Páginas

domingo, 30 de noviembre de 2008

Son Ferrer en decadència

Optimisme.

Recordo els caps de setmana anys enrere, quan tenia 11,12,13,14 i fins i tot 15 anys. Tenint en compte que no fa gaire anys, ja que jo tinc 19, podem dir que la situació ha canviat significativament. Els meus amics i jo ens despertàvem prest normalment. Moltes vegades, anava amb el meu millor amic a comprar, fins i tot la meva mare ho recorda amb un somriure quan em diu "el teu amic venia sempre a cercar-te a casa per anar a comprar". Després d'això, agafàvem una pilota de futbol, i ens dirigíem a, l'encara existent, campito. Allà ens trobàvem amb la majoria dels nins de la nostra edat inclosos uns altres amics. Jugàvem tornejos de futbol. D'altres vegades anàvem al parc i jugàvem a les bales. Unes altres, amb una ampolla de plàstic, jugàvem al "bote-botella", també a "polis i cacos". Ni tan sols teníem ordinador.

No vull dir que llavors no hi haguessin casos com els d'avui, un mateix el puc trobar en la meva germana, l'afició de fumar per aparentar ser major. També en sé de casos de porros. Però llavors, crec que això era allò puntual. Al manco aparentment. I aquí és on vull arribar. Avui, he anat a dinar amb aquell amic amb qui anava a comprar i amb la seva parella, quan ens dirigíem al cotxe, en mig del carrer, a prop dels cotxes, una bicicleta envoltada de foc. Feina de joves, avorrir-se i fer coses absurdes sense sentit. El que em molesta potser no és això, ben bé sé i estic segura que no són la majoria, però destaquen, i de Son Ferrer ja es pensa que és això. A l'aparença vull arribar. Jo visc aquí, i conec la realitat. Tan sols sé que caminar a les cinc de l'horabaixa, a les vuit, a les dotze, és igual l'hora, és igual quin dia, n'hi ha una colla d'al·lots utilitzant el meu estimat campito per fotre's droga, de tot tipus, s'han trobat fins i tot xeringues. Conec nins que ni tan sols han acabat l'ESO, de 13 i 14 anys per als que fumar porros ja és quelcom habitual, i que han provat cocaïna, MDA ( o com se digui, estic orgullosa de no tenir ni idea de com es diuen les merdes aquestes!) i d'altres coses. El problema és que al manco són, ja, el 50% de joves que ho fan. No m'ho invento, ho he vist.

No tots som així. Aquests pamflets sense cap són una minoria. Sí, potser sóc poc objectiva perquè estic cabrejada, i molt!!!, però estic farta d'intentar trobar-li sentit a la vida, de lluitar, d'estimar, d'ajudar, d'aprendre, d'amar, d'allunyar-me de la merda que fan els altres!...!

Respecto, en tots els sentits possibles, els que ells fan, són lliures de fer el que vulguin, de fet defenso amb tota la meva ànima la llibertat (tot i que no crec que això sigui llibertat). Però no estic disposada a acceptar aquestes misèries, seran rebutjades de la meva vida físicament i mental. S'ha normalitzat una situació desagradable, però l'acabaran pagant, d'una manera o d'una altra. I sabeu què? En aquest sentit sóc extremista, absolutista! i m'és igual cridar-ho.

Ells que facin el que vulguin!, però que no trepitgin el meu terreny perquè no se'n sortiran somrients.

Optimista. Estic segura que els que lluitem podem amb aquesta porca misèria!!! i si no, ja que és difícil, ens hi posarem a fer-ho!

1 comentario:

Paco dijo...

Lo peor no es que se droguen, que mira tiene pase cada uno hace lo que quiere con su cuerpo si se quieren matar alla ellos, lo que jode es que son unos ciudadanos manipulables en potencia. Y me juego lo que querais a que la mitad de ese 50% y eso siendo benebolo, tiene unos ideales racistas, machista, homofogos y tradicionales, es decir son fachas. Y aunque suene raro, escuchar la expresion "Ojala estuviese franco, verias como no entraba ni un negro de mierda de eso" ya no me resulta extraño o especial.