Páginas

lunes, 12 de diciembre de 2016

Sentimientos homógrafos

Si algo me pasa a mí, y nadie más lo ve.
¿Ha pasado?

Todo el tiempo del mundo

Los sentimientos son diferentes para cada persona aunque les llamemos de la misma manera. Muchas veces, cuando me invade alguna sensación que solo yo puedo experimentar en mi interior y el tiempo pasa, me pregunto si realmente sucede, si es real, o solo disfrazo un recuerdo. Algo que pasó, que viví junto a otros, y que ahora tan solo yo visualizo. Quiero pretender que las personas sean las mismas, que lo que sentimos en aquel momento permanezca intacto. Pero en cada etapa, las personas dejamos de ser las mismas, y aunque el sentimiento perdure, ha evolucionado y aquello que compartimos quizás para ti ha desaparecido. 

miércoles, 12 de octubre de 2016

No soy para ti

Vive dentro de mí.
Y mientras todo reste en pensamiento,
mientras no aflore en voz,
mientras permanezca a gritos en mi mente,
no será real.

Pensamientos infinitos,
que no siempre se corresponden con la realidad.
Son sueños,
deseos,
carnosos, emocionales, irracionales.
Sobretodo irracionales...
Sin saber el motivo,
un pensamiento te invade,
y te cambia la vida.
Tus minutos son invadidos
por una sensación
que te recorre el cuerpo,
como si fuera real,
como si fuera palpable.
Pero solo tú lo sientes,
nadie a tu alrededor puede percibirlo.

Basta un segundo
para que una vida cambie,
tan solo un segundo,
para que todo tu ser dé un vuelco.
Pero no,
no es real.

Solo vive en ti.

Igual que en un segundo llegó,
en otro igual se esfumará.
Desaparecerá.
No soy para ti.
Antes de hacer un acto heroíco,
antes de que me invada la curiosidad,
la morbosidad,
la revolución,
antes de dejar todo atrás,
más vale dejarlo claro.
No soy para ti.

No soy -nadie- para ti.

Tu recuerdo

Siento el diablo dentro de mí. 

Nostalgia.

El tiempo ha pasado.
Pero tú permaneces en mí
como si fuera ayer la última vez que nos vimos.
Tu imagen se apodera de mis entrañas
en cualquier momento,
a cualquier hora.
Tu recuerdo permanece intacto
entre tantos y tantos olvidos.
Y probablemente solo sea eso,
un recuerdo.

No significas nada más.
Te deseo.
Pero no te besaría.
Te espero.
Pero no te buscaría.
Justificas año tras año
mi constante nostalgia,
este pesar.

¿Qué sería de mí si te olvido?

¿Qué sería de mí si te encuentro?

miércoles, 9 de noviembre de 2011

El fruto prohíbido

Caminaba veloz por la calle, cerciorándose de que nadie le habia visto, de que nadie le perseguía, aun sabiendo que por esos barrios nadie le conocía. Era él mismo siguiendo sus pasos, su sombra, aterrorizándose de lo que había hecho. Había conseguido todo lo que la vida le pedía, unos estudios, un matrimonio, una familia, un trabajo. Pero una vez más, inconsciente de su pasado, se le repetió esa atracción por el descontrol, por romper con lo correcto, por abandonar responsabilidades. Ni siquiera pensaba en la persona con la que acaba de pasar la noche, solo en el placer, en la euforia, en el desahogo que resultaba comer del fruto prohíbido.

sábado, 8 de octubre de 2011

Es culpa tuya

¡Qué injusto!

Tú vas desprendiendo ese encanto,
eclipsándome con esa sonrisa.
Vas cautivándome con cada palabra,
con cada gesto,
te acercas y te alejas a tu antojo,
me miras a los ojos,
me saludas y te despides.
Dejas la huella y después desapareces.

¡Qué injusto y qué fácil es para tí!

Lo difícil es guardarme para mí sola cada instante,
callarme cada latido y salvaguardar las distancias.
Porque se sabe,
que si sobrepaso el límite se acabó,
quedará la despedida en el tiempo
y nunca jamás volveremos a encontrar el saludo.
Que injusto y que difícil es para mí
callar mientras tú gritas todo ese deseo.
Pero no quiero quedármelo para mí sola,
no,
esto es culpa tuya.

domingo, 3 de julio de 2011

UN GRAN POEMA DE AMOR

Abuela te quiero mucho,
eres muy divertida,
y eres graciosa,
y eres limpiadora,
y eres miedica
porque tienes la lámpara encendida por la noche,
y te gusta el Sálvame.

De mi sobrina a mi madre. Encantandor.

viernes, 1 de abril de 2011

Deseo

Qué sensación
que lo siento en el aire,
que me toca por la espalda,
que lo veo en los gestos.
Me habla desde los ojos,
lo escucho desde lo más profundo.
Está por todo y en todos,
y sin embargo
tan solo deseo enjaularlo
y dártelo a ti.

sábado, 23 de octubre de 2010

Quizás haya alguien que no piense en nada

Hace frío. Es temprano. Su abrigo no consigue aislarle de las bajas temperaturas. Camina de un lado a otro, cabizbajo, esperando el bus. Tan solo se le ven sus pequeños ojos oscuros. Y a un metro suyo, una joven y esbelta mujer que le llama la atención. Debe haberse mudado recientemente piensa él, pues nunca la había visto por esta zona. Y le agrada esa idea. Y más aún le gusta el juego de miradas que se sugieren el uno al otro. Y se pregunta qué estará pensando ella. Y mientras esta historia concurre, silencio. No pasan coches, alguna que otra persona pasa rápidamente por la calle, pero en silencio. Donde parece no pasar nada, se viven distintas historias en cada pensamiento. Y él vive la suya intensamente. Piensa que quizás ella no piense en él, quizás tiene hijos y piense en ellos, o quizás piense en la lista de la compra, o quizás quien sabe si acaba de pasar la noche con su amante. Eso él no lo sabe, tan solo se ha fijado en ella de una manera especial, la encuentra atractiva y ante todo interesante, y en un instante preciso ha creído que haber cruzado sus miradas les hacía protagonistas de la misma historia.

domingo, 22 de agosto de 2010

D.E.P : Aly y Carlos

Días pasados manchados de tristeza,
próximos días empañados de amargor.
Tiempo al tiempo dicen:
vuestro carisma persistirá,
el recuerdo quedará
y cuando tal tiempo haya llegado,
una sonrisa por vosotros brotará.


