Ulls contemplatius des d'un café

(...) Ella restava asseguda entre veus. Amb ganyotes de la gama dels somriures parlava de la seva comoditat en una cadira què compartia amb el silenci i la vida contemplativa. En aqueixos moments només podia mirar vida i escoltar moviments. El sol li donava la total seguretat de trobar-se a un dia esplendorós. Estava sola i acompanyada, i alhora estava acompanyada i sola. El que comprenia exactament era que hi estava i que hi mirava. Potser jutjava, o potser només analitzava, o potser les accions personals passaven sota els seus ulls i els deixava escapar. Ara només recordava que estava allà per motius personals relacionats amb motius aliens a ella. Havia arribat a comprendre que pensar i imaginar pot ser més fort que una realitat visual. Per això, depenent de la música, els paisatges i els estats d'ànims es pensava uns mateixos quadres amb diferents significats. La música d'ara li retornava als anys 60, el color de l'ambient havia esdevingut groc, com si la càmera no captés tots els colors existents i impregnés la visualitat d'una capa artificial, i per suposat tot moviment passava entre famílies conformistes i felices que feien un perfecte quadre de la vie en rose. (...)