Páginas

miércoles, 30 de diciembre de 2009

Historia de una H que no quería pasar desapercibida

Crees que te acostumbras, llegas a tener la sensación de que ya no te das cuenta, que actuas y no te importa nada más, pero en el fondo duele.

Y es cierto, en ningún momento negamos, ni escondemos, pero sí evitamos, y se llega a la terrible realidad de que evitando ni siquiera nombramos, y al no nombrar parece que no existimos. Igual que las H conforman palabras que estarían mal escritas sin ellas pero continuamente da la sensación de que no existen pues no se nombran.

¿Y sabéis qué? Somos imbéciles! Nosotros mismos hemos creado esta situación.

DE LO ÚNICO QUE NO SE ARREPIENTE UNO EN LA VIDA ES DE HABER SIDO VALIENTE

jueves, 17 de diciembre de 2009

Historia de una Hache que no quería ser muda*

De injusticias hay muchas.
Algunas son evidentes
y otras se esconden bajo el efecto nulo de ser una Hache.
Pues quieren hablar, reverlarse,
pero son mudas.
Ofrecen constantemente dosis de personalidad,
siendo letra como todas las demás,
igual que las personas
personas son todas por igual.
Igual y desigual,
que no diferencia.
Pues la diferencia nos hace ricos.
Pues la diferencia nos hace progresar.
Ésta es la causa de algunos injustos personajes
que imponen modelos retrógrados
en los que tan solo se acepta rechazar.
Yo soy diferente,
pues me define una Hache al comenzar.
Y aunque yo y mis semejantes
alcemos la voz
seamos personas
y ofrezcamos amor,
persistirá el pensamiento
que nos haga callar una vez más.
Pero quede claro ante todos,
que el silencio no es sinónimo de no hablar.
Pues en silencio seguiremos siendo personas
y en silencio haremos desaparecer
el lamento íntimo de que no nos dejen ser.
Y quede claro también,
que aunque la mudez nos defina,
mudos no queremos ser.


*Título tomado de una canción de Love of lesbian.

jueves, 10 de diciembre de 2009

Relación

Los sacrificios nunca se me han dado bien. Tiendo a moverme por la delgada línia que existe entre el hedonismo y el arrepentimiento.
Pero, poco a poco la cosa va cambiando, pues el sacrificio está íntimamente ligado al hedonismo y elimina por completo el arrepentimiento.

jueves, 19 de noviembre de 2009

El pesar

El diccionario define pesar como sentimiento o dolor interior que molesta y fatiga el ánimo. Profunda pena.
Pero en la vida raras veces son aplicables las definiciones rigurosas, el pesar puede manifestarse de muchas formas que en poco se parecen a una profunda pena.

Todos tenemos alguna vez un pesar enorme. Cada uno lo encaja a su manera.
No solo sentimos pesar por la muerte, también por la vida, por la pérdida, por el cambio.
Cuando nos preguntamos porqué a veces todo es un asco, porqué duele tanto, debemos recordar que todo puede cambiar en un instante.
Así sigues viviendo, cuando te duele tanto que no puedes respirar, así sobrevives.
Recordando el día en que sin saber cómo y aunque parezca imposible no te sentías así, no te duele tanto.
El pesar le llega a cada uno a su hora, a su manera.
Lo mejor que podemos hacer, lo mejor que cualquiera puede hacer es ser sincero.
Lo peor del pesar es que no puedes controlarlo. Lo mejor que podemos hacer es permitirnos sentirlo cuando llega. Y liberarnos de él cuando podamos.
Lo peor es que cuando crees que lo has superado, vuelve otra vez.


Temporada 6, capítulo 2, by Anatomía de Grey.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Renovada

Todos los momentos que he tirado por la borda por un instante de cobardía, todas las noches que he dejado boca arriba, las palabras fofas, los torpes utopismos que irrumpen dentro de nosotros, todos los momentos que he tirado por la borda por un instante de cobardía, ya no me duelen...


By VampiressaHIM

martes, 3 de noviembre de 2009

Discapacitados

Generalmente las personas discapacitadas nos dan pena. Supongo que es pura lógica, sobretodo teniendo en cuenta que lo que nos afecta no es que esa persona esté limitada, si no que nosotros no lo estemos y nos limitemos mentalmente de manera extrema.

miércoles, 28 de octubre de 2009

lunes, 26 de octubre de 2009

Patinando

video

Llueve sobre mojado

Las depresiones momentanias, esas que hacen creer que el mundo está fuera y tú dentro, como si no te sintieras parte de él, realmente llegas a creer que nada tiene que ver con lo que pasó ayer, o no imaginas que lo que pasará mañana tendrá relación, simplemente un día te levantas, miras por la ventana y no haces más que pensar que nada es lo que tiene que ser, nada funciona como tiene que funcionar y por supuesto que tú no eres quien debes ser. Sin embargo, no puedes quedarte parada, no sabes por qué, pero no puedes hacerlo, así que te mueves, y entonces te ríes con la primera persona que te cruzas. Y entonces entiendes la felicidad momentania, esa que hace creer que todo va bien, que tan solo debes ir dónde tenías previsto, y de repente vuelves a pensar que todo es una cadena, que la cosa puede funcionar y que tú, aun no siendo quien deberías ser, encajas en el mundo.

domingo, 18 de octubre de 2009

La locura en sus zapatos

No podía parar de mirarla. Su belleza tan imperfecta la deslumbraba. Allí estaba, cruzando la calle, jugando a pisar tan solo el blanco de los pasos de cebra, en el cual se perdía, con el cual se fusionaba. Su veraniego blanco vestido, de tela muy fina, saboreaba cada curva de su cuerpo y dejaba entrever la voluptuosa forma de su pecho, impecable y definido. Sus cabellos despeinados se movian al son de cada salto, y sus sandalias dibujaban los pies más finos y blancos que jamás ella había visto. La locura la poseía, parecía escuchar una música que salía desde lo más profundo de su corazón, adoptaba movimientos armónicos, sus brazos imitaban las alas de los ángeles, esos que siempre imaginamos, callados y solitarios, hermosos, y bailaba, desde un lado de la acera hasta llegar al otro, y aun lo hacía después. No le importaba la gente, era libre. Era una mujer recién sacada de los años 60, como si hubiera estado encarcelada dentro de un cuadro y hubiera decidido escapar de la moral de un pintor que cree que la mujer es solo belleza si estima las normas que rige nadie. Ella era libre. Y en esa calle, mientras demostraba su libertad, estaba Miranda, andrógina hasta los zapatos, admirando la grandeza de la feminidad. Seria, abrigada por su chaqueta de cuero, mostrando cara de esfinge, siempre haciendo ver que nada desata sus emociones, había sentido en un instante toda la pasión que existe en las mujeres, paralizada y dejando hablar a sus ojos, entendió que el amor se lo estaba dando una persona que no había visto nunca y que seguramente no volvería a ver más. El amor somos cada uno de nosotros en nuestra máxima expresión, y ella, ahora, le amaba por ser quien quiso ser en el instante que precisó.

miércoles, 14 de octubre de 2009

Destruir lo construido

-Cuando ella te mira, no ve a una mujer negra o a una mujer blanca. Mira la mujer que ama.
-Ve lo que quiere ver.
-A lo mejor ve lo que le dejas ver. A lo mejor antes no importaba. A lo mejor era lo que te funcionaba mejor en todos estos años. Tomar todas tus cosas buenas y juntarlas en tu bonita vida. Es lo que dejas ver cuando la gente quiere ver.
-¿Qué intentas decir?
-¡Nada! Sólo que a lo mejor es más fácil así para ti de esa forma.
-Muy bonito, muy bonito de verdad...
-Yo soy siempre la que huye, pero no hagas lo mismo. Espera, escúchame, porque no voy a decirte lo que crees: sólo hay una cosa que llega a todas nuestras realidades... es el amor! Es el puente entre todas nuestras diferencias. Y tu tienes mucho amor en tu vida. ¿Por que intentas tirar abajo ese puente?

