Páginas

sábado, 14 de febrero de 2009

Solitud

De cop i volta veié clar en el fons de la seva ànima, i sentí sense ombra de dubte o de misteri que si hagués esdevingut o esdevingués la cosa aquella, ella, vençuda, rendida abans de lliutar, no trobaria pas en son si un impuls de revolta o de defensa. No si ell, l'home savi i bo, allà en la tranquil·litat asserenada dels cims o aquí, en la fosca temptadora del pregon, s'hagués acostat a ella i l'hagués presa entre sos braços, tal com prenia l'anyellet tot just eixit de les muntanyes de l'ovella, ella no hauria pas tingut virior de cridar, no hauria pas tractat de fugir, no hauria pas trobat un mot de refús o un alè de despit... No, no: ella s'hauria deixat estrènyer contra aquell pit emparador i anihilada en la delícia de les delícies, hauria donat de grat a l'amic la claror de ses nines, la cremor de sos llavis, la sobrera ventura de son cos... I amb l'esguard emboirat pel deliqui del somni, la dona gustà les dolçors de l'amorosa abraçada i es sentí transportar cap als mons de misteri que visitava ell sol quan la seva ànima s'absentava de la terra.

Víctor Català

1 comentario:

Rafi dijo...

Dios, no sabes el lio que me he hecho yo solo con tu entrada! xD
Al principio pensaba que habías escrito la entrada por que te sentías sola últimamente... luego me he dicho: habrá aprobechado el título de la obra 'Solitud' para escribir de lo suyo (todo esto antes de leer más que el título, xD) y cuando voy por la mitad me digo: noto éste texto diferente, como más culto de lo normal, con palabras menos comunes...


y cuando termino leo: Victor Català
y yo: ostraaaaaaaas! Que parra tengo!
jajajajajajajaj


En fin, hoy no he tomado la medicación para los locos.


Un besito enamorada mia!