Páginas

viernes, 31 de octubre de 2008

Molts d'anys, Àngels!

No sé si imagino
o imagino i sé
com navega el temps subtil
en les escumeres del meu somni
on onades lleugeres m'inciten a fondejar
dins d'una mar que crema
amb foc secret l'instant.


Tradicionalment felicito des del meu bloc a les persones que m'estimo, i les deixo dins d'aquest bagul meu, tan gran i tan petit com la meva intimitat. I com no, tu també hi formes part.

Moltes besades.

martes, 28 de octubre de 2008

Sobre el destí i la sort: el cicle

MIKADO

(...)

Mik:

Mira el destí, quin gran senyor:
ell fa que A rigui, però B no.
B es mereix més felicitat,
però injustament A el té al costat.

Ko, Pooh:
B és més bon home.

Pitti:
Queda clar

Kat:
que el B es mereix més sort que l'A.

Conjunt:
A té fortuna,
gran fortuna!
Canta, ha, ha!
Balla, ha, ha!
Vinga a riure, ha, ha, ha!
L'alegria del carrer
és per A però no per B!

Ko, Pooh, Pitti:
Però si jo pogués triar,
B fóra tan feliç com A
i A tindria un mal paper
-comptant, és clar, que jo fos B.

Mik i Kat:
A moriria!

Jo, Pooh, Pitti:
Tot pot ser,
comptant és clar, que jo sóc B.
B fora alegre,
i un que és alegre,
canta, ha, ha!
Balla, ha, ha!
Vinga a riure, ha, ha, ha!
La sort no té pietat:
diu que B és el condemnat!

(...)

domingo, 26 de octubre de 2008

Sociolingüística

Aquest tema va causar diversos enfrontaments d'idees.

La majoria de la classe defensava l'elecció de la llengua a estudiar. I aquí és on vull arribar. No arribo a entendre, ni mai ho entendré, per què la gent no entén que estudiar a les Illes inclou estudiar la seva llengua. Això sí, entenen molt bé que estem a Espanya i l'entenen en castellà. Em pregunto, doncs, perquè diuen que n'hi ha bilingüisme, plurilingüisme, etc, i que són plurinacionals si en realitat l'única llengua que val és el castellà? "Per favor parla català si vols, però a mi no em vinguis amb això que sóc a Espanya". A les Illes afegiria jo!

Plou desgràcia(II), avui.

"Els teus mapes mentals tenen dibuixades les línies de la llibertat
que et conduiran allà on tu vulguis".
Tribut a les persones que em coneixen.

Estic farta de mi mateixa. S'han acabat les lamentacions, l'enyorament, el pensar, el fer voltes, el contemplar parets cercant respostes a preguntes inútils, a dubtes passatgers. És hora de fer-se gran. Vull abandonar el vici de refugiar-me en una ment petita davant els problemes. Tinc ganes de donar-li importància al fet que cregui que és important l'aprenentatge, l'educació. Tinc ganes de riure sense pensar que ningú no està mirant el que sóc. Li donaré valor a les coses importants, a allò que té perspectiva i sentiment personal.

Només aquella persona que em conegui de veres podrà saber si, dins d'aquesta lluita i aquesta normalitat, estic feliç o triste. Sigui com sigui, jo estaré fent. Demà, tornaré a ser-hi aquella d'abans del nadal. Ho promet.

Avui, sí. Torna a ploure. Sort tenim que el cel no plora.

viernes, 24 de octubre de 2008

Absurd oblit

En apagar els llums de la raó no puc evitar pensar que vaig fer-ho tot per venjança. Una venjança contra mi mateixa, contra mi per tu. Com si dins meu et recreassis i allà pogués barallar-me amb tu. Sento que cerco aquesta repulsió per a no necessitar oblidar-te. I me ric, com si jo volgués oblidar-te... Quina estupidesa!