Diálogo entre Bette Porter i Kit Porter en The L word.

Cuando la gente se interesa por mi, dejo ver lo que quiero. Soy bastante inconsciente sobre ello, pero soy una persona bastante misteriosa que habla mucho y no dice nada. Por ese mismo motivo he destruido cosas de mi vida que estaban a punto de llegar a su punto final, y de la misma manera actuo con las personas, les doy todo lo que quiero y puedo pero no les dejo entrar en mi caparazón, donde me refugio constantemente. Aparentemente soy un mundo, y sin embargo, en mi más sincera intimidad soy otro, y mucho más importante, soy otra persona dentro de ese mundo. Tan solo el amor consigue que este gran caparazón se debilite y se abra con una precisa y frágil sutileza, dejando mi mente y mi cuerpo completamente desnudos. Debo conseguir no autodestruir lo que quiero, debo conseguir no autodestruir lo que amo, debo no autodestruirme. Las excusas no valen. Y yo la quiero.

jueves, 8 de octubre de 2009

Curiosidad

Dicen que la curiosidad mató el gato, quizás matase tan solo una vida y le quedasen todavía unas tantas, o puede que muriese y tal fue de curioso que no volvió a despertar. Yo sé que la curiosidad en este caso me ha dado vida, una vida que me acompaña. Tal vez la fría experiencia nos separe mediante puntas de hielo, pero procuro conquistarte y con calor deshacer ese espacio. Algún dia conseguiré abrazarte con el corazón, y no tengas miedo, algún día lo estaré haciendo y quiero creer que no pensaremos en más que en querernos. Algún día con la mirada te diré que ya no hay vuelta atrás. De momento deja que me enamore para poder entender este lenguage de conceptos amorosos.

Estimar-te

Estimar-te
fa que miri la vida
i me n’adoni
que són dues pinzellades,
dos espais,
dos temps,
l’un, abans,
l’altre, després,
entremig
l’inabastable instant
de restar
tota la vida
amb tu.

viernes, 11 de septiembre de 2009

Rafi's Birthday!

No me puc entretenir per escriure perquè no tinc temps, me sap greu, però tu ja saps que t'estiiim i que ets el meu incondicional amic!!

Gràcies per cada dia!

Molts d'anys (i cuida't el braç!)

lunes, 7 de septiembre de 2009

No sé quin títol posar: "retrógrada, intolerant i mezquina"? No mereix ni adjectius!

El 12 de juny de 1994 Pilar Urbano va escriure el següent al diari El (In)Mundo:

«…Es una aberración contra natura… La cosa no va tanto porque quieran adoptar niños y formar extrañas familias, a base de dos lesbianas o dos maricas, disfrazándose de marido y mujer, y jugando a papás y mamás. No. Es mucho menos sentimental y mucho más pegado al vientre y a la pela. Hablan de convertir las uniones de derecho».

«Empiezan equiparando el matrimonio y la pareja. Y, dentro de esa aleatoria y zoológica cosa llamada la pareja -va de suyo que ahí no hay más que apareamiento- dicen que a efectos civiles y mercantiles da lo mismo que sean un hombre y una mujer, que dos tíos, que dos señoritas… Van por la pela. Se trata de generar derechos: una pensión de viuda para un maricón fiel hasta la muerte; una mensualidad indemnizatoria para la cónyuge machihembra abandonada por el cónyuge marimacho; la herencia del sarasa rico, recomido de sida… Pero, para que el aberrante esperpento cuele, echan mano de la fibra sensible: el derecho a adoptar niños. Hombre, en toda adopción hay una sustitución, una paternidad/maternidad simulada, de ejercicio y no de origen. Pero éstos, además de la simulación, buscan la suplantación y la impostura».

«Dos homosexuales podrán ser un par, por aquello de ser dos, como las alpargatas. Pero nunca serán una pareja. Ni siquiera una yunta. Y por supuesto, jamás un matrimonio. Esa institución (monogámica, heterosexual, formalizada y consensual) o se da entre un varón y una hembra o no se da».

«Sería perverso y pervertidor que un niño, que una niña, se criase en el ambiente enrarecido, enfermizo, deformante, vicioso y tarado de un par de maricones o de lesbianas que fingen ser lo que no son, hacer lo que no hacen y dar lo que no tienen. No hay ni leyes, ni tribunales capaces de trasvestir a una hembra en un padre o a un macho e una madre… P.S.: El homosexual me merece el mayor de los respetos, siempre que sepa apechugar con su desviación, a solas».

Pilar Urbano dixit

SENSE COMENTARIS!

sábado, 15 de agosto de 2009

Hoy no me puedo levantar!


Diumenge musical, ja toca una mica de desconnexió de la rutina. Ballarem i fugirem una estona de la constància estiuenca i acalorada.

sábado, 8 de agosto de 2009

L'amor del blanc i el negre

Vos enllaço un escrit del meu estimat amic Alex. Com podeu comprovar no estic gens connectada i no actualitzo, però així com puc passo i llegeixo alguns blocs, entre d'altres, i de manera prioritària, desert humit, on he trobat un escrit que m'ha encantat, espero que vos agradi:


Una abraçada estimats!

viernes, 24 de julio de 2009

Calvià vil·la

Una mica de festa mallorquina!! Molt bona festa mallorquina!

Música, balls i glosadors:

(musiqueta)
video

(ball)
video

(gloses)
video

jueves, 16 de julio de 2009

Santa Carmen

Avui he començat el dia estranyada. Ja ben dematí m'han felicitat i com em passa cada any no sabia de què es tractava. A mesura que passava el matí m'han felicitat dues persones més, i de sobte, quan menys ho esperava m'ha vingut al cap: avui és el meu sant!!! Ohh! Quina alegria! Podria haver estat que la gent demostrés el seu afecte, fins i tot podrien haver-me felicitat simplement perquè són amics meus i estan contents de ser-ho, però no, molt millor que tot això! És el meu sant!! Però com m'he pogut oblidar d'una cosa així??!?! I ara demano disculpes! Sobretot perquè he mantingut contacte amb gent amb la que no en tinc durant tot l'any; també algun que altre missatge m'ha alegrat, gent estimada que m'ha sorprès; com no, la meva mare, no podia faltar, ella és la incondicional, i em demostra que em coneix molt bé sobretot en aquests moments, quan em felicita pel meu sant.

Pel facebook gent desconeguda, d'altres un missatget privat com si realment fos important, missatges al mòbil des de Galícia (l'únic que entenc doncs ha estat una persona mínimament religiosa), d'altres de Catalunya que miren el calendari i diuen "ostres!! Na Carmeta de Mallorca" (jajaja), també dues persones de Palma, molt estimades!! i d'entre elles l'única que ha estat capaç d'evidenciar que felicita només el meu nom!! (i dono les gràcies).