Carmen López

Siempre recordaremos el verano del 2010 con gran tristeza. Ha sido un mes trágico en el que nos han dejado dos grandes y jóvenes personas de las cuales brotaba mucha vida. Al menos y sobretodo recordaremos que no han vivido muriendo sino que han muerto viviendo.

Calvià os recuerda ahora y siempre.

viernes, 7 de mayo de 2010

El afilador de recuerdos

A horas tempranas de la mañana, recostada en la cama, despeinada y con los ojos a medio abrir, puedo escuchar una musiquita encantadora de melodía contagiosa. Proviene de la calle, alguien la hace sonar una y otra vez. A medida que pasan los segundos parece acercarse más y más. Es el joven afilador de cuchillos, empujando su vieja bicicleta y haciendo sonar su flauta de pan. Hacía mucho tiempo que no la escuchaba, y no lo puedo evitar, que esa melodía siempre me evoca a años atrás, cuando vivía en otro lugar y cada mañana me asomaba a verle tocar.

martes, 6 de abril de 2010

LoveKreation


Visitad el nuevo blog de Kendy, una galería fotográfica a la que no podéis faltar.

lunes, 8 de marzo de 2010

En verano todo es distinto

Es realmente increíble tener la posibilidad de pasear durante el frío invierno abrigada hasta los pies por la playa, sentir la húmeda arena y el mar en calma acariciando la orilla. Te devuelve la consciencia sobre el tiempo: ayer dabas un paso y mojabas tu cuerpo (semi)desnudo, y hoy te mantienes atento de que el mar no alcance tus zapatos. En verano todo es distinto. O en invierno, según se mire...

jueves, 18 de febrero de 2010

Suicidio

Estaba sentada al borde del sofá, un sofá muy antiguo. Una mano la tenía entre sus piernas, apretándola con fuerza, desahogando toda su pena y su rabia a través de ellas. La otra mano sujetaba un pañuelo ya muy arrugado que utilizaba para secarse las grandes lágrimas que recorrian su cara. Al mismo tiempo se balanceaba sobre ella misma suavemente. Despeinada y sucia de varios días, sumisa en una profunda depresión, no cesaba de llorar y maldecirse, creyendo y confirmándose su soledad. Sobre la mesa, al alcance de ella, descansaba un tubito de pastillas naranja con una etiqueta blanca medio vacío. Después de varios días de desconsuelo, conviviendo con gente que la veía pero que no la miró, decidió ahorrarse sufrimiento.

miércoles, 3 de febrero de 2010

El mundo sin blanco y negro


Es Charles Chaplin. Entre sombras de un blanco y negro atractivo. Dicen que era comunista y que lo echaron del país. Sí, de ese país de sueños y estrellas abanderadas y estrelladas. Yo creo que era un genio y los genios se han de admirar. Pues seguramente su genialidad fue lo que les hizo desvariar, todo aquello desconocido y genial, arte, les tocó la moral. Ai, y qué moral!, tan normal en aquellos años, tan retrógrada en nuestra actualidad. Cierto, pero sigue existiendo. Si por algunos fuera, aquí también nos echaban, a nosotros, a aquellos y a los demás. Pero, ¿qué más da? Vivan las razas puras y blancas (valga la redundancia entre el blanco y la pureza) que la diferencia es tan solo peste epidémica envuelta de humanidad.




I love Charles Chaplin.

martes, 26 de enero de 2010

Miranda

Usaba gafas de pasta de color negro, que resaltaban a causa de su palidez enfermiza, y que hacian de ella una persona poderosamente interesante. Debajo de su horrorosa bata de flores, vestía una camiseta blanca de algodón muy antigua, que ocultaba su extrema delgadez, ésta le cubría desde su delicado fino cuello hasta sus inexistentes nalgas. Se había puesto un gorro de paja que le rezagaba del fuerte sol que caía, y bien sonriente sujetaba con ansia la regadera de color naranja fosforito que tanto le gustaba. Dejaba caer el agua sobre sus flores con tal delicadeza que en cualquier momento podías imaginar que ella se estaba disolviendo entre cada molécula. Se sentía feliz, no entiendo cómo, pero tan solo tenía que observar esa imagen para sentirlo. Conseguía radiar energía positiva mientras su sangre palpitaba a contraconriente, cuando podría ser la persona más infeliz de la tierra.

jueves, 14 de enero de 2010

Te amo

Te amo sin saber cómo, ni cuándo, ni dónde.
Te amo directamente, sin problemas ni orgullo.
Así te amo porque no sé amar de otra manera.
Tan cerca,
que tu mano sobre mi pecho es mía.
Tan cerca,
que se cierran tus ojos con mi sueño.

martes, 12 de enero de 2010

You are always on my mind

"Dime que tu amor no morirá..." (tell me that your sweet love hasn't die)

viernes, 1 de enero de 2010

miércoles, 30 de diciembre de 2009

Historia de una H que no quería pasar desapercibida

Crees que te acostumbras, llegas a tener la sensación de que ya no te das cuenta, que actuas y no te importa nada más, pero en el fondo duele.

Y es cierto, en ningún momento negamos, ni escondemos, pero sí evitamos, y se llega a la terrible realidad de que evitando ni siquiera nombramos, y al no nombrar parece que no existimos. Igual que las H conforman palabras que estarían mal escritas sin ellas pero continuamente da la sensación de que no existen pues no se nombran.

