No sé què és més difícil, si ser objectiva o acceptar la situació. Tot i que, mirant-lo bé, arriba a ser lo mateix, no?
Significa que l'enfad s'oposa a ser objectiu? Significa que la impotència, i la ràbia doncs, s'oposen a la idea d'acceptació? És dolent, llavors, voler acceptar una situació que saps que no és la correcta encara que l'única raó sigui ser objectiu? I si és dolent, parlant malament i ràpid, acceptar-la únicament perquè saps que no es pot canviar és sinònim de conformisme? Arriba, això últim, a ser-hi objectivitat?
No hay comentarios:
Publicar un comentario