En conclusió, mai m'havia passat, que avui, 16 de juliol, santa Carmen, tanta gent em felicités, sobretot en forma de missatge al mòbil, perquè mira, si em trobes al carrer doncs potser de passada, però tot aquest moviment m'ha sobtat! Tot i això ho agraeixo, doncs he vist que la gent, tot i que sigui pel meu nom, perquè si és amb altre objectiu no obtendran res, es recorda de mi!!

Això sí, torno a repetir, accepto que es feliciti el meu nom, perquè malgrat les felicitacions, de santa en tinc poquet segons els que ja sabeu vosaltres, i perquè a part de l'estimada església, som massa atea com per a que si no em feliciteu, em quedi exactament igual! Doncs si no es per vosaltres avui no hagués recordat que he de cridar la meva religiosa i estimada àvia!

Una abraçada i moltes gràcies a tots i a totes!

jueves, 25 de junio de 2009

"Carmen y la cebolla", by Rafi

I ho ha fet, ho ha publicat. Fa uns dies vam anar a la platja n'Alex, n'Emma i jo, i després em vaig quedar a dinar amb en Rafi. Tenint en compte que he tingut molt present la ceba últimament, vaig intentar canviar la meva relació amb ella, però no va funcionar:

El vídeo a JustRafi.


P.D: tenc molt abandonat el bloc últimament, em sap greu, però quan arribo per aquí simplement la inspiració ha fugit i llavors em fa peresa dedicar-li temps a retrobar-la. Però ja tinc alguna coseta preparada i d'altres pensades, així que tornaré!

martes, 16 de junio de 2009

Molts d'anys, Pili i Inma!!!

Dues persones que són super importants en la meva vida. Cap de les dues tenen relació l'una amb l'altra, és a dir, van arribar a la meva vida en diferents moments.

Pili és la meva amiga de l'ànima, amb qui he compartit anys i anys de la meva vida, i amb qui la continuo compartint tot i que la distància ens hagi separat físicament i en certa manera també ens ha separat de moltes maneres, però per mi ella és única i continuarà sent essencial en la meva vida, perquè sense ella la meva vida sofriria un buit i quedaria sense sentit. Sense ella no es podria contar la meva vida.

Per altra banda, està n'Inma, a qui me vaig estimar moltíssim i a qui encara, de manera distinta, continuo estimant, ja que també la distància ens ha separat així com les nostres vides se relacionen amb una altra perspectiva, destacant així una amistat que perdura.

Molts d'anys per a elles!!

domingo, 14 de junio de 2009

Sa comuna de Bunyola

Una excursió molt bonica!!! Vos la recomano 100%. Però, si és possible, aneu a l'hivern!

Les fotos les trobareu al meu perfil de facebook.

Caminar amb pau.
(0:31 s)
video

Silenci. (0:46 s)
video

viernes, 12 de junio de 2009

Masclisme

"Sobreviviré al destino que me arrastra hacia tus pies".

Pantera en libertad de Mónica Naranjo

Com passa amb totes les poesies i cançons, podem adaptar i entendre-les des d'un punt de vista exclusiu i propi. Pantera en libertad parla de la lluita de l'amor i d'una dona amb el càstig de conèixer un home que juga amb la seva submissió. Al manco jo l'entenc així. Aprofitar-se de l'amor per a manipular les dones no és res més que masclisme. I això, malgrat els progressos, continua essent així. Però volia anar a aquest punt, la frase en qüestió que m'ha despertat les ganes de fer aquesta reclamació o apunt. I és que el destí al que es refereix, des del meu punt de vista, al que estem sotmeses, des que naixem per una sèrie de normes socials que tenim interioritzades totes les persones, és el masclisme. Estem abocades a ell. Tot es mou en cercles i construïm societat en base a ell. Detalls mínims, alguns que es veuen i d'altres que no, sobre alguns et titllen d'extremista i sobre altres tothom lluita. Es tracta de ser conscients de tot això i fer front a aquestes normes que han estat inventades pels que tenien poder, inventades per infravalorar i discriminar al 50% de la societat, inventades en valor d'exclusió i a nivell d'actitud i que ha passat a papers oficials, com els contractes (de treball per exemple) i passant fins i tot per la moral que de vegades esdevé, per a alguns, en llei. Si poc a poc aconseguim conscienciar a tothom podrem, no pensar d'altra manera, que també, sinó actuar, que actuant és com es normalitzen totes aquestes qüestions. I quan dic actuant em refereixo a practicar la normalitat, a viure, en aquest cas les dones, com a persones, i no exclusivament com a dones, amb els nostres pros i contres envers a aquesta discriminació, a viure com volem independentment del sexe, ja que aquest no pot ser el límit de res.

Així doncs, ara per ara sobreviurem a aquest, però alhora estarem lluitant perquè el masclisme deixi d'existir. Entre d'altres coses la cançó diu "sé perdonar, pero soy mujer, respétame", i és que acabi com acabi tot, després d'haver sobreviscut a aquesta gran barbaritat, que encara avui patim, molt ens han de respectar, doncs estem progressant i destaquem cada mínima mostra de masclisme amb ràbia, lluita i reafirmació però, les dones, hem perdonat i continuarem perdonant el masclisme. Ho demostrem cada dia, quan ens aixequem, vivim i deixem viure.


Acúerdate que sé perdonar, pero soy mujer, respétame... Yo vivo en libertad.

jueves, 11 de junio de 2009

Molts d'anys, Paco!

I avui, el meu estimat amic fa anys!! Ara pot comptar un més d'adult! Aquests dies està fent la selectivitat i n'estic segura que ja la té aprovada, doncs s'ha preparat durant aquestes dues setmanes des que va acabar el curs preparant-la. Molta organització, les hores suficients davant els apunts i intel·ligència faran d'aquest noi un pre-universitari d'aquí a no res. I el millor!: amb 18 anys!!!!!

Una abraçada i salut!

viernes, 5 de junio de 2009

HOME

HOME se compone de imágenes aéreas que abarcan los temas medioambientales más importantes, diciéndonos a la vez que aún existen soluciones. Se estrenará el 5 de Junio 2009 en todo el planeta y en todos los formatos. El objetivo es llegar a la audiencia más amplia posible y convencernos sobre nuestra responsabilidad individual y colectiva hacia el planeta.

El 5 de Junio 2009 todos tenemos una cita con el planeta.





AQUÍ LA PEL·LÍCULA! (1h 33min)

martes, 2 de junio de 2009

De dones i àngels!

Un bon relat d'un gran amic. Una idea original i escrit amb una tendresa infinita i poètica! Un relat, per mi, espectacular!
Mereix la pena. Gràcies Àlex Moreno per aquest gran relat.

Salut!

lunes, 1 de junio de 2009

Dels errors se n'aprèn

Ahir vaig caure en la trampa. Vaig caure com ratolí manipulat, esperant trobar i sortir-se amb la seva fita: el menjar. Vaig pecar d'innocència o potser podria dir d'ignorància, tot i que la innocència em salvaria més.