Però, saps què? Oblida'm tu.

jueves, 23 de octubre de 2008

Plou desgràcia

Encara a hores d'ara, dins la matinada, em pregunto si allò que vaig observar caure ahir des del cel fins al terra era aigua. Després de contemplar com el cel s'il·luminava d'un llum que em despistava dels colors i em tornava la mirada blanca, després d'adormir-me i desvetllar-me, vaig agafar els carrers de la mà. El color de l'ambient era sa. Les fulles corrien rere meu fent un soroll agradable. Les gotes es gronxaven des dels arbres, dels fanals, dels cotxes, i els bassals em demanaven que botés dins d'ells fent esquitxos d'alegria.
Però de sobte, el temps assecà tota pista d'humitat, i l'ambient tornava a ser-hi el d'abans, sense cap informació que donar-me.
Es tornava fàcil la penetració de la notícia de dol dins meu. I després que els meus ulls també ploguessin, una trucada amb informació cancerígena arribava fins el meu cor.
Persones properes, allunyades, què més dóna? La pena, pena és. Sento que només puc complir radiant alegria, personificant la lluita. Ara només he d'aconseguir el valor suficient per obrir la porta i deixar passar sota la meva voluntat tot allò desconegut que va ploure.

martes, 21 de octubre de 2008

Ulls contemplatius des d'un café

(...) Ella restava asseguda entre veus. Amb ganyotes de la gama dels somriures parlava de la seva comoditat en una cadira què compartia amb el silenci i la vida contemplativa. En aqueixos moments només podia mirar vida i escoltar moviments. El sol li donava la total seguretat de trobar-se a un dia esplendorós. Estava sola i acompanyada, i alhora estava acompanyada i sola. El que comprenia exactament era que hi estava i que hi mirava. Potser jutjava, o potser només analitzava, o potser les accions personals passaven sota els seus ulls i els deixava escapar. Ara només recordava que estava allà per motius personals relacionats amb motius aliens a ella. Havia arribat a comprendre que pensar i imaginar pot ser més fort que una realitat visual. Per això, depenent de la música, els paisatges i els estats d'ànims es pensava uns mateixos quadres amb diferents significats. La música d'ara li retornava als anys 60, el color de l'ambient havia esdevingut groc, com si la càmera no captés tots els colors existents i impregnés la visualitat d'una capa artificial, i per suposat tot moviment passava entre famílies conformistes i felices que feien un perfecte quadre de la vie en rose. (...)

Per na Marisa...


...per a nosaltres no només professora, també una gran persona.

lunes, 20 de octubre de 2008

"Fisiqueant" en la UIB

"És difícil arribar a zero" és un taller que fan a la UIB per a alumnes de batxillerat.
Aquest consisteix en, mitjançant unes passes determinades, aproximar-se el màxim possible a 273,15ºC, que és la temperatura corresponent a 0º Kelvin, el zero absolut. Aquesta és la temperatura per sota de la qual és impossible arribar.





Aquests són els resultats finals.
La proximitat o llunyania depèn de la precisió que se'n té al fer l'experiment, el qual es basa totalment en fer-ho a ull.







Després d'això, ens han fet una exposició experimental amb nitrogen líquid. Aquest es troba a -196ºC, i això li proporciona una sèrie de peculiars característiques.
En primer lloc, el que s'ha fet és ficar flors dins nitrogen líquid, i aquestes s'han cristal·litzat a l'instant. En tocar-les, podíem trencar-les sense cap esforç. Després hem ficat una llimona, què també s'ha cristal·litzat, hem ficat una goma elàstica, i finalment una pilota de ping-pong amb un petit foradet, en treure-la i deixar-la al terra, es crea una propulsió que fa que la pilota es mogui, això passa perquè el nitrogen líquid és molt fred, i en treure'l a fora torna gas creant-ne la propulsió citada en sortir de la pilota pel foradet.

Seguidament, hem fet dues proves més:
-Nitrogen líquid a un pot petit.
-Es tanca el pot.
-I aquest explota.


-Aigua molt calenta.
-S'hi fica nitrogen líquid.
-Surten bombolles i es congelen.

miércoles, 15 de octubre de 2008

LLUÍS COMPANYS (1882-1940)

Companys i Jover fou un polític català. Primer president del Parlament de Catalunya(1932-1933), Ministre del Govern Espanyol i President de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República Espanyola.

Un resum |pobre| del seu final.

EXILI I MORT

El 23 de gener del 1939, quan les forces franquistes estan a punt d'entrar a Barcelona, travessa la frontera francesa junt amb el lehendakari José Antonio Aguirre i es va exiliar a Perpinyà (França), traslladant-se després a París per treballar en la representació en l'exili de la Generalitat.
El 13 d'agost de 1940 és detingut per la Gestapo per ordre de les autoritats espanyoles amb col·laboració de membres de l'ambaixada espanyola a França. És portat primer a Madrid a on se li obren diligències per "ser el president de la Generalitat, Ministre de la República i responsable dels fets realitzats a Catalunya". Després de diversos interrogatoris, és traslladat a Montjuïc a Barcelona per fer-li un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals i, com s'ha demostrat posteriorment, de forma il·legal. Va ser afusellat el 15 d'octubre de 1940.
És l'únic president d'una nació democràtica assassinat pel feixisme, fins i tot durant la Segona Guerra Mundial.