¿Y sabéis qué? Somos imbéciles! Nosotros mismos hemos creado esta situación.

DE LO ÚNICO QUE NO SE ARREPIENTE UNO EN LA VIDA ES DE HABER SIDO VALIENTE

jueves, 17 de diciembre de 2009

Historia de una Hache que no quería ser muda*

De injusticias hay muchas.
Algunas son evidentes
y otras se esconden bajo el efecto nulo de ser una Hache.
Pues quieren hablar, reverlarse,
pero son mudas.
Ofrecen constantemente dosis de personalidad,
siendo letra como todas las demás,
igual que las personas
personas son todas por igual.
Igual y desigual,
que no diferencia.
Pues la diferencia nos hace ricos.
Pues la diferencia nos hace progresar.
Ésta es la causa de algunos injustos personajes
que imponen modelos retrógrados
en los que tan solo se acepta rechazar.
Yo soy diferente,
pues me define una Hache al comenzar.
Y aunque yo y mis semejantes
alcemos la voz
seamos personas
y ofrezcamos amor,
persistirá el pensamiento
que nos haga callar una vez más.
Pero quede claro ante todos,
que el silencio no es sinónimo de no hablar.
Pues en silencio seguiremos siendo personas
y en silencio haremos desaparecer
el lamento íntimo de que no nos dejen ser.
Y quede claro también,
que aunque la mudez nos defina,
mudos no queremos ser.


*Título tomado de una canción de Love of lesbian.

jueves, 10 de diciembre de 2009

Relación

Los sacrificios nunca se me han dado bien. Tiendo a moverme por la delgada línia que existe entre el hedonismo y el arrepentimiento.
Pero, poco a poco la cosa va cambiando, pues el sacrificio está íntimamente ligado al hedonismo y elimina por completo el arrepentimiento.

jueves, 19 de noviembre de 2009

El pesar

El diccionario define pesar como sentimiento o dolor interior que molesta y fatiga el ánimo. Profunda pena.
Pero en la vida raras veces son aplicables las definiciones rigurosas, el pesar puede manifestarse de muchas formas que en poco se parecen a una profunda pena.

Todos tenemos alguna vez un pesar enorme. Cada uno lo encaja a su manera.
No solo sentimos pesar por la muerte, también por la vida, por la pérdida, por el cambio.
Cuando nos preguntamos porqué a veces todo es un asco, porqué duele tanto, debemos recordar que todo puede cambiar en un instante.
Así sigues viviendo, cuando te duele tanto que no puedes respirar, así sobrevives.
Recordando el día en que sin saber cómo y aunque parezca imposible no te sentías así, no te duele tanto.
El pesar le llega a cada uno a su hora, a su manera.
Lo mejor que podemos hacer, lo mejor que cualquiera puede hacer es ser sincero.
Lo peor del pesar es que no puedes controlarlo. Lo mejor que podemos hacer es permitirnos sentirlo cuando llega. Y liberarnos de él cuando podamos.
Lo peor es que cuando crees que lo has superado, vuelve otra vez.


Temporada 6, capítulo 2, by Anatomía de Grey.

miércoles, 4 de noviembre de 2009

Renovada

Todos los momentos que he tirado por la borda por un instante de cobardía, todas las noches que he dejado boca arriba, las palabras fofas, los torpes utopismos que irrumpen dentro de nosotros, todos los momentos que he tirado por la borda por un instante de cobardía, ya no me duelen...


By VampiressaHIM

martes, 3 de noviembre de 2009

Discapacitados

Generalmente las personas discapacitadas nos dan pena. Supongo que es pura lógica, sobretodo teniendo en cuenta que lo que nos afecta no es que esa persona esté limitada, si no que nosotros no lo estemos y nos limitemos mentalmente de manera extrema.

miércoles, 28 de octubre de 2009

lunes, 26 de octubre de 2009

Patinando

Llueve sobre mojado

Las depresiones momentanias, esas que hacen creer que el mundo está fuera y tú dentro, como si no te sintieras parte de él, realmente llegas a creer que nada tiene que ver con lo que pasó ayer, o no imaginas que lo que pasará mañana tendrá relación, simplemente un día te levantas, miras por la ventana y no haces más que pensar que nada es lo que tiene que ser, nada funciona como tiene que funcionar y por supuesto que tú no eres quien debes ser. Sin embargo, no puedes quedarte parada, no sabes por qué, pero no puedes hacerlo, así que te mueves, y entonces te ríes con la primera persona que te cruzas. Y entonces entiendes la felicidad momentania, esa que hace creer que todo va bien, que tan solo debes ir dónde tenías previsto, y de repente vuelves a pensar que todo es una cadena, que la cosa puede funcionar y que tú, aun no siendo quien deberías ser, encajas en el mundo.

domingo, 18 de octubre de 2009

La locura en sus zapatos

No podía parar de mirarla. Su belleza tan imperfecta la deslumbraba. Allí estaba, cruzando la calle, jugando a pisar tan solo el blanco de los pasos de cebra, en el cual se perdía, con el cual se fusionaba. Su veraniego blanco vestido, de tela muy fina, saboreaba cada curva de su cuerpo y dejaba entrever la voluptuosa forma de su pecho, impecable y definido. Sus cabellos despeinados se movian al son de cada salto, y sus sandalias dibujaban los pies más finos y blancos que jamás ella había visto. La locura la poseía, parecía escuchar una música que salía desde lo más profundo de su corazón, adoptaba movimientos armónicos, sus brazos imitaban las alas de los ángeles, esos que siempre imaginamos, callados y solitarios, hermosos, y bailaba, desde un lado de la acera hasta llegar al otro, y aun lo hacía después. No le importaba la gente, era libre. Era una mujer recién sacada de los años 60, como si hubiera estado encarcelada dentro de un cuadro y hubiera decidido escapar de la moral de un pintor que cree que la mujer es solo belleza si estima las normas que rige nadie. Ella era libre. Y en esa calle, mientras demostraba su libertad, estaba Miranda, andrógina hasta los zapatos, admirando la grandeza de la feminidad. Seria, abrigada por su chaqueta de cuero, mostrando cara de esfinge, siempre haciendo ver que nada desata sus emociones, había sentido en un instante toda la pasión que existe en las mujeres, paralizada y dejando hablar a sus ojos, entendió que el amor se lo estaba dando una persona que no había visto nunca y que seguramente no volvería a ver más. El amor somos cada uno de nosotros en nuestra máxima expresión, y ella, ahora, le amaba por ser quien quiso ser en el instante que precisó.

