Per un moment he pensat que ja s'havia acabat, que no havia de tornar enrere, que avui començava tot de zero. Però quan l'objectivitat guanya i la realitat és l'única perspectiva amb la que mirar, te n'adones que algunes decisions passen factura just en l'instant més fràgil, que no sempre és el més evident. Tan lluny queda tot de ser el que vols que només queda anar apropant-se sense èxit si cada vegada que toques el cel et deixes caure.
Què serà el que em fa voler somniar amb volar i no començar a fer-ho?
3 comentarios:
Querida Carmen, no se exactamente que quieres decir, algo te ha pasado, esa es la idea en grandes rasgos que saco de tu entrada.
Pero no te creas que lo malo es llegar a la cima y descender, eso te da la energía de querer volver a llegar.
Además es precioso tocar el cielo con la punta de tus dedos, pero no siempre lo es si te quedas en él.
Lo más importante de todo en esta vida es saber levantarse tras una caída, no importa el daño de la misma.
Un beso preciosa
Aquel que consiga volar, nunca querrá bajar al suelo.
Ei Carmen! gràcies per passar-t'hi. jo sóc el cantant del grup. espero que t'agradin les cançons.
1 petoo i força!
Pere.
Publicar un comentario