De l'(In)Mundo no en sé res, o ho sé tot, doncs conec que llegir els seus articles és llegir l'art de la mentida i la manipulació, i a sapiència renego d'ell. No em vull alimentar de la barbaritat i l'engany. I de l'Última Hora conec notícies concretes, lletres de passada i sobretot l'he qualificat sempre de catastrofista i amarillista. Però ahir no hi vaig pensar, no vaig pensar que aquesta notícia era fruit del morbo, era fruit de la informació contada a mitges i vaig dir la meva en alt.

La notícia deia que a una alumna de l'institut d'Andratx no la van deixar entrar perquè anava molt "ligera" de roba. El meu error va ser precipitar-me, deixar-me endur pel que ells volien: el missatge ràpid i corrupte. Jo vaig llegir dins del meu cap l'aberració que avui dia es puguin qüestionar aquestes coses, vaig llegir dins meu la indignació que sofreixen les noies perquè simplement duguem els braços i les cames destapades. Però la notícia no deia això, deia exactament: morbo! Sí, això que jo sabia d'abans ho vaig deixar passar i vaig llegir malament el missatge. Així que la meva opinió surt al diari Última Hora resumida en dues línies. Opinió, la meva, que no es pot argumentar mai tan resumidament.

M'explico. Jo he passejat pels passadissos d'un institut, a l'igual que molts d'altres joves, i sempre he tingut la queixa en la boca respecte aquest tema. I vos puc assegurar que som molt estricta. Tacons, maquillatge, ensenyar roba interior (generalment el tanga) dins de l'institut és excessiu i fins i tot diria que intolerant. Però, podem obrir una altra línia de batalla que ningú vol tocar i fer veure que no té res a veure: el masclisme. Els nois no sofreixen aquesta discriminació respecte la roba. Ells també van amb tirants i amb pantalons curtets, i ensenyen roba interior. Però mai sorgeixen aquests problemes. Així doncs la meva opinió recorre un límit que cal distingir i que no és fàcil de captar. S'hauria d'aclarir fins a quin punt un escot és incorrecte i d'on sorgeix la idea que anar tapada és més correcte que anar destapada. Vull dir, hi ha un límit, el problema no és anar destapada, sinó no complir les normes del centre, un centre educatiu requereix respecte i sobretot està dedicat, lògicament, a l'ensenyança. Cal separar, però, també, si aquestes normes es basen en la institució oficial que és el centre o bé en unes normes morals que mai haurien de sorgir d'entre la societat, ja que provenen d'una moral escrita per l'església, institució a la que s'acudeix voluntàriament (i recordo, 100% masclista). Hem de distingir entre llibertat d'expressió (anar d'una o d'altra manera vestits) i anar com doni la gana. N'hi ha diferència. Hi ha normes, organització i s'han de respectar.

Així doncs, la meva opinió del diari ha estat que estic a favor de la menor ja que avui dia no s'han de plantejar aquests temes, que som lliures d'anar vestits com vulguem sempre i quan no es falti el respecte a ningú (en aquest cas el centre). I continuo pensant el mateix; crec que només he comés un error, dir que estic a favor de la menor. No estic a favor d'ella, estic a favor de tot l'altre que he dit. Però no puc defensar o no l'al·lota, doncs jo no sé si anava o no correctament vestida.

El que sí sé cert és que l'error que he comés ha estat donar de menjar a la notícia barata i morbosa que no mereix la meva opinió. Ara reflexiono i n'aprenc.

P.D: I el més fort i el que més demostra a quin bàndol juga el diari: hauríem d'haver sortit els voluntaris de la plataforma PROTEMAR, amb unes companyes meves de joventuts socialistes i jo, perquè havíem netejat les coves que hi ha a la platja del mag. I sabeu què? No ha sortit! Indignant! (potser sortirà un altre dia, no ho sé, només espero que surti...)

domingo, 31 de mayo de 2009

Caiguda lliure

Per un moment he pensat que ja s'havia acabat, que no havia de tornar enrere, que avui començava tot de zero. Però quan l'objectivitat guanya i la realitat és l'única perspectiva amb la que mirar, te n'adones que algunes decisions passen factura just en l'instant més fràgil, que no sempre és el més evident. Tan lluny queda tot de ser el que vols que només queda anar apropant-se sense èxit si cada vegada que toques el cel et deixes caure.

Què serà el que em fa voler somniar amb volar i no començar a fer-ho?

domingo, 24 de mayo de 2009

"Sin complejos"? Un poca vergonya!

Recentment ha sortit al dBalears un article en què s'evidencia que l'alcalde que tenim a Calvià no mereix estar on està, ocupant un lloc on se suposa ens representa i que l'únic que fa és crear conflicte i guanyar vots fent demagògia i fent creure a la gent que existeix un problema que en realitat no existeix. A Calvià patim des de fa anys la desinformació i sobretot la mancança de contacte amb la realitat, docns Calvià va ser i és el refugi, la casa, de molta gent que no ha nescut a Mallorca. Així, rere anys i anys que han passat, ens hem acostumat a que ens donin la possibilitat de creure que es pot fer el que aquest senyor "sin complejos" fa. I ara que ha conseguit crear un conflicte on, si més no, un dels llocs on no existeix cap conflicte lingüístic, doncs aquí només conviu el castellà. Finalment han hagut reaccions i Calvià per la llengua i PSIB demanen la dimissió de la regidora d'Educació, un altra implicada en tot aquest cas. Una altra reacció important, la de n'Antoni Manchado, líder del PSIB Calvià i cap de l'oposició:

Una verguenza ilegal de Delgado y su equipo

Delgado contrató en 2003, cuando consiguió la mayoría absoluta, a sus amigos. Decir que lo hizo para gestionar el Ayuntamiento, sería inexacto, porque algun@s no sirven para eso, pero, en cualquier caso les colocó en puestos directivos, lo que les obliga a trabajar para los intereses de los calvianers y calvianeres. Y eso es precisamente lo que no hacen, y me sirve el ejemplo de esta semana para explicarlo y para demostrar lo que venimos diciendo desde la oposición, siempre que tenemos oportunidad.

Pues bien, uno de los amigos contratados en el club de los 50.000 €/año, fue Jorge Campos, presidente del ultraliberal Círculo Balear. Ese personaje lleva dos años sin poder demostrar que ha hecho para justificar su sueldo y como el alcalde le habrá pedido acción, se ha puesto las pilas y ha convocado una manifestación para abundar en los argumentos y las tesis ultramontan@s de Delgado sobre la lengua. Si no lo he dicho antes, que creo que sí, mi opinión es que jugar a enfrentar a las personas en función de la lengua que usen, es de lo mas antodemocrático que se me ocurre, así que las manifestaciones para eso son deleznables. Pero al margen de eso, de la calidad de la manifestación, está el hecho de que Campos, con 100.000 euros cobrados en estos dos últimos años de dinero nuestro, se dedique exclusivamente a montarla.

Además, para movilizar a padres y madres de las escuelas de Calvià, la concejala de Educación, la gerente del Institut Municipal d’Educació i Biblioteques (o serà en castellano?) Isabel Bonet y uno de los técnicos Javier Tascón (militante del PP) se han dedicado en las últimas semanas a visitar a los equipos directivos de los Centros (que se han mantenido al margen) y a las AMIPAS (algunas también) en jornada laboral, con sueldo público, a prometerles que l@s que quieran ir a la mani el sábado que viene, podrán hacerlo en autocares pagados por el Ayuntamiento.