miércoles, 14 de octubre de 2009

Destruir lo construido

-Cuando ella te mira, no ve a una mujer negra o a una mujer blanca. Mira la mujer que ama.
-Ve lo que quiere ver.
-A lo mejor ve lo que le dejas ver. A lo mejor antes no importaba. A lo mejor era lo que te funcionaba mejor en todos estos años. Tomar todas tus cosas buenas y juntarlas en tu bonita vida. Es lo que dejas ver cuando la gente quiere ver.
-¿Qué intentas decir?
-¡Nada! Sólo que a lo mejor es más fácil así para ti de esa forma.
-Muy bonito, muy bonito de verdad...
-Yo soy siempre la que huye, pero no hagas lo mismo. Espera, escúchame, porque no voy a decirte lo que crees: sólo hay una cosa que llega a todas nuestras realidades... es el amor! Es el puente entre todas nuestras diferencias. Y tu tienes mucho amor en tu vida. ¿Por que intentas tirar abajo ese puente?

Diálogo entre Bette Porter i Kit Porter en The L word.

Cuando la gente se interesa por mi, dejo ver lo que quiero. Soy bastante inconsciente sobre ello, pero soy una persona bastante misteriosa que habla mucho y no dice nada. Por ese mismo motivo he destruido cosas de mi vida que estaban a punto de llegar a su punto final, y de la misma manera actuo con las personas, les doy todo lo que quiero y puedo pero no les dejo entrar en mi caparazón, donde me refugio constantemente. Aparentemente soy un mundo, y sin embargo, en mi más sincera intimidad soy otro, y mucho más importante, soy otra persona dentro de ese mundo. Tan solo el amor consigue que este gran caparazón se debilite y se abra con una precisa y frágil sutileza, dejando mi mente y mi cuerpo completamente desnudos. Debo conseguir no autodestruir lo que quiero, debo conseguir no autodestruir lo que amo, debo no autodestruirme. Las excusas no valen. Y yo la quiero.

jueves, 8 de octubre de 2009

Curiosidad

Dicen que la curiosidad mató el gato, quizás matase tan solo una vida y le quedasen todavía unas tantas, o puede que muriese y tal fue de curioso que no volvió a despertar. Yo sé que la curiosidad en este caso me ha dado vida, una vida que me acompaña. Tal vez la fría experiencia nos separe mediante puntas de hielo, pero procuro conquistarte y con calor deshacer ese espacio. Algún dia conseguiré abrazarte con el corazón, y no tengas miedo, algún día lo estaré haciendo y quiero creer que no pensaremos en más que en querernos. Algún día con la mirada te diré que ya no hay vuelta atrás. De momento deja que me enamore para poder entender este lenguage de conceptos amorosos.

Estimar-te

Estimar-te
fa que miri la vida
i me n’adoni
que són dues pinzellades,
dos espais,
dos temps,
l’un, abans,
l’altre, després,
entremig
l’inabastable instant
de restar
tota la vida
amb tu.

viernes, 11 de septiembre de 2009

Rafi's Birthday!

No me puc entretenir per escriure perquè no tinc temps, me sap greu, però tu ja saps que t'estiiim i que ets el meu incondicional amic!!

Gràcies per cada dia!

Molts d'anys (i cuida't el braç!)

lunes, 7 de septiembre de 2009

No sé quin títol posar: "retrógrada, intolerant i mezquina"? No mereix ni adjectius!

El 12 de juny de 1994 Pilar Urbano va escriure el següent al diari El (In)Mundo:

«…Es una aberración contra natura… La cosa no va tanto porque quieran adoptar niños y formar extrañas familias, a base de dos lesbianas o dos maricas, disfrazándose de marido y mujer, y jugando a papás y mamás. No. Es mucho menos sentimental y mucho más pegado al vientre y a la pela. Hablan de convertir las uniones de derecho».

«Empiezan equiparando el matrimonio y la pareja. Y, dentro de esa aleatoria y zoológica cosa llamada la pareja -va de suyo que ahí no hay más que apareamiento- dicen que a efectos civiles y mercantiles da lo mismo que sean un hombre y una mujer, que dos tíos, que dos señoritas… Van por la pela. Se trata de generar derechos: una pensión de viuda para un maricón fiel hasta la muerte; una mensualidad indemnizatoria para la cónyuge machihembra abandonada por el cónyuge marimacho; la herencia del sarasa rico, recomido de sida… Pero, para que el aberrante esperpento cuele, echan mano de la fibra sensible: el derecho a adoptar niños. Hombre, en toda adopción hay una sustitución, una paternidad/maternidad simulada, de ejercicio y no de origen. Pero éstos, además de la simulación, buscan la suplantación y la impostura».

«Dos homosexuales podrán ser un par, por aquello de ser dos, como las alpargatas. Pero nunca serán una pareja. Ni siquiera una yunta. Y por supuesto, jamás un matrimonio. Esa institución (monogámica, heterosexual, formalizada y consensual) o se da entre un varón y una hembra o no se da».

