Passos feixucs

Estar dintre o fora sempre ha estat fàcil. Romandre a un lloc sense cap intenció de moure's tampoc no resulta gens difícil. La dificultat es troba en el moviment, en els verbs d'acció sortir i entrar. Els canvis sempre aporten noves visions que et poden provocar fascinació, por, alegria o potser indiferència. A mi sempre m'han semblat dues passes, passes gegantines, suposen canvis d'estat, signifiquen avanç o retrocés. Enfrontar-me cada dia amb les portes fins el punt de parlar amb elles, o potser només penso en alt, però a la fi arriba a ser lo mateix, m'evidencia que lo més difícil que n'hi ha és creuar-les, penso que em trobaré un altre món que desconec, que la gent m'apuntarà amb el dit; apropar-me a la decisió de sortir o entrar m'angoixa, per això resto callada dins d'un pou en què no existeixen portes, un lloc on ningú pot entrar, un lloc que deixo enrere quan aconsegueixo fer-me el paper de viure fora en lloc de dintre. He de negociar amb la raó que em deixi sortir per a construir una realitat real, que em deixi sortir per a verificar que existeixen altres sabors a part de l'amarg i altres colors a part de la soledat, que si ho he entès bé, és un color dominant amb una pròpia visió que distorsiona la teva tot i que la teva sigui del mateix sabor, l'amarg.