Esquizofrènia

Avui he llegit una magnífica entrada del meu amic i estimat Rafi sobre la seva vida, tot referint-se a la seva condició d'homosexual, és a dir, simplement sobre la seva vida. No cal explicar que no sóc partidària de les etiquetes, ell ho sap i encara que crec, i aquesta entrada m'ho ha confirmat, que ell tampoc ho és de partidari, sovint hem de recórrer a elles perquè cal explicar els conceptes i les seves circumstàncies i argumentar que, per exemple, -nosaltres- els homosexuals no som altra cosa que persones (potser és una altra manera d'enviar-te un comentari).

Continuant amb aquesta batalleta d'etiquetes i, afegiré, trobant-me sota una pressió indefugible, com ho és el temps, que compta sempre cap a endavant, mai cap a enrere, he d'explicar un concepte, no des de la saviesa, ni des de l'especialitat, si no des de la experiència de la convivència, una manera, he de dir, molt rica i molt suggeridora d'obtenir coneixements: l'esquizofrènia.

No m'agraden els tons que s'utilitzen en parlar sobre ella, no m'agrada ni tan sols l'adjectiu (des)qualificatiu boig-boja per a referir-se a una persona que la pateix, i no m'agrada, sobretot, que es parli d'ella sense preguntar quan no se'n sap res del que en realitat és. I potser hauria d'haver afegit que no m'agrada ella en si, però parlem de circumstàncies i del seu etiquetatge, per tant no m'hi fico en descriure-la ni en mostrar els meus dubtes neguitosos, el per què existeix i per què ens toca a nosaltres -perdó, a ella-.

En primer lloc, boja ho podria ser jo o tu mateix que estàs llegint, i fins i tot aquell que passeja ara pel carrer, i tots aquells que, en ocasions, es deixen -ens deixem- endur per tot excepte per la raó. I vull deixar clar que no es tracta de quelcom negatiu, només que l'hem pres com a una forma de vida, com a una manera de prendre decisions, com a una eina per a poder fugir o solucionar problemes, o fins i tot per viure còmode amb un mateix si d'aquesta forma se n'és. Però, en cap cas diria que un esquizofrènic n'és de boig excepte en el cas que es tractés d'una persona que comparteix la mateixa forma de vida que he explicat abans. Això sí és una malaltia, psicològica, és cert, però malaltia, i hem de respectar-la. Entenc perfectament la definició de boig, i tot i que confio en els diccionaris, em sap greu però estic en desacord amb aquest paral·lelisme absurd que n'hi ha entre ambdós conceptes. Pel món n'hi ha de milers de bojos solts que no són malalts mentals, ho sabem, i tot i la fama dels esquizofrènics -un altre dia parlaré sobre els maleïts tòpics els quals odio amb tota la meva raó- n'hi ha que són malalts mentals però que no estan bojos. I jo he presenciat aquest fet des que vaig néixer -i abans si contem els nous mesos-. Ha perdut la raó moltes vegades, és cert, però jo també i no estic malalta. A més ha sigut maltractada per la societat -prefereixo generalitzar, seria molt difícil per a mi haver de dir qui l'ha maltractada- només pel fet d'estar malalta. Jo l'he vista passejar a obscures, sense sentit, potser, mai ho sabré però me'l puc imaginar si faig memòria de les tantes i més o menys cruels històries que m'ha pogut contar, imaginant-se persones caminant al seu voltant, escoltant veus; les poques hores que he estat a un hospital fou per ella quan era petita, i tot i així puc assegurar que ma mare no està boja. Encara avui lluita més que ningú per sobreviure, per sobrepassar les seves incapacitats, encara avui és raonable amb si mateixa quan decideix continuar endavant. Encara avui ella és la que ens cuida a nosaltres, encara avui li devem la vida. I demà, continuaré mirant-la com la persona que és, sense etiquetes, tot sabent que és esquizofrènica però no boja.

Crec que hauríem d'aprendre a diferenciar que perdre la raó voluntàriament, o inconscientment per forces exteriors potser, no és el mateix que tenir una malaltia psicològica, la qual només es pot controlar amb medicació de per vida.

Mentrestant, i doncs, fent cas al diccionari i a la societat, on és la meva medicació?