«Sería perverso y pervertidor que un niño, que una niña, se criase en el ambiente enrarecido, enfermizo, deformante, vicioso y tarado de un par de maricones o de lesbianas que fingen ser lo que no son, hacer lo que no hacen y dar lo que no tienen. No hay ni leyes, ni tribunales capaces de trasvestir a una hembra en un padre o a un macho e una madre… P.S.: El homosexual me merece el mayor de los respetos, siempre que sepa apechugar con su desviación, a solas».

Pilar Urbano dixit

SENSE COMENTARIS!

sábado, 15 de agosto de 2009

Hoy no me puedo levantar!


Diumenge musical, ja toca una mica de desconnexió de la rutina. Ballarem i fugirem una estona de la constància estiuenca i acalorada.

sábado, 8 de agosto de 2009

L'amor del blanc i el negre

Vos enllaço un escrit del meu estimat amic Alex. Com podeu comprovar no estic gens connectada i no actualitzo, però així com puc passo i llegeixo alguns blocs, entre d'altres, i de manera prioritària, desert humit, on he trobat un escrit que m'ha encantat, espero que vos agradi:


Una abraçada estimats!

viernes, 24 de julio de 2009

Calvià vil·la

Una mica de festa mallorquina!! Molt bona festa mallorquina!

Música, balls i glosadors:

(musiqueta)


(ball)


(gloses)

jueves, 16 de julio de 2009

Santa Carmen

Avui he començat el dia estranyada. Ja ben dematí m'han felicitat i com em passa cada any no sabia de què es tractava. A mesura que passava el matí m'han felicitat dues persones més, i de sobte, quan menys ho esperava m'ha vingut al cap: avui és el meu sant!!! Ohh! Quina alegria! Podria haver estat que la gent demostrés el seu afecte, fins i tot podrien haver-me felicitat simplement perquè són amics meus i estan contents de ser-ho, però no, molt millor que tot això! És el meu sant!! Però com m'he pogut oblidar d'una cosa així??!?! I ara demano disculpes! Sobretot perquè he mantingut contacte amb gent amb la que no en tinc durant tot l'any; també algun que altre missatge m'ha alegrat, gent estimada que m'ha sorprès; com no, la meva mare, no podia faltar, ella és la incondicional, i em demostra que em coneix molt bé sobretot en aquests moments, quan em felicita pel meu sant.

Pel facebook gent desconeguda, d'altres un missatget privat com si realment fos important, missatges al mòbil des de Galícia (l'únic que entenc doncs ha estat una persona mínimament religiosa), d'altres de Catalunya que miren el calendari i diuen "ostres!! Na Carmeta de Mallorca" (jajaja), també dues persones de Palma, molt estimades!! i d'entre elles l'única que ha estat capaç d'evidenciar que felicita només el meu nom!! (i dono les gràcies).

En conclusió, mai m'havia passat, que avui, 16 de juliol, santa Carmen, tanta gent em felicités, sobretot en forma de missatge al mòbil, perquè mira, si em trobes al carrer doncs potser de passada, però tot aquest moviment m'ha sobtat! Tot i això ho agraeixo, doncs he vist que la gent, tot i que sigui pel meu nom, perquè si és amb altre objectiu no obtendran res, es recorda de mi!!

Això sí, torno a repetir, accepto que es feliciti el meu nom, perquè malgrat les felicitacions, de santa en tinc poquet segons els que ja sabeu vosaltres, i perquè a part de l'estimada església, som massa atea com per a que si no em feliciteu, em quedi exactament igual! Doncs si no es per vosaltres avui no hagués recordat que he de cridar la meva religiosa i estimada àvia!

Una abraçada i moltes gràcies a tots i a totes!

jueves, 25 de junio de 2009

"Carmen y la cebolla", by Rafi

I ho ha fet, ho ha publicat. Fa uns dies vam anar a la platja n'Alex, n'Emma i jo, i després em vaig quedar a dinar amb en Rafi. Tenint en compte que he tingut molt present la ceba últimament, vaig intentar canviar la meva relació amb ella, però no va funcionar:

El vídeo a JustRafi.


P.D: tenc molt abandonat el bloc últimament, em sap greu, però quan arribo per aquí simplement la inspiració ha fugit i llavors em fa peresa dedicar-li temps a retrobar-la. Però ja tinc alguna coseta preparada i d'altres pensades, així que tornaré!

martes, 16 de junio de 2009

Molts d'anys, Pili i Inma!!!

Dues persones que són super importants en la meva vida. Cap de les dues tenen relació l'una amb l'altra, és a dir, van arribar a la meva vida en diferents moments.

Pili és la meva amiga de l'ànima, amb qui he compartit anys i anys de la meva vida, i amb qui la continuo compartint tot i que la distància ens hagi separat físicament i en certa manera també ens ha separat de moltes maneres, però per mi ella és única i continuarà sent essencial en la meva vida, perquè sense ella la meva vida sofriria un buit i quedaria sense sentit. Sense ella no es podria contar la meva vida.

Per altra banda, està n'Inma, a qui me vaig estimar moltíssim i a qui encara, de manera distinta, continuo estimant, ja que també la distància ens ha separat així com les nostres vides se relacionen amb una altra perspectiva, destacant així una amistat que perdura.

Molts d'anys per a elles!!

domingo, 14 de junio de 2009

Sa comuna de Bunyola

Una excursió molt bonica!!! Vos la recomano 100%. Però, si és possible, aneu a l'hivern!

Les fotos les trobareu al meu perfil de facebook.

Caminar amb pau.
(0:31 s)


Silenci. (0:46 s)

viernes, 12 de junio de 2009

Masclisme

"Sobreviviré al destino que me arrastra hacia tus pies".

