Setmana d'exàmens (i III): el final

Sobretot he de ser realista.

Dins de la decepció es pot trobar esperança, ànims i una mica de caràcter positiu. En cap cas, el pessimisme que avui i possiblement demà viu en mi significa que no posaré remeis a uns resultats realment pèssims. Sí, realment, insisteixo, he caigut per un precipici, o potser m'he llançat. Sempre he sabut per quin camí caminava i sabia a on m'estava conduint. Però tot i així, vaig continuar caminant.

El gran problema ha estat que ja estava mirant l'objectiu aconseguit, ja estava vivint el futur, ja havia, dins de la meva ment, acabat el camí, havia arribat a la meta, i m'he oblidat del més important: del present. És més que evident que pensar en el futur és treballar el present.

Avui em veig incapaç, però en el fons sé que només cal treballar, cosa que vaig deixar de fer fa temps. Així he acabat la setmana d'exàmens, amb la decepció per sobre de tot; m'he decebut a mi mateixa.