Páginas

viernes, 12 de junio de 2009

Masclisme

"Sobreviviré al destino que me arrastra hacia tus pies".

Pantera en libertad de Mónica Naranjo

Com passa amb totes les poesies i cançons, podem adaptar i entendre-les des d'un punt de vista exclusiu i propi. Pantera en libertad parla de la lluita de l'amor i d'una dona amb el càstig de conèixer un home que juga amb la seva submissió. Al manco jo l'entenc així. Aprofitar-se de l'amor per a manipular les dones no és res més que masclisme. I això, malgrat els progressos, continua essent així. Però volia anar a aquest punt, la frase en qüestió que m'ha despertat les ganes de fer aquesta reclamació o apunt. I és que el destí al que es refereix, des del meu punt de vista, al que estem sotmeses, des que naixem per una sèrie de normes socials que tenim interioritzades totes les persones, és el masclisme. Estem abocades a ell. Tot es mou en cercles i construïm societat en base a ell. Detalls mínims, alguns que es veuen i d'altres que no, sobre alguns et titllen d'extremista i sobre altres tothom lluita. Es tracta de ser conscients de tot això i fer front a aquestes normes que han estat inventades pels que tenien poder, inventades per infravalorar i discriminar al 50% de la societat, inventades en valor d'exclusió i a nivell d'actitud i que ha passat a papers oficials, com els contractes (de treball per exemple) i passant fins i tot per la moral que de vegades esdevé, per a alguns, en llei. Si poc a poc aconseguim conscienciar a tothom podrem, no pensar d'altra manera, que també, sinó actuar, que actuant és com es normalitzen totes aquestes qüestions. I quan dic actuant em refereixo a practicar la normalitat, a viure, en aquest cas les dones, com a persones, i no exclusivament com a dones, amb els nostres pros i contres envers a aquesta discriminació, a viure com volem independentment del sexe, ja que aquest no pot ser el límit de res.

Així doncs, ara per ara sobreviurem a aquest, però alhora estarem lluitant perquè el masclisme deixi d'existir. Entre d'altres coses la cançó diu "sé perdonar, pero soy mujer, respétame", i és que acabi com acabi tot, després d'haver sobreviscut a aquesta gran barbaritat, que encara avui patim, molt ens han de respectar, doncs estem progressant i destaquem cada mínima mostra de masclisme amb ràbia, lluita i reafirmació però, les dones, hem perdonat i continuarem perdonant el masclisme. Ho demostrem cada dia, quan ens aixequem, vivim i deixem viure.


Acúerdate que sé perdonar, pero soy mujer, respétame... Yo vivo en libertad.

3 comentarios:

Alexandre Moreno dijo...

El masclisme, és un mal una mica andèmic a la humanitat. Per sort, a la nostra societat, s'ha lluitat molt, i s'han aconseguit moltíssimes coses (per exemple, on treballo jo ara, sóc l'únic noi, cinc o sis dones i jo), i coses com el sufragi universal, que ara donem tant per segures; no fa pas tant que el tenim. Per tant, jo sempre penso, que en aquests drets ni un sol pas endarrera, i per tant, sóc gens relativista. Però per desgracia, això sembla que es porti als gens, les lleis, a l'estat, ara mateix estan molt bé, fins i tot, crec, a vegades massa proteccionistes; però els homes, i les dones, no canvien per les lleis.

Perquè també s'ha de parlar del masclisme de les dones, que també existeix molt.

Trobo absurd el masclisme i el feminisme, tot i que aquest va ser una reacció. S'ha de parlar de persones, i no de gèneres, i valorar a una persona com a persona, no pel seu gènere. El món, ni millor ni pitjor, si governen més dones, sinó que ho facin els que més saben.

Una abraçada.

Tammy Suárez dijo...

Hacia muchísimo que no te comentaba, ahora que me fijo, pero he ido leyendo todo lo que has subido, no vayas a malpensar eh!

Estoy de acuerdo contigo, aunque la gente no quiera darse cuenta, el machismo sigue imperando en la sociedad, en unos lugares más que en otros, pero es que es una costumbre tan antigua como el pestañear los ojos, quitarla es difícil y necesita empeño. Mientras haya quien se moleste en menospreciar la situación o difuminarla, para hacer ver que hemos evolucionado en todos los aspectos, está contribuyendo a que la situación no cambie definitivamente.

Sinceramente, creo que aún nos queda muchísimo camino por recorrer para que este mundo sea justo para todos, sin importar el sexo, la edad o la nacionalidad. Y cada vez estoy más convencida de que antes llegará el tan anunciado apocalipsis, que la igualdad y la justicia.

Muy buena la entrada, y no te preocupes que si tu postura es extremista, entonces el mundo necesita miles de extremistas más.

Un besito, a ver si te veo esta noche no?;)

Paco dijo...

El ponerse en un extremo es la única forma de conseguir un avance. Si te tachan de extremista, es que lo haces bien, porque normalmente y como siempre ha sido, en todas las confrontaciones unos dicen 10 y otros 20, y sin importar quien tenga razón el resultado suele ser 15.

Las personas, son personas, la distinción hombre-mujer es biologica, y pese a que determina peculiaridades (quien gesta los niños), en una sociedad donde la determinación biologica, la naturalidad del ser humano en sí, ha sido sustituida por estructuras artificiales que nos facilitan la vida y nos permiten en algunos casos realizarnos, esta debe ser ignorada. Por tanto a efectos practicos y siguiendo los principios de nuestra sociedad debemos considerar que no hay distinción posible en cuanto a ciudadanos, salvo en aspectos que eviten que las funciones biologicas se conviertan en una distinción (por ejemplo leyes que eviten que una mujer deje de ser contratada por estar casada y tener un "riesgo" potencial de quedarse embarazada).