Pantera en libertad de Mónica Naranjo

Com passa amb totes les poesies i cançons, podem adaptar i entendre-les des d'un punt de vista exclusiu i propi. Pantera en libertad parla de la lluita de l'amor i d'una dona amb el càstig de conèixer un home que juga amb la seva submissió. Al manco jo l'entenc així. Aprofitar-se de l'amor per a manipular les dones no és res més que masclisme. I això, malgrat els progressos, continua essent així. Però volia anar a aquest punt, la frase en qüestió que m'ha despertat les ganes de fer aquesta reclamació o apunt. I és que el destí al que es refereix, des del meu punt de vista, al que estem sotmeses, des que naixem per una sèrie de normes socials que tenim interioritzades totes les persones, és el masclisme. Estem abocades a ell. Tot es mou en cercles i construïm societat en base a ell. Detalls mínims, alguns que es veuen i d'altres que no, sobre alguns et titllen d'extremista i sobre altres tothom lluita. Es tracta de ser conscients de tot això i fer front a aquestes normes que han estat inventades pels que tenien poder, inventades per infravalorar i discriminar al 50% de la societat, inventades en valor d'exclusió i a nivell d'actitud i que ha passat a papers oficials, com els contractes (de treball per exemple) i passant fins i tot per la moral que de vegades esdevé, per a alguns, en llei. Si poc a poc aconseguim conscienciar a tothom podrem, no pensar d'altra manera, que també, sinó actuar, que actuant és com es normalitzen totes aquestes qüestions. I quan dic actuant em refereixo a practicar la normalitat, a viure, en aquest cas les dones, com a persones, i no exclusivament com a dones, amb els nostres pros i contres envers a aquesta discriminació, a viure com volem independentment del sexe, ja que aquest no pot ser el límit de res.

Així doncs, ara per ara sobreviurem a aquest, però alhora estarem lluitant perquè el masclisme deixi d'existir. Entre d'altres coses la cançó diu "sé perdonar, pero soy mujer, respétame", i és que acabi com acabi tot, després d'haver sobreviscut a aquesta gran barbaritat, que encara avui patim, molt ens han de respectar, doncs estem progressant i destaquem cada mínima mostra de masclisme amb ràbia, lluita i reafirmació però, les dones, hem perdonat i continuarem perdonant el masclisme. Ho demostrem cada dia, quan ens aixequem, vivim i deixem viure.


Acúerdate que sé perdonar, pero soy mujer, respétame... Yo vivo en libertad.

jueves, 11 de junio de 2009

Molts d'anys, Paco!

I avui, el meu estimat amic fa anys!! Ara pot comptar un més d'adult! Aquests dies està fent la selectivitat i n'estic segura que ja la té aprovada, doncs s'ha preparat durant aquestes dues setmanes des que va acabar el curs preparant-la. Molta organització, les hores suficients davant els apunts i intel·ligència faran d'aquest noi un pre-universitari d'aquí a no res. I el millor!: amb 18 anys!!!!!

Una abraçada i salut!

viernes, 5 de junio de 2009

HOME

HOME se compone de imágenes aéreas que abarcan los temas medioambientales más importantes, diciéndonos a la vez que aún existen soluciones. Se estrenará el 5 de Junio 2009 en todo el planeta y en todos los formatos. El objetivo es llegar a la audiencia más amplia posible y convencernos sobre nuestra responsabilidad individual y colectiva hacia el planeta.

El 5 de Junio 2009 todos tenemos una cita con el planeta.





AQUÍ LA PEL·LÍCULA! (1h 33min)

martes, 2 de junio de 2009

De dones i àngels!

Un bon relat d'un gran amic. Una idea original i escrit amb una tendresa infinita i poètica! Un relat, per mi, espectacular!
Mereix la pena. Gràcies Àlex Moreno per aquest gran relat.

Salut!

lunes, 1 de junio de 2009

Dels errors se n'aprèn

Ahir vaig caure en la trampa. Vaig caure com ratolí manipulat, esperant trobar i sortir-se amb la seva fita: el menjar. Vaig pecar d'innocència o potser podria dir d'ignorància, tot i que la innocència em salvaria més.

De l'(In)Mundo no en sé res, o ho sé tot, doncs conec que llegir els seus articles és llegir l'art de la mentida i la manipulació, i a sapiència renego d'ell. No em vull alimentar de la barbaritat i l'engany. I de l'Última Hora conec notícies concretes, lletres de passada i sobretot l'he qualificat sempre de catastrofista i amarillista. Però ahir no hi vaig pensar, no vaig pensar que aquesta notícia era fruit del morbo, era fruit de la informació contada a mitges i vaig dir la meva en alt.

La notícia deia que a una alumna de l'institut d'Andratx no la van deixar entrar perquè anava molt "ligera" de roba. El meu error va ser precipitar-me, deixar-me endur pel que ells volien: el missatge ràpid i corrupte. Jo vaig llegir dins del meu cap l'aberració que avui dia es puguin qüestionar aquestes coses, vaig llegir dins meu la indignació que sofreixen les noies perquè simplement duguem els braços i les cames destapades. Però la notícia no deia això, deia exactament: morbo! Sí, això que jo sabia d'abans ho vaig deixar passar i vaig llegir malament el missatge. Així que la meva opinió surt al diari Última Hora resumida en dues línies. Opinió, la meva, que no es pot argumentar mai tan resumidament.

