Páginas

martes, 4 de noviembre de 2008

La cerimònia eclesiàstica: un homenatge mal fet

Quantes vegades et vas fiar i t'han enganyat?

La meva entrada d'avui comença així per l'únic motiu que serà l'única frase coherent, o al manco reflexionada, amb la que pugui fer referència a la missa que he presenciat. Tot i que, com podeu haver pensat ja, no va ser aquesta la frase a dir, va ser qualque cosa així com que no es tracta d'entendre-ho tot, sinó de confiar, llavors l'enteniment arriba. És una manera molt subtil, o no pels que ho entenguin, de començar a parlar sobre la creença en Déu, i més, si totes les actuacions dictades pel guió acaben en un "reconeguem que som de Déu, vulguem o no". Com a tot funeral, entès aquest com a diferent d'enterrament, i no entès com a una mena de tecnicisme eclesiàstic per fer referència a l'enterrament ( he d'afegir incineració), és a dir, a la missa feta exclusivament per mor de fer homenatge a un difunt, se'n parla de la creença, com no, tot és creure, en la resurrecció. Potser, llevant que jo no hi crec en ella, encara que ho sembli en aquest post no parlo de les meves creences ( una altra cosa és que apareguin), és la part que més entenc de tota la missa, ja que es tracta d'una missa no habitual feta per un difunt i es tracta, que des de la creença en la religió, s'hi faci homenatge a aquest. I ja vaig arribant al punt ridícul de tota la manipulació mental que s'hi fa per allà. En tot moment la gent que presencia la cerimònia és conscient que està allà per mostrar respecte al difunt i per acompanyar a la família, en cap cas, s'hi va per creença en Déu, ni per mor, tampoc, de convertir-se ara. Estic d'acord que, tradicionalment, les persones creients facin ús de la missa pel comiat de familiars difunts, però no existeix cap correlació entre la creença d'ells i la creença nostra. És clar que pot donar-se el cas que n'hi hagi de creients. El que vull dir és que és totalment lícit que es faci ús de la missa per l'acomiadament, però que no es perdi de vista que és un homenatge, i que no és el mateix que la missa, coneguda popularment, dels diumenges ( i dic popularment perquè segurament se'n fan uns altres dies que jo no en sé). Així, la resurrecció és un bon tema a promulgar ja que té tota relació amb la mort, o amb l'altra vida que diuen ells, però que no prediquin tots els punts marcats en el seu gran llibre, sinó tan sols aquells que puguin donar l'esperança necessària i el consol merescut a la família.

Deixant de banda si crec lícit o no que no es diferenciïn les misses segons per a què siguin, em sembla una barbaritat que només s'hi hagi nombrat al difunt en una ocasió: en el moment en què arriben a l'oració on tenen un espai en blanc per posar el nom. Frivolitat al màxim. I seguit d'això, que nosaltres hàgim sigut tan importants com la família ja que, al igual que a nosaltres, no se'ls ha nombrat en tota la cerimònia. Per una altra banda, no s'han oblidat de passar la cistella, a la qual no ha caigut ni un sol cèntim de la meva mà i no perquè no sigui generosa, sinó perquè crec una mentida la institució eclesiàstica, que barreja tot tipus de conceptes amb la creença en Déu.

I per acabar, haurien de ser més relatius en quant a algunes ortodòxies a seguir, així com la gimnasta que es fa durant les misses, aixecar-se cada cop que, crec, les paraules van dirigides a Déu. He vist persones, ancians, que, fidels, lluitaven contra la gravetat i treien una força descomunal només per complir, quan segurament aquestes persones serien igual de fidels i igual de creients assegudes. Una altra cosa a citar: la hipocresia d'alguns presents allà. Durant els càntics, es podia observar gent que movia els llavis fent veure que coneixien tot. No entenc aquesta idea que hem de donar una imatge davant el cura. Sóc el que sóc, i si començo o acabo per dir que no sóc religiosa i que tampoc no sóc creient, no deixaré de ser qui sóc, i molt menys encara s'ha de tenir vergonya, això no em farà pitjor persona. Estic segura que n'hi ha de bones persones dins d'aquesta institució, però també les hi ha defora!

En resum, el que havia de ser un homenatge a una persona estimada tant pels seus familiars com per a mi, ha acabat en un intent de convertir-nos a tots al cristianisme, faltant-nos el respecte, més encara que les meves rialles al començament de la missa, que ben naturals i incontrolables en algunes ocasions (tot i així les meves disculpes) que no aquesta mena de manipulació mental, aprofitant els parèntesi amb què ens trobem algunes persones per inculcar-te una religió. Ha sigut una molt bona missa corrent, però no pas un bon homenatge.

Indignada, continuant la frase del començament.

1 comentario:

Paco dijo...

De los cristianos no me espero nada k no sean argucias para intentar captar mas gente a su secta. Y digo que es una secta por que desde mi punto de vista si ellos son religión, todas las sectas también y antes de llamar religión a una secta, llama secta al cristianismo, catolicismo, etc. La unica religion que a mi entender existe es el culto a la razón, amor y a la humanidad.