Páginas

miércoles, 25 de febrero de 2009

Episodis amargs

De vegades, de forma inesperada, sense cap motiu aparent ni real, ocorren fets inexplicables. Dius veritats enllaçant-les amb paraules, paraules que van sortint del calaix on les tenies guardades per si de cas intentaven atacar-te amb les seves mans ja tacades de sang i ficades dins de guants blancs per fer-te empassar la seva puresa i honestedat.

És cert que semblo no ser massa prudent, és cert que semblo no passar desapercebuda, potser ni tan sols ho intento quan crec que no cal, però també és cert que quan ha calgut he sabut mantenir-me al límit, sense sobrepassar-lo, però tampoc retrocedint. Mai no he estat disposada que em dominin, ni mai ho estaré. Si tinc consciència, ulls i capacitat d'aprendre, també puc ser crítica del que m'envolta i així no haver de pensar que el que diuen, la majoria o no, els que m'envolten, encara que siguin tots, ha de ser cert. Sense adonar-me, sempre havia tingut molt clar que de l'última persona que m'havia de fiar era de mi mateixa, i últimament això m'han intentat i aconseguit ensenyar. Així doncs em refio del que penso sobre allò que he analitzat.

Estic farta, perquè ja ho han qüestionat més d'una vegada, que pel fet de ser jove ja puguin posar en mi pensaments que asseguren que d'aquí a uns anys tindré, com si el que penso ara no tingués cap valor. Estic farta que utilitzin la meva edat com a argument per a desmuntar qualsevol idea o pensament que surt de mi, i estic farta que pensin que la falta d'experiència, de la qual cosa no puc dubtar, sigui un motiu absolut per a determinar i assegurar la falta de consciència que puc tenir sobre les coses en general. S'ha acabat. Jo aprendré mil coses noves, segur, però les idees i pensaments que ara asseguro és que ja les tinc molt clares dins de mi i conseqüentment que cap persona ni fet em farà canviar, en tot cas, canviaré o afegiré les que ara encara no tinc assimilades.

Per què tot això? Avui he posat fi als enganys, a les aparences, als pensaments amagats. En un moment determinat m'he preguntat a mi mateixa si valia la pena callar, si havia de continuar aguantant el vel que duen posat des de fa anys, i així, dins de l'oportunitat que se m'ha presentat, he esclatat de ràbia, però amb seny, sense oblidar que cal deixar les coses clares, que cal saber el que se diu, que generalitzar no era un bon ajut, que dir les coses pel seu nom fan avançar terreny. He aconseguit, sense voler-lo ni tan sols, que amb veritats, paraules i diàleg, m'acabin cridant. Com sempre he pensat, la violència, i els crits els ficaria dins del sac de la violència, és l'arma que s'utilitza quan no tens arguments. Així, després que m'han ofès amb paraules indignants i sota els crits autoritaris, he evidenciat el que sempre m'he temut, la ignorància, la hipocresia i l'egocentrisme que guarden sota els somriures i l'amabilitat que avui em donen.

Han volgut enganyar-me, però, tot i haver viscut un episodi amarg i haver-los regalat llàgrimes que no mereixien, ara puc estar, més encara, lliure de consciència en relació a la nul·la estimació que sent per ells.

2 comentarios:

Rafi dijo...

Pienso que la mayoria de gente, parte de tu familia incluida, no es consciente de la capacidad que tienes de entender las cosas de una manera tan clara que hasta a mi me sorprende. Como decía alguien que yo me se "ets massa subjetiva", pero yo digo que cuando quieres eres capaz de ver las cosas con la mayor objetividad posible.
Y nNo sé cuantas veces te he dicho esto ya, pero tienes que ser fuerte y tienes que confiar en ti misma. Como tu dices, pueden enseñarte muchas cosas, pero que no intenten cambiar tu forma de pensar. Por eso, te doy ánimos y te vuelvo a recordar que cuando lo necesites puedes robarme no cinco, sino diez, veinte, treinta y los minutos que hagan falta.


PD: Me tienes que contat de que trara '10mil a -brusel·les' que me entra la curiosidad ;D

Un besote!

Tammy Suárez dijo...

Chica, hace dos semanas a mi me pasó exactamente lo mismo. Toda mi familia, unas 6 personas, gritandome histericas en la comida por el hecho de ser socialista. La verdad es que en cierto modo duele, porque es tu familia y les quieres y quieres respetarles, pero ves que ellos no respetan tus convicciones, y que mientras tú das argumentos ellos sólo te regalan descalificaciones, medias verdades y generalizaciones absurdas no contrastadas. La gente es así. El pasado es así. Son generaciones que tienen la cabeza muy carcomida, 40 años de mangoneo repercuten más de lo que uno piensa.
Por suerte, se dice que en 20 años tanto las religiones como la derecha(al menos en España) habrán desaparecido casi en su totalidad. Por lo menos, me queda la seguridad de que ni mis hijos ni mis nietos van a pasar por lo mismo.


:) Ánimos y sé tú misma, piensa por ti misma. Nadie puede quitarte lo que es tuyo.

Muuas(k)*