M'explico. Jo he passejat pels passadissos d'un institut, a l'igual que molts d'altres joves, i sempre he tingut la queixa en la boca respecte aquest tema. I vos puc assegurar que som molt estricta. Tacons, maquillatge, ensenyar roba interior (generalment el tanga) dins de l'institut és excessiu i fins i tot diria que intolerant. Però, podem obrir una altra línia de batalla que ningú vol tocar i fer veure que no té res a veure: el masclisme. Els nois no sofreixen aquesta discriminació respecte la roba. Ells també van amb tirants i amb pantalons curtets, i ensenyen roba interior. Però mai sorgeixen aquests problemes. Així doncs la meva opinió recorre un límit que cal distingir i que no és fàcil de captar. S'hauria d'aclarir fins a quin punt un escot és incorrecte i d'on sorgeix la idea que anar tapada és més correcte que anar destapada. Vull dir, hi ha un límit, el problema no és anar destapada, sinó no complir les normes del centre, un centre educatiu requereix respecte i sobretot està dedicat, lògicament, a l'ensenyança. Cal separar, però, també, si aquestes normes es basen en la institució oficial que és el centre o bé en unes normes morals que mai haurien de sorgir d'entre la societat, ja que provenen d'una moral escrita per l'església, institució a la que s'acudeix voluntàriament (i recordo, 100% masclista). Hem de distingir entre llibertat d'expressió (anar d'una o d'altra manera vestits) i anar com doni la gana. N'hi ha diferència. Hi ha normes, organització i s'han de respectar.

Així doncs, la meva opinió del diari ha estat que estic a favor de la menor ja que avui dia no s'han de plantejar aquests temes, que som lliures d'anar vestits com vulguem sempre i quan no es falti el respecte a ningú (en aquest cas el centre). I continuo pensant el mateix; crec que només he comés un error, dir que estic a favor de la menor. No estic a favor d'ella, estic a favor de tot l'altre que he dit. Però no puc defensar o no l'al·lota, doncs jo no sé si anava o no correctament vestida.

El que sí sé cert és que l'error que he comés ha estat donar de menjar a la notícia barata i morbosa que no mereix la meva opinió. Ara reflexiono i n'aprenc.

P.D: I el més fort i el que més demostra a quin bàndol juga el diari: hauríem d'haver sortit els voluntaris de la plataforma PROTEMAR, amb unes companyes meves de joventuts socialistes i jo, perquè havíem netejat les coves que hi ha a la platja del mag. I sabeu què? No ha sortit! Indignant! (potser sortirà un altre dia, no ho sé, només espero que surti...)

domingo, 31 de mayo de 2009

Caiguda lliure

Per un moment he pensat que ja s'havia acabat, que no havia de tornar enrere, que avui començava tot de zero. Però quan l'objectivitat guanya i la realitat és l'única perspectiva amb la que mirar, te n'adones que algunes decisions passen factura just en l'instant més fràgil, que no sempre és el més evident. Tan lluny queda tot de ser el que vols que només queda anar apropant-se sense èxit si cada vegada que toques el cel et deixes caure.

Què serà el que em fa voler somniar amb volar i no començar a fer-ho?

domingo, 24 de mayo de 2009

"Sin complejos"? Un poca vergonya!

Recentment ha sortit al dBalears un article en què s'evidencia que l'alcalde que tenim a Calvià no mereix estar on està, ocupant un lloc on se suposa ens representa i que l'únic que fa és crear conflicte i guanyar vots fent demagògia i fent creure a la gent que existeix un problema que en realitat no existeix. A Calvià patim des de fa anys la desinformació i sobretot la mancança de contacte amb la realitat, docns Calvià va ser i és el refugi, la casa, de molta gent que no ha nescut a Mallorca. Així, rere anys i anys que han passat, ens hem acostumat a que ens donin la possibilitat de creure que es pot fer el que aquest senyor "sin complejos" fa. I ara que ha conseguit crear un conflicte on, si més no, un dels llocs on no existeix cap conflicte lingüístic, doncs aquí només conviu el castellà. Finalment han hagut reaccions i Calvià per la llengua i PSIB demanen la dimissió de la regidora d'Educació, un altra implicada en tot aquest cas. Una altra reacció important, la de n'Antoni Manchado, líder del PSIB Calvià i cap de l'oposició:

Una verguenza ilegal de Delgado y su equipo

Delgado contrató en 2003, cuando consiguió la mayoría absoluta, a sus amigos. Decir que lo hizo para gestionar el Ayuntamiento, sería inexacto, porque algun@s no sirven para eso, pero, en cualquier caso les colocó en puestos directivos, lo que les obliga a trabajar para los intereses de los calvianers y calvianeres. Y eso es precisamente lo que no hacen, y me sirve el ejemplo de esta semana para explicarlo y para demostrar lo que venimos diciendo desde la oposición, siempre que tenemos oportunidad.

Pues bien, uno de los amigos contratados en el club de los 50.000 €/año, fue Jorge Campos, presidente del ultraliberal Círculo Balear. Ese personaje lleva dos años sin poder demostrar que ha hecho para justificar su sueldo y como el alcalde le habrá pedido acción, se ha puesto las pilas y ha convocado una manifestación para abundar en los argumentos y las tesis ultramontan@s de Delgado sobre la lengua. Si no lo he dicho antes, que creo que sí, mi opinión es que jugar a enfrentar a las personas en función de la lengua que usen, es de lo mas antodemocrático que se me ocurre, así que las manifestaciones para eso son deleznables. Pero al margen de eso, de la calidad de la manifestación, está el hecho de que Campos, con 100.000 euros cobrados en estos dos últimos años de dinero nuestro, se dedique exclusivamente a montarla.

Además, para movilizar a padres y madres de las escuelas de Calvià, la concejala de Educación, la gerente del Institut Municipal d’Educació i Biblioteques (o serà en castellano?) Isabel Bonet y uno de los técnicos Javier Tascón (militante del PP) se han dedicado en las últimas semanas a visitar a los equipos directivos de los Centros (que se han mantenido al margen) y a las AMIPAS (algunas también) en jornada laboral, con sueldo público, a prometerles que l@s que quieran ir a la mani el sábado que viene, podrán hacerlo en autocares pagados por el Ayuntamiento.

Todo junto una vergüenza y una ilegalidad, porque con dinero público se están financiando actividades personales e intereses de una organización privada, al servicio de la ambición del alcalde.

Es necesario y urgente que dimitan o sean cesados Esperanza Català, concejala de Educación, Jorge Campos e Isabel Bonet y que sea abra un expediente sancionador a Javier Tascón como funcionario.