Més en Viquipèdia.




"Sabem que la victòria definitiva és segura! no ens deixem portar pas ni per fantasies ni per lleugereses, estem disposats a guanyar per sobre de tot i guanyarem! guanyarem perquè tenim un exèrcit modèlic, amb organització, amb eficiència tècnica, amb disciplina, i perquè està alimentat per uns ideals! perquè a darrera hi té a tot un poble! perquè tenim la raó i perquè tenim la força.
Veiem lo que representa la vostra lluita pels valors universals de la pau, del treball i de la justícia, i anem a la guerra impregnats per aquests sentiments i per a guanyar aquests postulats! Visca la llibertat, catalans! visca la república!"

Lluís Companys

martes, 14 de octubre de 2008

Acontentada

Per Àngels.
Correcció de mots.
Privilegiada, eufòrica, gran, alegre.
Acontentada, gràcies.

No tinc el plaer de poder començar ni acabar la meva entrada amb l'adjectiu contents. Així acaba la magnífica novel·la
Plaça del diamant, la què tornaria a llegir una i altra vegada i què vaig llegir al curs passat, i què tornaré a llegir aquest curs. Avui he pensat molt en aquest mot en si, en aquell final que na Mercè (disculpeu les confiances) va escollir. Aquest adjectiu suporta molt més que un simple i efímer moment d'alegria, és el reflex d'un estat d'ànim, és l'arribada a un cim, és el sentiment de la satisfacció, una satisfacció que ve donada per les teves pròpies mans, una lluita diària, o per atzar, el que et dóna la vida i que tu adaptes al teu constant anar i venir, el que tu adoptes i eduques per viure el teu dia a dia. Es tracta de no cercar una altra cosa més a part del que tens, sinó de millorar-lo i conviure amb allò. Estar content no és un núvol passatger, sinó que és la claror que es veu en arribar a la fi del camí que has anat construint, així com aconseguir una primera fita, o ben bé podria ser-hi arribar a la meta última. Podem estar alegres ja que aquesta neix d'una satisfacció de l'ànima que pot tenir lloc en qualsevol moment com a conseqüència de plaer momentani; i fins i tot podem tenir la falsa impressió d'estar contents, que es sol sentir a un dia sense cap embolic aparent o també que es confon amb una alegria que ve de la mà de persones que ens estimem, de trucades inesperades i carregades de bones notícies o de trucades, simplement, que no esperàvem. Així doncs, prendre la decisió de dir o no aquest adjectiu comporta la gran anàlisi del teu estat d'ànim i de mirar el camí que has deixat enrere, així com el present que t'envolta. A mi, molt freqüentment, els meus sentits m'enganyen, em fan sentir, dins de la meva concepció de l'alegria i contentació, contenta quan en realitat només sento alegria. Puc dir que en aqueixos moments no estic contenta, però sí que hi estic acontentada.

Ho estic. És cert.

lunes, 13 de octubre de 2008

Intimitat: llums apagades

-Es el último día, tomemos una taza de té, desayunaremos.
-¿Para qué?
-¿Qué importa para qué? Estaremos juntos y ya está.
-Ya hemos acabado el trabajo, ¿para qué voy a ir? Si voy será para filtrear. Sabes que sí. Y sería bonito, muy tentador, pero sería inútil.

