Intimitat: llums apagades

-Es el último día, tomemos una taza de té, desayunaremos.
-¿Para qué?
-¿Qué importa para qué? Estaremos juntos y ya está.
-Ya hemos acabado el trabajo, ¿para qué voy a ir? Si voy será para filtrear. Sabes que sí. Y sería bonito, muy tentador, pero sería inútil.

Dins d'una gàbia m'he tancat i m'he assegut sota un llum que dóna infinitat d'espais sense color incapaços de crear-ne ni una sola ombra que reflecteixi el meu pensament incert, els meus dubtes absurds provocats per espais buits d'àtoms i humanitat. Rellegint paraules que avui he parlat amb persones allunyades, per quilòmetres algunes, i d'altres de cor, però entre so i so la meva ment es distreu pensant en què et diria, en què faria, què decisió prendria... Sortir o entrar? Encara no tinc clar què seria entrar i què sortir. M'estic difuminant entre idees de fonaments estàtics mentre que la raó i l'absurditat em demanen dinamisme. Tinc ànsia d'un aïllament voluntari que consti de pilars de composició rica en força de voluntat, frivolitat, fredor i que el seu interior sigui un buit sense sentiments cardíacs. Han hagut moments en què sense voler s'ha ficat dins meu un penediment sense sentit, desitjós de què no hagués existit mai el instant primer en què la vaig mirar fixament als ulls, on vaig poder llegir la seva persona. Però existeix, i existeix aquesta solitud que em tanca entre quatre parets, existeixen les transicions, les corbes d'oportunitats de les que tantes vegades m'he sortit. I ara avanço en un camí paral·lel de records al que no puc renunciar i que em fa caure dins d'un rellotge d'arena que mesura els ànims. El meu ànim s'acaba, i jo mentrestant cerco el mètode de girar una altra vegada el fràgil rellotge de cristall. Continuaré amagada i mirant fixament el pas del temps amb les mans atades per mi mateixa.