Todo junto una vergüenza y una ilegalidad, porque con dinero público se están financiando actividades personales e intereses de una organización privada, al servicio de la ambición del alcalde.

Es necesario y urgente que dimitan o sean cesados Esperanza Català, concejala de Educación, Jorge Campos e Isabel Bonet y que sea abra un expediente sancionador a Javier Tascón como funcionario.

Original de Antoni Manchado.

Així, tanco aquest tema amb la total evidència dels que no fan feina i que el que "no fan" ho fan malament.



P.D: un aclariment pels que no són de Calvià: "sin complejos" va ser el lema de la seva campanya durant les eleccions. Ho demostra molt bé cada dia que no té complexes.

jueves, 21 de mayo de 2009

Els calvianers no entenen de llengua

Com sempre els calvianers anant en contra de la terra que els acull. Es nota i estic convençuda que no han sortit de la seva Calvià estimada. Si així fos s'adonarien que els mallorquins estimen la seva llengua i també, i molt important, que saben perfectament, per obligació, la llengua castellana! Aquests calvianers, que encara que no creguin que Calvià pertany a Mallorca, a les Illes, no han entès que la llengua pròpia de les Illes és la llengua catalana. I sincerament, arribo a entendre-ho, sobretot per la capacitat que tenen alguns batlles en fer demagògia i fer arribar a tothom que el català s'està imposant i així guanyant vots en les eleccions basats en política lingüística falsa.

Quan parlo d'aquestes coses i em pregunto com és que la gent no entén això, em fan ganes de plorar. És tan difícil entendre que històricament i tradicional cada territori té una llengua pròpia?? És tan difícil entendre que cadascú pot parlar la llengua que vulgui, que per això és seva i hi té tot el dret, però que a les institucions del territori en qüestió ha de prevaler la llengua pròpia!? És tan difícil d'entendre que encara que la gent vengui de la pròpia Espanya ha de tenir uns mínims de llengua que no és el castellà perquè la llengua pròpia de les Illes és el català? És tan difícil d'entendre que aquests calvianers que van a la manifestació convocada pel PP en contra de la llengua catalana dia 30 de maig el que fan es que tots els catalanoparlants hagin de continuar prenent una llengua que no és la seva alhora que ells es queixen d'això??? És tan difícil d'entendre que els tenen enganyats, que mai han hagut de canviar de llengua i els diuen que sí i ells s'ho creuen? És tan difícil d'entendre que és un absurd inútil defensar la idea de l'elecció de l'idioma tenint en compte que la llengua pròpia és el català!!??!?!? És tan difícil d'entendre que encara que estiguem a Espanya la llengua pròpia de les Illes continua essent el català?

Per favor, atureu-vos a pensar, i pensau-lo a la inversa! Què passaria si pel que sigui els catalanoparlants haguessin d'immigrar a qualsevol territori on la llengua pròpia sigui el castellà??? No hauria elecció, ni mescla, ni "bilingüisme", només hi valdria, lògicament, el castellà.


P.D: i tot això ho diu una castellanoparlant...

miércoles, 20 de mayo de 2009

Una xiulada molt xiulada

Ja n'estic cansada dels comentaris inútils sobre la xiulada que es va produir a la final de la Copa del Rei dirigida al Rei i a l'himne espanyols.

Entre moltes coses he arribat a sentir que els independentistes som uns nazis, passant també per dir que la xiulada ha estat una falta de respecte. Es veu que alguns sectors espanyols els ha dolgut la realitat, potser és que no l'han volgut ni veure ni creure mai al llarg dels anys. Però tot i així, aquest fet es preveia, i fins i tot es podia llegir dia a dia que les campanyes per la xiulada tenien èxit i ningú no va dir res. I què esperen? Que no passem factura? Fins i tot els no-independentistes senten Catalunya molt seva i volen el millor pel seu país, sentiment que els dóna la lògica possibilitat de sentir que Espanya no ha tractat molt bé el seu país, si més no en alguns aspectes.

Un altre tema que no han deixat estar els inconscients espanyolistes, al manco sí ignorants, és aquell en què surt la magnífica idea de pensar que si tant de rebuig sentim per la corona, com és que participem a la Copa del Rei. En primer lloc, nosaltres som els primers que estem en continua lluita per crear-hi les seleccions catalana i basca, cosa que la federació espanyola ens ha negat des de sempre. Per altra banda, els recordo que hi ha una llei que diu que els jugadors, tots, els catalans i bascos també, estan obligats a jugar a la selecció espanyola, per una banda, i a jugar aquesta Copa del Rei com totes les altres competicions que comporta la lliga espanyola.

I finalment, i aquesta opinió ja és típica: no hem de barrejar esport amb política. Doncs comenceu per llevar "Rei" de la copa. Tanmateix, abans era "Generalíssim", ara "Rei", i si estiguéssim a una república seria "República". Així doncs, ells el mesclen, l'esport amb la política, doncs segons la situació política va variant el nom d'aquesta copa. Però tampoc no oblidem que nosaltres portem la nostra estelada, però ells contínuament porten l'espanyola i si no mireu un partit des Madrid al Bernabeu. O millor, podreu trobar Espanya sencera amb tot el que el seu nom comporta, dins de l'Ono Estadi (Mallorca), on diumenge, en venir el Barcelona, els sectors més radicals (i d'altres no tant) van estar cantant durant tot el partit l'himne espanyol envoltats de banderes espanyoles (foto a la dreta), o frases tan maques com "som mallorquins, no catalans", cosa de la qual em vaig aturar a pensar quan els catalans han dit que els mallorquins no siguem mallorquins.

Així, igual que es xiula a l'àrbitre, als jugadors, s'escolten insults constantment (cosa que odiï), i dins dels equips hi ha diferents posicions ideològiques i partidistes entre els jugadors i les direccions, tan legítim és ser espanyol com català, republicà o monàrquic, i igual de legítim és donar a conèixer la teva protesta, com a acte purament democràtic, davant el millor i major exemple de desigualtat en qualsevol àmbit parlant: la monarquia!

El normal és que hagi passat així que els que han donat importància al fet han estat els sectors espanyolistes amb crítiques i opinions absurdes. Ara, palpeu la realitat!

Salut!

lunes, 18 de mayo de 2009

Es PP en contra de la igualtat

EL PP FRENA LA LLUITA CONTRA LA HOMOFÒBIA I LA TRANSFÒBIA

El Partit Popular va votar en contra d’una directiva d’igualtat de tracte al Parlament Europeu. Amb aquest fet es confirma que tenim la dreta més reaccionària de tota Europa i impedeixen que la ciutadania lluiti contra la homofòbia i la transfòbia.

Necessitam que de les properes Eleccions Europees sorgeixi una majoria de progrés i que sigui la vertadera lluita contra qualsevol tipus de discriminació. Polítics com Aznar, Mayor Oreja i Rajoy només representen el retrocés de la nostra societat. Una societat que és mereix més justícia, més llibertat, més solidaritat i més igualtat.

Però, el Partit Popular es contradiu. A Espanya voten a favor d’iniciatives del PSOE que defensen el col•lectiu LGTB. En contra, a Europa actuen d’una manera discriminatòria i reaccionària.