Dins d'una gàbia m'he tancat i m'he assegut sota un llum que dóna infinitat d'espais sense color incapaços de crear-ne ni una sola ombra que reflecteixi el meu pensament incert, els meus dubtes absurds provocats per espais buits d'àtoms i humanitat. Rellegint paraules que avui he parlat amb persones allunyades, per quilòmetres algunes, i d'altres de cor, però entre so i so la meva ment es distreu pensant en què et diria, en què faria, què decisió prendria... Sortir o entrar? Encara no tinc clar què seria entrar i què sortir. M'estic difuminant entre idees de fonaments estàtics mentre que la raó i l'absurditat em demanen dinamisme. Tinc ànsia d'un aïllament voluntari que consti de pilars de composició rica en força de voluntat, frivolitat, fredor i que el seu interior sigui un buit sense sentiments cardíacs. Han hagut moments en què sense voler s'ha ficat dins meu un penediment sense sentit, desitjós de què no hagués existit mai el instant primer en què la vaig mirar fixament als ulls, on vaig poder llegir la seva persona. Però existeix, i existeix aquesta solitud que em tanca entre quatre parets, existeixen les transicions, les corbes d'oportunitats de les que tantes vegades m'he sortit. I ara avanço en un camí paral·lel de records al que no puc renunciar i que em fa caure dins d'un rellotge d'arena que mesura els ànims. El meu ànim s'acaba, i jo mentrestant cerco el mètode de girar una altra vegada el fràgil rellotge de cristall. Continuaré amagada i mirant fixament el pas del temps amb les mans atades per mi mateixa.

domingo, 12 de octubre de 2008

Domèstic o salvatge?

Denuncio a totes aquelles persones amb cans, però que no fan el paper d'amo.

Tenir un ca a ca teva no és simplement dir-ho o deixar-lo estar per allà, s'hi ha de fer un tracte amb l'animal i ensenyar-li que és domèstic, de casa, cívic, que no pot fer el que vol quan vol, que n'hi ha normes morals i lleis cíviques que no els permeten fer el que podrien fer als espais lliures i salvatges. Al igual que els cans mereixen respecte, també les persones mereixen un cert respecte per part d'ells, i fer-se'l saber és paper de l'amo. És exactament lo mateix que l'educació dels nins, si són petits i no se'ls hi educa, finalment tindran una conducta contrària a les lleis cíviques i morals. Gran part d'aquest camí és responsabilitat d'aquells que assumeixen l'autoritat sobre aquests nounats dins de la civilització.
Si no es compleix la norma de ser-hi un animal domèstic quan hi són dins la civilització, haurien de ser destinats al lloc pertanyent, en aquest cas com a salvatges, a un espai lliure on tot estigués permès.
No me val que un animal domèstic s'escapi de la seva casa i ataqui el ca de la meva àvia, ni aquest ni ningú, al meu parer això seria intent d'assassinat, ja que no ha mort, demanaria que es prenguessin mesures immediatament. Ara per ara, els cans continuen allà on estaven, amb unes persones que no fan d'amos, així doncs, ahir varen atacar el ca, demà podria ser jo, o tu!

sábado, 11 de octubre de 2008

Sexualitat

...para Rafi.
De un pico, un amor,
de ese amor, dos niños.
Tú y yo.

La sexualitat hauria de tractar-se amb total normalitat. De fet, jo parlo d'ella com si tothom la pensés així. Mai no podré entendre per què el sexe és un tema tabú, o al manco per què sempre ho ha sigut. Conviu amb nosaltres, lògicament, des dels inicis de la nostra existència, i gràcies a ell existim. Puc entendre perfectament que es pot tractar des de distints punt de vista, depenent del grau d'intimitat, depenent de les circumstàncies, depenent de l'actitud dels practicants i la seva pudor o vergonya. Però no entenc per què es pot parlar d'altres intimitats en referència a la personalitat, a fets concrets, a successos amorosos o amistosos, i que si es tracta el sexe ja entri a un terreny intocable i que perd tot el dret d'opinar-se'l.
Però el sexe pot adoptar diverses personalitats. En moltes ocasions, la majoria, el sexe sempre és un acte beneficiós, agradable. Pot resultar d'una parella o perfectament de dos(o més) que no ho són. N'hi ha d'altres vegades que l'utilitzarem per fugir de la dimensió en què ens trobem i enfonsar-nos dins d'una altra que ens faci oblidar que és impossible abandonar la nostra. D'altres, el foc més encès pot ser el més amarg just després d'apagar-se, el fem servir per oblidar actes o pensaments. El que és indubtable és que forma part de nosaltres, dins de l'atracció física que tenim tots per tots, d'una manera o d'una altra. Una de les primeres passes que demanem en tenir parella és el sexe, i és que el nostre cos el demana sense ser-hi conscients. És natural. Quasi em fa mal dir-ho (serà pel meu romanticisme que perdrà valor), però el sexe pot ser motiu de separació o d'unió d'una parella. És clar, si la parella funciona bé fora i dins del llit, perfecte. Si només va bé dins del llit però fora no, malament. Ara sí, si fora va bé, i dins no, pot haver-hi problemes. Que una parella no funcioni bé al llit es pot considerar un problema greu, i no ho diu pas una persona centrada en lo físic, si no tot el contrari. Com ja he dit abans, el sexe és natural a la nostra persona, per tant que no hi vagi bé a la nostra vida diària pot causar frustració en un mateix i fins i tot desconfiança i malentesos amb la parella. Pot passar també al contrari: els problemes fora del llit poden esdevenir problemes dins del llit. Un exemple molt clar el tinc dins de la meva vida. Quan la meva relació anava deixant de funcionar, vàrem anar deixant de funcionar al llit. I me'n vaig adonar gràcies a això.

