Páginas

jueves, 2 de octubre de 2008

Realitat o ficció?

De vegades em donen aquests punts espontanis que em fan agafar el teclat i escriure no sé què exactament. La meva balança declina més cap al fer, desfer, cap a l'expressió de la meva persona mitjançant actes passionals i entregats a l'aire, m'agrada pensar que jo seria, en una pel·lícula, el personatge que actua bojament amb fonaments purament raonables, però que no obstant això a tothom li agrada escoltar-la, i que en una vida paral·lela amb una persona envejable pel seu componiment, raó aparent i real, i pel seu seny, aquesta persona acabi aprenent que la vida ha de ser fogosa, passional, desvergonyida, emocional, que s'ha de riure per petits i beneïts còmics actes que es van creant en el camí diari i monòton. M'agrada pensar-me com a un personatge que destaca per la seva naturalitat i pel seu afany de viure emocionada.

Sóc d'aquelles que acudeixen al cinema per aïllar-se de la malaltia. I en quant a la música, que no aturi de sonar aquesta veu que ho fa des de primeres hores del matí fins ara. Encara que comparteixo aquesta cançó, la que ha sonat constantment a les meves oïdes ha sigut Salle des Pas Perdus.

La mer opale, Coralie Clément

1 comentario:

Rafi dijo...

Si yo fuera el guionista de esa peli crearía un personaje que no aparece hasta la mitad de la peli caracterizada en protagonizar una bohemia historia de amor contigo.

Tal vez su nombre sería Vicky o Cristina y vendria de Barcelona xD


Besos!