Original de xq som UE

domingo, 17 de mayo de 2009

El PP contraataca la cadena per la llengua

Uns 180 ciutadans donen suport a la manifestació de Círculo Balear

El Círculo Balear ha convocat una manifestació per al pròxim 30 de maig a Palma per protestar contra la "vulneració" dels drets i llibertats lingüístics i reivindicar la lliure elecció de l'idioma en l'educació, que fins ara ha estat recolzada per un total de 183 ciutadans. El president del Cercle, Jorge Campos, pensa que serà una concentració "multitudinària" a la qual se sumin "els partits constitucionalistes i tots els ciutadans que creen en la llibertat i la tolerància", ha dit. Clar que de 183 a 20.000 -reunits per la cadena humana "Drets per la llengua"- hi ha uns cutadans més o manco mé, però bé ja es vorà que opinen els mallorquins, encara que sembla clar.

Original de Tribuna Mallorca


Nosaltres érem 20.000, ells, de moment, 183. Mallorca decideix!!

sábado, 16 de mayo de 2009

Una altra jugada dels TIB

Avui ha tornat a passar. Però com que ja m'ha passat moltes vegades, a jo i a tota la gent de Calvià, m'he assegut tranquil·lament a sa parada i he esperat. He esperat a que arribés el bus següent, ja que jo vaig arribar d'hora per agafar-lo i no va passar, i el següent passava a la mitja hora i tampoc no va passar, i finalment el vaig agafar a una hora que no era la seva. El més divertit ha estat que van venir dos de seguits. Conclusió: 50minuts a sa parada.

Duc uns 6 anys agafant es bus i mai he pogut estar, ja no contenta, sinó tranquil·la, pel servei de busos de Calvià. M'he passat hores i hores tirada a ses parades, m'he barallat amb es conductors, que ben bé sé que no tenen sa culpa, tot i que la tenen en altres coses. Un recorregut de 5 minuts en cotxe esdevé d'una hora amb es bus, conseqüència de la mancança d'autobusos que hi ha al carrer, horaris que, a part que s'incompleixen, estan fets per a gent amb temps, bàsicament perquè per anar-hi a qualsevol lloc, tot i que sigui a un lloc situat a 4km d'un altre, necessites com a mínim mitja hora per arribar-hi i això si tens sort que s'ajusti amb l'hora a la que has d'arribar a nes lloc. El Toro, Son Ferrer, Magalluf i Palmanova sofrim el fet de no poder estar malalts a segons quines hores ja que l'únic bus que hi passa per Son Dureta en determinades hores, en concret a les 2 i a les 7, no passa, és a dir n'hi ha un interval de dues hores sense bus, ja que aquest bus passa cada hora, una mica també increïble. Després Andraitx, Paguera i Santa Ponça sofreixen un altre fet, i és que el bus directe a Palma (autovia) només els deixa o a un d'aquests tres llocs o a Palma, per anar-hi a un altre indret de Calvià necessiten com a mínim unes 2 hores ja que només tenen un bus, que és el que fa el recorregut més llarg, ja que excepte per l'autovia, passa per tots els pobles de Calvià que queden pegant a la mar fins arribar a Palma.

Podria continuar però això és una tortura per llegir-ho, més encara és sofrir-ho tots els dies. És una vergonya. Conductors maleducats, dèspotes, en gran majoria, pocs busos i horaris increïbles en un sentit del tot negatiu.

Què passa? És un servei públic dirigit per una empresa privada que no ens permet cap marge de moviment o queixa. Així la meva idea de recollida de signatures quedarà guardada en un calaix fins que algú em digui "fes-ho i ja està, potser tindrà repercussions".

I per acabar he de dir que avui estic més indignada que de costum. Som partidària de l'organització de parades, però ho som per a que no hagi desorganització, és a dir si es fa qualsevol altra cosa que se surti de l'organització establerta però que no desorganitzi em sembla beníssim, i no pot ser que una senyora hagi suplicat per favor que l'agafés es bus quan estava totalment aturat a una cua de cotxes i amb sa parada a tan sols uns metres més enrere, i que aquesta s'hagi quedat en terra. És intolerable! Hem d'utilitzar es cap i no està fora de lògica el que ha fet aquesta senyora en arribar tard, i jo també ho he fet i córrer darrere ells, però nosaltres ja ens hem cansat d'esperar asseguts i la flexibilitat hauria de ser per part de tots, jo entenc que sou un vehicle i podeu fer tard i vosaltres heu d'entendre que ens podeu agafar en es camí si arribem tard i fins i tot si hi esteu de passada.

Els TIB també estan en crisi; més bé diria són crisi. Des que van néixer fins ara han canviat es color dels busos i n'han comprat de nous, però sempre tot ha funcionat de la mateixa manera: malament!

jueves, 14 de mayo de 2009

Molts d'anys, Lucía!


Avui, 13 de maig de 2009, fa 7 anys que la meva neboda va néixer!

martes, 12 de mayo de 2009

Firó de Sóller 09

Després de tota una batalla pel port de Sóller, en les diferents platges, a la plaça, i després que els cristians aconseguiren guanyar als sarraïns, el capità Angelats fa el seu discurs:

(no s'escolta bé ja que els bandolers no varen aturar de fer renou)
video
El final del vídeo el millor:
Visca Sóller! Visca!!
Visca Mallorca! Visca!!
Visca es Firó! Visca!!

I finalment vam cantar la Balanguera tots plegats i va ser molt emocionant! Perdoneu si es mou molt la càmera però hi estava pujada, amb un peu a un gerro que envolta un arbre, i amb l'altre a un banc i havia de fer una mica d'equilibri. Però el resultat mereix la pena:

No vos ho podeu perdre, l'anterior encara, però aquest no! xD
videoAh! i hi surto un segonet al final del vídeo...

I ara, amb la producció d'una servidora i amb tot l'afecte del món, vos deixo amb un muntatge amb les fotos des Firó, i com que no he trobat una cançó adient he tornat a posar la Balanguera de na Maria del Mar Bonet:

video


Visca es Firó de Sóller!!

Mallorca. Un viatge a l'interior

Mirada d'ocell (2n moviment)

T'estim perquè existeixes
(3r moviment)

Sempre que veig la mar (4rt moviment)


Música: Joan Martorell
Orquestra Simfònica de les Illes Balears
Director: Joan Company
Piano: Joan Martorell
Actriu: Vicenta Ndongo

domingo, 10 de mayo de 2009

Cadena Humana per la Llengua!

Estem d'enhorabona tots els que vam participar ahir a la cadena humana per la llengua. Va tenir esperit de festa reivindicativa, a part de ser-hi molt nombrosa!!
En arribar a Plaça Espanya, jo tota sola, vaig començar a veure banderes taronges, que representaven l'Obra Cultural Balear amb el seu escut. Vam caminar sota el lema "Drets per la llengua". També, com no, moltes estelades, que jo, malauradament, sota la pressa d'arribar d'Inca, dutxar-me i agafar el bus, vaig oblidar.
Finalment d'entre tota la gentada que hi havia, impressionant, em vaig trobar amb en Joan Lladó amb qui vaig fer una mica de trajecte. I ell mateix va ser qui em va presentar na Cathy Sweeney. Sabia que hi hauria gent que conec, gent que vaig intentar trobar amb la mirada, però va ser impossible, excepte ja a final d'acte que em vaig trobar amb n'Àngels, que sota la complicitat de la sapiència de ser-hi presents vam estar preparades per trobar-nos.