Un altre tipus de sexualitat és la que tenim amb nosaltres mateixos. Una bona manera de conèixer-se, de saber el que et pot agradar i el que no, el pas previ a donar-se a conèixer, és sabent el que som, el que tenim. Un gran mètode és la masturbació. En sé d'això, que sempre ha estat ben vist que ho practiquessin els homes, però, no obstant això, que ho fes una dóna creava sensacions. Avui dia, encara és normal aquesta perspectiva, i ja no sé si tractar-la de masclisme o tòpic, encara que no són incompatibles, ben bé podria tractar-se d'ambdós casos. És molt freqüent avergonyir-se de la pràctica de la masturbació, tot i que ens podem centrar en el cas femení. Lo normal, en els homes és fer-ho, i en les dones no fer-lo. Així doncs, hauria de deixar-se enrere la idea de pensar la masturbació com a un acte negatiu, i pensar-la com a acte de coneixement propi, i més endavant també com a acte de plaer reflexiu.

Així doncs, el sexe hauria de guanyar-se el dret a la llibertat. El sexe no és un acte dolent, ni tampoc no és un reflex de materialisme ni obsessió pel físic. És natural als humans i hauríem de parlar-lo sense anormalitat, i a més, a part de pensar-lo amb més freqüència, practicar-lo.

Banys, pico /especial/, la teva mà al meu cul... Com a parella de fet que som, mai podré oblidar els nostres moments sexuals. ;-)
Rafi, no em fa pena que te'n vagis perquè sé ben bé que és una oportunitat de gaudi, una oportunitat per a poder fer-te més gran com a persona. El que em fa pena és que no puguis compartir-ho amb mi. Altres gaudiran d'allò que nosaltres et desitgem. Només espero poder formar part del teu gran viatge en consciència, ja que no és un viatge d'avió, casa i maletes, sinó de l'extensió d'un Rafi ja molt gran.


No vull deixar de veure't.














Que bonico. M'encanta la corbata :D

miércoles, 8 de octubre de 2008

Passos feixucs

Estar dintre o fora sempre ha estat fàcil. Romandre a un lloc sense cap intenció de moure's tampoc no resulta gens difícil. La dificultat es troba en el moviment, en els verbs d'acció sortir i entrar. Els canvis sempre aporten noves visions que et poden provocar fascinació, por, alegria o potser indiferència. A mi sempre m'han semblat dues passes, passes gegantines, suposen canvis d'estat, signifiquen avanç o retrocés. Enfrontar-me cada dia amb les portes fins el punt de parlar amb elles, o potser només penso en alt, però a la fi arriba a ser lo mateix, m'evidencia que lo més difícil que n'hi ha és creuar-les, penso que em trobaré un altre món que desconec, que la gent m'apuntarà amb el dit; apropar-me a la decisió de sortir o entrar m'angoixa, per això resto callada dins d'un pou en què no existeixen portes, un lloc on ningú pot entrar, un lloc que deixo enrere quan aconsegueixo fer-me el paper de viure fora en lloc de dintre. He de negociar amb la raó que em deixi sortir per a construir una realitat real, que em deixi sortir per a verificar que existeixen altres sabors a part de l'amarg i altres colors a part de la soledat, que si ho he entès bé, és un color dominant amb una pròpia visió que distorsiona la teva tot i que la teva sigui del mateix sabor, l'amarg.

domingo, 5 de octubre de 2008

Tribut a la vida

Hem agafat el costum de viure sense pensar en la vida. No crec, ni tan sols d'una manera figurada m'atreviria a dir-ho, que viure sigui només respirar.

