Persones de gel

Cruentes persones que no mereixeu la vida pel mer fet de faltar el respecte a persones que només viuen, només i no és fàcil. Vosaltres que vàreu escopir als peus d'una bona dona sense possibilitats ni tan sols de defensar-se verbalment. Vosaltres que avui em mireu i manipuleu els transcurs de la mirada, transformeu idees en malícies, i aquestes se'n queden petites a les vostres mans. Vosaltres que estau units a jo per glòbuls vermells que recorren les vostres venes – i les meves- per viure, els mateixos que vàreu menysprear -i ho feu- la vostra mateixa sang quan insultàveu jugant amb una petita nina adulta i veu silenciada, vosaltres que no vàreu ajudar a una pobre dona disfressada d'onze anys, tu i tu també, que em consideres família, que m'enganyes dia a dia amb un estímul inconscient d'ignorància amb finalitat d'arribar al meu subconscient, perquè no aconsegueixes tocar-me el cor perquè he sigut capaç -a consciència- de dominar-lo amb la raó i amb la fredor que no em caracteritza, per vosaltres he inventat l'egoisme i he aprés que el frec no ha d'esdevenir afecte si no és merescut, perquè potser després jo no mereixeré la vostra paraula, però des de fa temps hauríeu hagut de callar i des de fa temps tinc el dret de donar-vos l'esquena, girar-vos el cap, perquè he entès que els somriures que em dediquen algunes persones porten més honestedat que totes les vostres paraules. I ara que m'he n'adono que la persona que està tan lluny de mi m'agafa de la mà tots els dies de la seva vida, aquella a la que vàreu deixar indefensa, sí, la mateixa que va plorar en veure les vostres rialles arrogants quan gaudíeu de festes en les que celebràveu no haver-vos fet càrrec d'allò viu i real, va ser engabiada entre psicòlegs hipòcrites i creus que la portaren a carrers de la ciutat, perduda entre fanals de llum obscura, cotxes i miralls que li desitjaven la mort, aquella que es va cremar la cara, la moral, la dignitat i la valentia per mancança de paraules que li robàreu quan intentava sobreviure a ella mateixa. Vosaltres que ara viviu fent-me creure que no sabeu res pensant que jo no en sé res, em doneu recer i em porteu el menjar, i del tot convençuts vos creieu que heu tancat la porta que ens du al camí dels records. Em pregunto si aquesta fita no serà un joc més en què la que surt perdent és ella, em pregunto si vos pensau que vos agrairé l'amabilitat que ens devíeu. Ploraria ara mateix si m'assabentés que ella pensa que no ha fet res per mi, i que ara tampoc ho fa perquè estic sota unes mans desconegudes, ploraria ara mateix si penseu que m'heu fet adulta, ploraria i desapareixeria si no estigués segura que no faig mal sent frívola amb persones de gel.