Com no, jo anava carregada de la meva inseparable càmera:
En primer lloc vos deixo amb la cançó que vam sentir durant tota la manifestació a mans dels xeremiers just acabada la marxa:
2:24
video
No volem ser una regió d'Espanya,
no volem ser un país ocupat!
Volem volem volem, volem la independència...
volem volem volem, Països Catalans!!

I acabada la marxa i arribades les dues nines dels drets per la llengua -el símbol de l'acte- fins l'escenari, vam continuar l'acte amb en Macià Ferrer, un infermer i glosador que ens va deixar impressionats amb les seves gloses. Finalment es va llegir el manifest:
9:57
video

I després d'això el president d'Obra Cultural Balear, en Jaume Mateu, va delectar-nos amb unes paraules (vaig tenir problemes tècnics que no em van permetre gravar el final del seu discurs):
5:36
video

L'acte va acabar amb la cantada de la Balanguera en què, podem dir, tots vam ser partícips:
2:01
video

I per a poder ensenyar-vos tota la gentada que hi havia, la cadena i la marxa humana, he preparat un vídeo-muntatge molt ràpidament amb les fotos que vaig fer-hi (i finalment he hagut de penjar els vídeos per separat, perquè el programa amb què he fet el muntatge, per motius de format, no em deixava pujar-los). L'he acompanyat amb la Balanguera, la versió de na Maria del Mar Bonet. Espero que us agradi:
2:54
video



Després d'un dia i mig preparant l'entrada, ja que els vídeos han trigat en pujar-s'hi, espero que us agradi i sobretot que pugueu gaudir, encara que sigui mínimament, del que va ser aquesta magnífica cadena humana per la llengua!!

Salut!

9 de maig, dia d'Europa!

Ahir, dissabte, dia 9 de maig, les joventuts vam estar a Inca, sota un sol ofegador, organitzant l'acte que es va dur a terme. Rebíem a en Ramon Jáuregui, segon a les llistes del PSOE per a les eleccions europees. També hi van ser-hi presents na Teresa Riera, candidata socialista de les Illes, na Francina Armengol i en Francesc Antich.

Tot i que ho vam passar molt malament gràcies a la calor -ofegant!- des de ben prest, va ser un dia genial, en què es varen congregar finalment unes 500 persones. Els joves, finalment, vam estar dinant la fideuà sota l'única i petita carpa que hi havia després de vendre tots els tiquets i repartint gorres (els moments de repartiment de gorres els millors sense dubte!, increïble els senyors i les senyores que venien quasi atacant-nos per aconseguir-les, i si no d'altres que eren molt simpàtics!).

I en quant a la intervenció d'en Jáuregui i amb la mateixa opinió que alguns companys que hi érem per allà, massa Patxi López, massa Obama i gens Illes, sense dir massa conjunt espanyol! Crec, i potser m'equivoco, que havent fet l'acte a les Illes hauria d'haver centrat el discurs en les repercussions que tenen les decisions d'Europa a les Illes, tot i que entenc que el que volia reflectir era el canvi al que tant fan referència (dels quals, d'alguns, no estic molt orgullosa).

Però en general, l'acte va estar molt bé i vam passar una bona estona!










Calvianers!





I després d'Inca a Palma, a la Cadena Humana per la llengua, havent passat primer per casa per dutxar-me (estava del tot bruta)! Una manifestació amb esperit de festa i amb una gentada impressionant!! Vaig trobar en Joan Lladó, president d'Esquerra Republicana de les Illes, amb qui vaig estar una estoneta, i em va presentar na Cathy Sweeney, candidata d'Esquerra-Illes Balears i Pitiüses a les eleccions europees.
Però més endavant faré una entrada tractant la cadena humana per la llengua amb fotos i vídeos inclosos!


Salut!!

viernes, 8 de mayo de 2009

Cadena humana per la llengua!

La Cadena Humana per la Llengua organitzada per l'Obra Cultural Balear el proper dissabte, 9 de maig, a Palma sota el lema "Drets per la Llengua", inclourà diferents activitats de caràcter lúdic. El recorregut serà el següent: plaça d'Espanya, carrer de Sant Miquel, plaça Major, carrer Colom, Cort i carrer del Palau Reial. L'entitat ha convocat persones de diversos sectors socials perquè es concentrin a les 18.00 hores a diferents punts de l'itinerari. El principal serà a la plaça d'Espanya, on l'entitat ha convidat a participar el gruix de la ciutadania. El carrer de Sant Miquel, davant l'església, serà el lloc on es concentraran els més joves. La plaça Major de Palma serà l'espai triat pel món de la cultura popular. Precisament, en aquest indret, a les 17.00 hores començarà una gran ballada popular amb els grups Sarau Alcudienc i Música Nostra. El quart espai de concentració serà Cort, on estan convocats dos col•lectius diferents: els nous mallorquins, persones d'arreu del món que s'han volgut sumar a la cadena humana per donar suport al procés de recuperació lingüística; i les famílies amb fills, que participaran des de les 17.00 hores a la festa infantil amenitzada per Cucorba.

Els participants a la Cadena Humana s'aniran passant, de mà en mà, el manifest que es llegirà al final. La Cadena serà precedida per un cercavila format per un centenar de xeremiers i pel grup Els sonadors del vuit. El punt final serà un escenari situat al carrer del Palau Reial, davant el Parlament de les Illes Balear, on es llegirà el manifest, que demanarà aprofundir en el procés de normalització lingüística, i hi haurà la cantada de La Balanguera.

L'entitat convida tota la ciutadania mallorquina a participar a l'activitat amb la família i els amics. La Cadena Humana serà alhora festiva i reivindicativa, com és habitual en les mobilitzacions de l'OCB.

Original d'Obra Cultural Balear


Més informació a Drets per la llengua.

miércoles, 6 de mayo de 2009

Eufòria

Eufòria, eufòria, eufòria...

Mai en la meva vida, ni tan sols quan jo era jugadora, he sentit un instant com el que he sentit avui mirant futbol, mai. I per això mateix, i per d'altres coses, no canviaria mai aquest instant, per res.

Sí, ni jo mateixa entenc com el futbol pot moure masses, no ho entenc, però ho sento. Els sentiments són il·lògics, així que simplement ens conformem amb adonar-nos que els sentim. No parlo del partit, no parlo dels minuts a contrarellotge, no. Parlo de l'instant. Un instant en què l'eufòria ha estat l'únic adjectiu que ens podia descriure, l'únic que sentíem, l'únic en què pensàvem. Eufòria per un instant, tot sabent que arribarem a casa i pensarem ens els afers, en els problemes o en què haurem de fer demà, però tot sent conscients que l'instant, el d'eufòria, és nostre i ningú mai ens el podrà robar. I recordarem com l'instant va ser dedicat només a ell mateix. Perquè el cambrer també va cridar amb nosaltres, perquè n'Alex i jo vam creuar mirades, perquè tots els altres sentien tant com nosaltres l'eufòria.

Un instant que té com a destí Roma. No parlo del partit, no parlo de resultats, parlo d'un instant eufòric.