Aquesta reflexió, potser conclusió encara que ho dubto, ha arribat a les meves mans gràcies a les casualitats que et porten de nou a un terreny oblidat per voluntat pròpia i que et fan arrossegar-te per terres mentals que deixares darrere de muntanyes quan et donares a l'exili, i vares començar a trepitjar geografies senceres de supervivència i independència racional. Sí, records que millor són oblidar-los. Parlo de moments d'importància vital. Conec ja molts de sistemes per a aturar el temps en un segon determinat, conec les eines que es necessiten per a transportar-se en el temps i esborrar de la ment el temps intermedi, conec diferents sistemes de cridar l'atenció, conec diverses metodologies per burlar-se de la mort. Jugar amb el temps, aturar-lo quan un vol, jutjar la vida sense haver-la viscut són continues batalles de les depressions amb accions negatives, opressores, amb persones que creuen que la vida no val res. Tenen l'immens valor de deixar-la escapar, el valor de no haver-la pogut gaudir, tenen el valor de donar-li esquena, tenen el valor, estimats lectors, d'aturar-la. Quan cada un d'ells cau en l'engany del prejudici, de jutjar sense conèixer per a entendre'ns, no s'adonen de la ignorància que recau en el seu poder de decidir. No sé pas que l'haurà pogut passar a aqueix noi que he vist penjat des coll sobre un llençol tan llarg com la diferència que n'hi havia des del tercer fins al primer pis. Incrèdula. No fa ni un any que ja havia aprés a ignorar la ignorància, fa mesos i anys que domino, en la sapiència, en la vista i en el sentiment, l'art de matar la vida. I un altre cop, la vida em torna a mostrar i a demostrar, que viure no és només respirar. Podem estar, no estar o desaparèixer, però el que no podem fer és decidir deixar d'existir. I tan convençuda estic, que ho afirmo perquè reitero en la idea i en la proposta de demanar, per favor, que facin amistats amb la vida; ella viu, i nosaltres ens dediquem a disfressar-la de mala persona.

jueves, 2 de octubre de 2008

La nina d'ulls trists

Opressió dins meu. Fluids. Calor i termòmetres impregnats d'alts graus.

De vegades se'm fa fàcil interpretar la malaltia física com a representació de l'esperit. Sovint m'ocorre que en dies de baix rendiment mental, així com angoixes, pensaments fora de lloc, aïllaments involuntaris, tendència a fugir del que vull, interpretar paraules mitjançant diccionaris d'ànims, treure somriures sota un nerviosisme puntual, deixar de banda com estic per fer el paper de som així, la malaltia física m'envaeix. No arribo a entendre si potser és un bon joc de distracció, perquè en tan agradables ocasions, el que faig és no fer. Però, per altra banda, podria ser un joc de teatre, en què cada pensament continu i intermitent, depenent del seu grau d'influència, em doni un cop a esquena per a sentir els mots d'acció.

En mirar-me al mirall he vist una altra persona, una que ara s'amaga i que un dia va ser lliure. I és que en la desesperació de la malaltia, per què no jugar a ser una altra? Físic o psicològic? Què importa? Tot va lligat. Sota el somriure permanent que dono a conèixer, i que vos he donat avui, s'amaga una nina, la nina d'ulls trists.

Realitat o ficció?

De vegades em donen aquests punts espontanis que em fan agafar el teclat i escriure no sé què exactament. La meva balança declina més cap al fer, desfer, cap a l'expressió de la meva persona mitjançant actes passionals i entregats a l'aire, m'agrada pensar que jo seria, en una pel·lícula, el personatge que actua bojament amb fonaments purament raonables, però que no obstant això a tothom li agrada escoltar-la, i que en una vida paral·lela amb una persona envejable pel seu componiment, raó aparent i real, i pel seu seny, aquesta persona acabi aprenent que la vida ha de ser fogosa, passional, desvergonyida, emocional, que s'ha de riure per petits i beneïts còmics actes que es van creant en el camí diari i monòton. M'agrada pensar-me com a un personatge que destaca per la seva naturalitat i pel seu afany de viure emocionada.

Sóc d'aquelles que acudeixen al cinema per aïllar-se de la malaltia. I en quant a la música, que no aturi de sonar aquesta veu que ho fa des de primeres hores del matí fins ara. Encara que comparteixo aquesta cançó, la que ha sonat constantment a les meves oïdes ha sigut Salle des Pas Perdus.

La mer opale, Coralie Clément