Original de Antoni Manchado.

Així, tanco aquest tema amb la total evidència dels que no fan feina i que el que "no fan" ho fan malament.



P.D: un aclariment pels que no són de Calvià: "sin complejos" va ser el lema de la seva campanya durant les eleccions. Ho demostra molt bé cada dia que no té complexes.

jueves, 21 de mayo de 2009

Els calvianers no entenen de llengua

Com sempre els calvianers anant en contra de la terra que els acull. Es nota i estic convençuda que no han sortit de la seva Calvià estimada. Si així fos s'adonarien que els mallorquins estimen la seva llengua i també, i molt important, que saben perfectament, per obligació, la llengua castellana! Aquests calvianers, que encara que no creguin que Calvià pertany a Mallorca, a les Illes, no han entès que la llengua pròpia de les Illes és la llengua catalana. I sincerament, arribo a entendre-ho, sobretot per la capacitat que tenen alguns batlles en fer demagògia i fer arribar a tothom que el català s'està imposant i així guanyant vots en les eleccions basats en política lingüística falsa.

Quan parlo d'aquestes coses i em pregunto com és que la gent no entén això, em fan ganes de plorar. És tan difícil entendre que històricament i tradicional cada territori té una llengua pròpia?? És tan difícil entendre que cadascú pot parlar la llengua que vulgui, que per això és seva i hi té tot el dret, però que a les institucions del territori en qüestió ha de prevaler la llengua pròpia!? És tan difícil d'entendre que encara que la gent vengui de la pròpia Espanya ha de tenir uns mínims de llengua que no és el castellà perquè la llengua pròpia de les Illes és el català? És tan difícil d'entendre que aquests calvianers que van a la manifestació convocada pel PP en contra de la llengua catalana dia 30 de maig el que fan es que tots els catalanoparlants hagin de continuar prenent una llengua que no és la seva alhora que ells es queixen d'això??? És tan difícil d'entendre que els tenen enganyats, que mai han hagut de canviar de llengua i els diuen que sí i ells s'ho creuen? És tan difícil d'entendre que és un absurd inútil defensar la idea de l'elecció de l'idioma tenint en compte que la llengua pròpia és el català!!??!?!? És tan difícil d'entendre que encara que estiguem a Espanya la llengua pròpia de les Illes continua essent el català?

Per favor, atureu-vos a pensar, i pensau-lo a la inversa! Què passaria si pel que sigui els catalanoparlants haguessin d'immigrar a qualsevol territori on la llengua pròpia sigui el castellà??? No hauria elecció, ni mescla, ni "bilingüisme", només hi valdria, lògicament, el castellà.


P.D: i tot això ho diu una castellanoparlant...

miércoles, 20 de mayo de 2009

Una xiulada molt xiulada

Ja n'estic cansada dels comentaris inútils sobre la xiulada que es va produir a la final de la Copa del Rei dirigida al Rei i a l'himne espanyols.

Entre moltes coses he arribat a sentir que els independentistes som uns nazis, passant també per dir que la xiulada ha estat una falta de respecte. Es veu que alguns sectors espanyols els ha dolgut la realitat, potser és que no l'han volgut ni veure ni creure mai al llarg dels anys. Però tot i així, aquest fet es preveia, i fins i tot es podia llegir dia a dia que les campanyes per la xiulada tenien èxit i ningú no va dir res. I què esperen? Que no passem factura? Fins i tot els no-independentistes senten Catalunya molt seva i volen el millor pel seu país, sentiment que els dóna la lògica possibilitat de sentir que Espanya no ha tractat molt bé el seu país, si més no en alguns aspectes.

Un altre tema que no han deixat estar els inconscients espanyolistes, al manco sí ignorants, és aquell en què surt la magnífica idea de pensar que si tant de rebuig sentim per la corona, com és que participem a la Copa del Rei. En primer lloc, nosaltres som els primers que estem en continua lluita per crear-hi les seleccions catalana i basca, cosa que la federació espanyola ens ha negat des de sempre. Per altra banda, els recordo que hi ha una llei que diu que els jugadors, tots, els catalans i bascos també, estan obligats a jugar a la selecció espanyola, per una banda, i a jugar aquesta Copa del Rei com totes les altres competicions que comporta la lliga espanyola.

I finalment, i aquesta opinió ja és típica: no hem de barrejar esport amb política. Doncs comenceu per llevar "Rei" de la copa. Tanmateix, abans era "Generalíssim", ara "Rei", i si estiguéssim a una república seria "República". Així doncs, ells el mesclen, l'esport amb la política, doncs segons la situació política va variant el nom d'aquesta copa. Però tampoc no oblidem que nosaltres portem la nostra estelada, però ells contínuament porten l'espanyola i si no mireu un partit des Madrid al Bernabeu. O millor, podreu trobar Espanya sencera amb tot el que el seu nom comporta, dins de l'Ono Estadi (Mallorca), on diumenge, en venir el Barcelona, els sectors més radicals (i d'altres no tant) van estar cantant durant tot el partit l'himne espanyol envoltats de banderes espanyoles (foto a la dreta), o frases tan maques com "som mallorquins, no catalans", cosa de la qual em vaig aturar a pensar quan els catalans han dit que els mallorquins no siguem mallorquins.

Així, igual que es xiula a l'àrbitre, als jugadors, s'escolten insults constantment (cosa que odiï), i dins dels equips hi ha diferents posicions ideològiques i partidistes entre els jugadors i les direccions, tan legítim és ser espanyol com català, republicà o monàrquic, i igual de legítim és donar a conèixer la teva protesta, com a acte purament democràtic, davant el millor i major exemple de desigualtat en qualsevol àmbit parlant: la monarquia!

El normal és que hagi passat així que els que han donat importància al fet han estat els sectors espanyolistes amb crítiques i opinions absurdes. Ara, palpeu la realitat!

Salut!