Camins

M'encanta!!
Vos deixo amb una de les tantes cançons populars dels Obrint pas, una meravella de cançó! Aquests valencians m'han arribat al cor amb el seu últim disc Benvingut al Paradís.

CAMINS; Obrint pas i Pep Gimeno ("Botifarra")




P.D: He de destacar que és la tercera cançó que té com a referència el concepte de camí i que m'agrada d'una manera molt especial, és a dir, d'una manera destacable. En primer lloc va ser Camins de Sopa de Cabra, després va venir El camí de Sanjosex i finalment els camins d'aquesta entrada.

lunes, 4 de mayo de 2009

La infelicitat

"La infelicitat és mil vegades més poderosa (que la felicitat). El plaer que experimentem amb l'adveniment d'algú no és res comparat amb el dolor que podem arribar a sentir per la seva pèrdua."

Del llibre Set dones i un home sol, de Víctor Alexandre.


I quan he llegit això he reflexionat: "I quina raó que té..." És una cosa que mai m'havia plantejat, però ara que m'ho ha plantejat aquest llibre, tot d'una que m'ho ha deixat caure m'ha vingut al cap aquest pensament. No sé si té raó o potser depen de les circumstàncies, però el dolor és el que ens fa adonar-nos del que realment estem perdent.

Oi que sí?

miércoles, 29 de abril de 2009

Blocs i blocaires!

Ja fa molt de temps que hi penso en aquesta entrada, però sempre hi havia una altra cosa que fer, o simplement m'hi ficava dins d'aquest mon dels blocs i no ho deia en veu alta. Sí, perquè vull parlar d'aquest bloc, dels vostres blocs, de tots els blocs. Quan parlem d'ells, parlem de persones. Si ens interessa el que llegim, ens interessa ni que sigui una mínima part de la persona que ho redacta dia a dia. Tracti del tema que es tracti, o sigui la cançó que sigui la que trobem i escoltem dins del bloc, el que fem és conèixer una part de la persona que n'hi ha al darrere. Quan s'aconsegueix arribar mitjançant lletres, música, imatges, als lectors, significa que ens unim a ells. Aquesta finestra és un cúmul de sensacions, explicacions, opinions, debats, sentiments, empipaments també, pot ser tot, perquè surt de dintre nostre. Pot ser una mirada, pot ser una caiguda, pot ser una notícia, pot ser fins i tot un color, pot ser un mirall, pot ser aprenentatge, pot ser reflexions, pot ser coneixement, humor, lluita, alegria, de vegades arriba a ser-hi només una web, però aquí estem tots a la mateixa alçada, tots tenim que dir la nostra, mirem per nosaltres, ens comportem de manera individualista, cercant dins del nostre cap, del nostre cor, o ni que sigui cercant al nostre voltant, però amb la intenció d'unir-nos al món d'una manera equilibrada. Sabent que les nostres lletres van dirigides al col·lectiu. Aquí es pot escollir. Aquí trobem sinceritat. Perquè fins el que vol enganyar ens és sincer perquè ens diu que és un mentider.

Amics, és increïble, aquesta finestra em permet agafar afecte a d'altres persones perquè ens comuniquem. Aquesta finestra ha fet possible que em comuniqui amb els amics dels meus amics. I també que els meus amics, alguns que ni tan sols s'han dirigit mai la paraula, hagin tingut complicitat ni que sigui només en un tema en concret. Ens podem comunicar amb gent que es troba a molts quilòmetres de nosaltres. Gent nova. O gent que hi era abans.

Aquesta finestra ens permet ser, quan escrivim (destaco quan escrivim, perquè és molt millor tractar amb la gent, però quan escrivim...) ser una mica més humans.

Aquesta finestra ha fet que pugui comunicar-me amb mi mateixa.

Salut!


P.D: Rafi, ahir em vaig oblidar de fer-ho. Ho sento. Per cert, hauries de pensar en fer un croquis per totes les relacions blocaires que hem compartit, com el croquis de n'Alex, n'Emma i nosaltres. =) T'estim feo.

lunes, 27 de abril de 2009

LIFE

Playing For Change: Peace Through Music


Per favor, mireu el vídeo. Estic convençuda que amb el vídeo que tinc amb el títol del bloc i aquest, encara que sigui només per un instant, sereu més feliços:

Descontrol

És tard, i què? Necessit aquests minuts en què no faig res més que pensar. Tan sols reflexiono. Ja res té sentit. El descontrol ha superat aparences i horaris. Avança un futur mediocre, en què bàsicament arribar-hi significarà tornar enrere una altra vegada. El descontrol va ser un experiment de la meva inconsciència, mentre que la consciència li deia llibertat. La llibertat esdevé descontrol quan en realitat no estàs fent tot allò que vols, sinó més bé deixar de fer tot el que no vols, i que malauradament són coses que s'han de fer. Per tant, s'arriba a la conclusió que continues al mateix punt però amb tot el teu voltant fora de si, amb tot el teu voltant fora de l'abast de les teves mans: la teva realitat descontrolada.

sábado, 25 de abril de 2009

Homosexuals i transsexuals durant el franquisme

El libro “Homosexuales y Transexuales. Los otros represariados y discriminados del franquismo, desde la memoria histórica” fue presentado el pasado martes en el Ayuntamiento de Barcelona, en el marco de una iniciativa que busca iluminar con testimonios los padecimientos que miles de miembros del colectivo LGTB sufrieron durante décadas.

El presidente del 
Grup d´Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG), José Benito Eres resumió el clima de la época al declarar que “los homosexuales eran peligrosos sociales para el Estado, pecadores para la Iglesia, enfermos para la medicina y escoria para la ciudadanía".

La obra, 
coordinada por Eres y Carlos Villagrasa, profesor de derecho civil de la Universitat de Barcelona, ha sido elaborada a partir de aportaciones académicas y profesionales e incluye las vivencias de las víctimas. Fue presentado en el altillo del Cafè de l'Òpera, antiguo punto de encuentro clandestino. "En España se ha dado poca importancia a la persecución de los homosexuales", afirmó Villagrasa. El colectivo lamenta que hasta el momento "solo existan un par de documentales, dos historias noveladas y algunos estudios académicos". "Todavía no hemos roto el silencio", dijo Eres.

Uno de los capítulos más destacados es el del historiador Víctor Manuel Bedoya, quien ha logrado
 acceder a los archivos policiales, judiciales y penitenciarios catalanes de la época y está estudiando los mecanismos represivos ejercidos contra los homosexuales. El libro también habla de la invisibilidad de las mujeres lesbianas durante ese periodo y analiza las conexiones del franquismo y el nazismo. En España se abrieron 50.000 expedientes y 5.000 fichas policiales a personas por su orientación sexual y, según Eres, hay documentos que acreditan que a algunos arrestados se les practicaron electrochoques y se les hicieron lobotomías como terapia psiquiátrica.

La obra tiene además el mérito de que por primera vez se ponen elementos en común entre el franquismo y el nazismo (a cargo de Jean Le Bitox). También, por primera vez se habla de la mujer lesbiana bajo el franquismo (a cargo de Thais morales y Raquel Platero). 

"
Franco murió en 1975, pero ha dejado reminiscencias en nuestra cultura. Actualmente las religiones se han unido en una cruzada contra la homosexualidad. La función de este libro es recordar esta persecución que aún no ha acabado", concluyó Villagrasa.


Original de Universo Gay