vol, jutjar la vida sense haver-la viscut són continues batalles de les depressions amb accions negatives, opressores, amb persones que creuen que la vida no val res. Tenen l'immens valor de deixar-la escapar, el valor de no haver-la pogut gaudir, tenen el valor de donar-li esquena, tenen el valor, estimats lectors, d'aturar-la. Quan cada un d'ells cau en l'engany del prejudici, de jutjar sense conèixer per a entendre'ns, no s'adonen de la ignorància que recau en el seu poder de decidir. No sé pas que l'haurà pogut passar a aqueix noi que he vist penjat des coll sobre un llençol tan llarg com la diferència que n'hi havia des del tercer fins al primer pis. Incrèdula. No fa ni un any que ja havia aprés a ignorar la ignorància, fa mesos i anys que domino, en la sapiència, en la vista i en el sentiment, l'art de matar la vida. I un altre cop, la vida em torna a mostrar i a demostrar, que viure no és només respirar. Podem estar, no estar o desaparèixer, però el que no podem fer és decidir deixar d'existir. I tan convençuda estic, que ho afirmo perquè reitero en la idea i en la proposta de demanar, per favor, que facin amistats amb la vida; ella viu, i nosaltres ens dediquem a disfressar-la de mala persona.

jueves, 2 de octubre de 2008

La nina d'ulls trists

Opressió dins meu. Fluids. Calor i termòmetres impregnats d'alts graus.

De vegades se'm fa fàcil interpretar la malaltia física com a representació de l'esperit. Sovint m'ocorre que en dies de baix rendiment mental, així com angoixes, pensaments fora de lloc, aïllaments involuntaris, tendència a fugir del que vull, interpretar paraules mitjançant diccionaris d'ànims, treure somriures sota un nerviosisme puntual, deixar de banda com estic per fer el paper de som així, la malaltia física m'envaeix. No arribo a entendre si potser és un bon joc de distracció, perquè en tan agradables ocasions, el que faig és no fer. Però, per altra banda, podria ser un joc de teatre, en què cada pensament continu i intermitent, depenent del seu grau d'influència, em doni un cop a esquena per a sentir els mots d'acció.

En mirar-me al mirall he vist una altra persona, una que ara s'amaga i que un dia va ser lliure. I és que en la desesperació de la malaltia, per què no jugar a ser una altra? Físic o psicològic? Què importa? Tot va lligat. Sota el somriure permanent que dono a conèixer, i que vos he donat avui, s'amaga una nina, la nina d'ulls trists.

Realitat o ficció?

De vegades em donen aquests punts espontanis que em fan agafar el teclat i escriure no sé què exactament. La meva balança declina més cap al fer, desfer, cap a l'expressió de la meva persona mitjançant actes passionals i entregats a l'aire, m'agrada pensar que jo seria, en una pel·lícula, el personatge que actua bojament amb fonaments purament raonables, però que no obstant això a tothom li agrada escoltar-la, i que en una vida paral·lela amb una persona envejable pel seu componiment, raó aparent i real, i pel seu seny, aquesta persona acabi aprenent que la vida ha de ser fogosa, passional, desvergonyida, emocional, que s'ha de riure per petits i beneïts còmics actes que es van creant en el camí diari i monòton. M'agrada pensar-me com a un personatge que destaca per la seva naturalitat i pel seu afany de viure emocionada.

Sóc d'aquelles que acudeixen al cinema per aïllar-se de la malaltia. I en quant a la música, que no aturi de sonar aquesta veu que ho fa des de primeres hores del matí fins ara. Encara que comparteixo aquesta cançó, la que ha sonat constantment a les meves oïdes ha sigut Salle des Pas Perdus.

La mer opale, Coralie Clément

lunes, 29 de septiembre de 2008

Un passat escrit

Mentre l'insomni es baralla amb els meus llençols, li vaig llegint paraules que un dia es pensaren, es varen escriure i que ara resten fixades dins d'una data. Potser ha sigut una bona visita. M'ha aconsellat que sense cap peresa alguna, en lloc de recordar, torni a viure moments que es desplegaran davant els meus ulls com a imatges dissoltes en el temps i en un espai tan real i fictici com que estàvem tan a prop com per a tocar-nos les paraules i tan allunyades com que les nostres veus i ulls no es llegien.

Vicky Cristina Barcelona



Woody Allen, amb persones de caràcters extrems, analitza, al film, el que arriba a ser un comportament comú i diàri de les persones. Això és el que m'he trobat a aquesta pel·lícula, que a més, evidencia l'encant que li provoca la ciutat de Barcelona i la cultura catalana.

Important notificació: a MALLORCA NO S'HAN EDITAT CÒPIES EN CATALÀ( NI EN V.O.S)!!

Director: Woody Allen
Guió: Woody Allen
Repartiment:
Scarlett Johansson com a Cristina, doblada per Marta Barbarà
Penélope Cruz com a Maria Elena, doblada per Isabell Valls
Javier Bardem com a Juan Antonio, doblat per Juan Antonio Bernal
Rebecca Hall com a Vicky, doblada per Alba Sola

sábado, 27 de septiembre de 2008

Reflexions (I)

Crec que estava aconseguint sense adonar-me el que m'havia proposat. Un dia em proposaren un exercici d'allunyament, i per suposat, no ho vaig poder fer. Però ja en duia unes setmanes en què ser freda no havia estat gens difícil, i suposo és perquè em trobava fora de la calidesa del meu cos. Llavors vaig entendre, he entès, que ho estava aconseguint, que n'era conscient del propòsit, que no era un invent del meu caràcter. Quan arriben segons quins moments en la vida, alhora que m'adono de la gran i constant resistència humana, arribo a entendre que no em conec.

domingo, 21 de septiembre de 2008

Tot començant

Ya iba teniendo ganas, mira, de conocerte,
yo ya no tengo fuerzas, para rescatar mi suerte,
tengo algún sueño roto y tengo un plan para tenerte,
lo quieres ver? Más allá...Yo...Tú.

Ya tengo yo el conocimiento exacto
ya no te pido nada de lo que tú
no me puedas hacer cargo
ahora sólo hace falta que tú me digas
que quieres ser parte de mí, parte de mí...

Ya no pretendo hacerte el cuento más largo
ahora ya no tengo más excusas,
prefiero mojarme y arreglarme
sigo teniendo la intención de quererte
hasta que se apague mi sol
eso es lo único que no ha cambiado.
Puedes gritar, he buscado detrás de tus sentimientos
y no te encuentro,
amor puedes callar.

Porque tú tienes el poder,
Tú tienes en tus manos la fuerza del ser
Tú puedes hacer todo lo que quieras
Tú puedes llegar a donde sueñas
Yo sé que tú puedes, puedes...

No lo dejes para después,
tampoco lo vayas a hacer antes de tiempo,
todas las cosas tienen su momento, búscalo!
ese momento exacto, ese punto,
donde convergen los sueños,
donde converge lo nuestro,
donde convergemos.

Aquí, ara i en un futur immediat, nosaltres, vosaltres i jo, convergim per a sentir-nos més propers amb llaços de paraules que expliquen abstraccions palpables.

La meva més sincera benvinguda.